Estats postnacionals

Com totes les categories polítiques actuals, Ciutadania i Nació són conceptes nascuts a la modernitat a partir de formulacions històriques. Mentre avui ciutadà és l’individu subjecte de drets sense que això ja tingui directament res a veure amb la ciutat, la nació ja tampoc ni evoca el sentit ètnic-tribal que tenia pels romans.
Un dels efecte principals de les grans transformacions impulsades per les revolucions il·lustrades de finals del sXVIII (secularització, estat de dret, industrialització…) és el canvi de model d’organització social, el pas progressiu però accelerat de l’estructura comunitària a l’estructura societària. La comunitat és una estructura de base rural i agrària, de forts lligams i estratificació, amalgamada per la tradició mentre la societat és de base urbana i industrial, deconstruida i oberta, forjada pels pactes i els contractes. És en aquet context que reapareixen el concepte de ciutadania, com la condició política de l’individu emancipat de la comunitat, i el concepte de nació, primer simplement per designar en els nous estats constitucionals al conjunt del poble com el dipositari de la sobirania per oposició al monarca autàrquic però al cap de poc, sota influència del romanticisme, com a proposta de reconstrucció comunitària a partir de la identificació i unificació cultural (llengua, valors, imaginari, institucions…) d’aquest poble.

Aquest és el somni de l’estat-nació: dotar de lligams comunitaris les societats modernes al voltant de la identitat nacional i expressar-ho associant sobirania i nació. Però aquest és un projecte fracassat! Internament (ni tan sols França, Itàlia o Alemanya ho han aconseguit per molt que ho han intentat) perquè l’homogeneïtat nacional és intrínsecament incompatible tant amb la diversitat i el pluralisme de l’estructura societària (creuada d’antagonisme ideològics, religiosos o de classe, afavoridora de la singularització cultural i refugi de les minories) com amb la secular immigració que ens barreja des del principi de la Humanitat (d’una manera o altra pobles i individus som sempre mestissos) el que fa que nació i societat, nació i territori no coincideixin mai. I externament perquè l’estat-nació no ens ha evitat la conflictivitat entre pobles sinó tot el contrari.

Vol dir això que les nacions no tenen cap sentit? En absolut, totes les persones en graus diversos s’identifiquen amb un determinat conjunt específic i diferenciat de llengua, cultura, tradicions i institucions vinculades entre sí i per tant tots ens sentim membres d’una o més nacions en funció de la nostra trajectòria vital i de la nostra predisposició. Però el que sí que vol dir és que el concepte de nació no pot articular políticament l’Estat perquè totes les societats són plurinacionals (i molts individus ho som) i perquè voler identificar ciutadania i nacionalitat genera enormes disfuncionalitats i injustícies.

Superem doncs els estats-nació i construïm estats postnacionals, on deixem de barrejar ciutadania i nacionalitat i assumim la plurinacionalitat de tota societat. Uns estats postnacionals que podran reunir tot el poble (organitzar un sol poble) perquè, malgrat les diferències de tot tipus que caracteritzen les societats, conviure i compartir decisions polítiques, objectius socials i econòmics i activitats i solidaritats és perfectament possible sempre que s’estigui disposat a l’esforç democràtic constat de reconeixement dels altres, de diàleg i finalment de pacte.

I descartem definitivament la idea de sobirania nacional prèvia o superior a la legitimitat que encarna la legalitat republicana de l’Estat democràtic i reivindiquem i aprofitem al màxim la sobirania ciutadana que representen els nostres drets. Els drets no existeixen a priori, s’ha de somiar, reivindicar i conquerir a les lleis. Unim-nos amb qui vulguem, lluitem plegats, convencem i canviem el marc legal. La sobirania ciutadana és la capacitat de decidir, els drets concrets el camí per fer-ho.

Com a tot arreu, a Catalunya i Espanya nació i territori, nació i societat estan lluny de coincidir. Milions dels ciutadans o no se senten o només se senten compartidament membres de la nació espanyola o de la nació catalana. La societat catalana i espanyola és plural i mestissa, pluricultural i plurinacional, es pot i s’ha de sentir orgullosa de la seva diversitat i no té perquè renunciar a cap de les seves identitats ni a la discriminació positiva de les més fràgils. Per això ni és útil l’Espanya estat-nació, ni cal cap Catalunya estat-nació i en canvi, una Catalunya postnacional i una Espanya postnacional podrien encaixar molt més fàcilment. Per això i per moltes altres coses) cal reformar la CE de 1978.

Alhora, votant aqueta reforma quedarà saldat el deute que des de la sentència de l’EAC 2006 té l’Espanya constitucional, no amb la sobirania nacional, sinó amb la sobirania ciutadana del poble de Catalunya.

República Federal Europea (Tesi 11)

Europa és la geografia d’una idea. Una idea nascuda de la Grècia clàssica que Roma, el cristianisme, el renaixement i la il·lustració han anat reinterpretant i estenent per un territori canviant i indefinit fins fer-ne una realitat geocultural i en diverses èpoques un subjecte històrico-polític [1] : és la idea de la filosofia, és a dir de l’”amor pel saber”, del coneixement fruit de la interrogació, del voler donar un sentit propi a la vida i comprendre el món que ens envolta trencant els motllos de la tradició, superant l’explicació que simplement s’autoimposa[2]. Creure en la filosofia és creure que es pot forjar nou saber (teories) més enllà del saber que ja està donat i es va traspassant (sovint de manera iniciàtica)[3]. Creure en la filosofia és creure en l’autonomia de la raó i en el pensament especulatiu que, preguntant i dubtant, obren infinites possibilitats de construir i de deconstruir, d’alliberar i d’alienar, de progressar i de retrocedir i en conseqüència adoptar tots els seus fills i filles: la creativitat i la ciència, el pluralisme i la fal·libilitat, el canvi i la inestabilitat. I és la llavor d’aquesta idea germinada a l’escalf de l’àgora de la polis grega la que, empeltada en el mestissatge cultural o trasplantada per les guerres, seguint èpoques d’esplendor o de replegament, ha acabat arrelant a tots els pobles del continent i a través seu arribant als altres.

Ser europeu és doncs assumir viure en aquest entorn conceptual i en el marc de tots els principis socials i polítics que se’n poden derivar. I ser europeista és voler una unió de tots els europeus on per sobre de tot regeixi “la idea d’Europa”.

Humanisme laic, criteri científico-tècnic, Estat de dret i del benestar, democràcia són els més importants d’aquests principis socials i polítics que figuren avui a l’ordre del dia de tots els nostres estats “europeus”. Uns estats europeus que paradoxalment es veuen a sí mateixos com a estats-nació quan nació i Europa són essencialment contradictoris perquè l’europa-filosofia és transnacional (travessa i transcendeix les nacions) i no supranacional (agrega les nacions). Diversitat, complexitat i respecte per la diferència (molt més enllà de la mínima tolerància) són sense dubte consubstancials a Europa però immediatament ho són també la hibridació pluricultural fruit del diàleg i la disputa i el caràcter sempre obert del propi concepte (per exemple a la incorporació de tothom que vulgui adherir-s’hi sense més condició que la voluntat de fer-ho) el que xoca inevitablement amb la preeminència del factor d’homogeneïtat com a regulador intern i extern de la Nació (en particular en relació amb la sobirania).

La construcció institucional i política d’Europa té per tant sentit si sap garantir i integrar la seva enorme i magnífica pluralitat històrica, cultural, lingüística, religiosa, ideològica i d’estils de vida precisament des de la plurinacionalitat però no acabarà d’existir mai mentre la seva sobirania emani i resideixi en els estats-nació perquè es considera que són la forma política “natural”. Si els pobles europeus sobirans no passen a ser el poble sobirà d’Europa no hi ha unió europea real possible. Un poble sobirà que cedeixi directament sobirania als diferents nivells de govern i administració incloent-hi per fi i de manera destacada l’europeu i creant així una geometria variable de sobiranies compartides. Un poble sobirà que es constitueixi en República Federal Europea.

L’Europa-estat, la República Federal Europea, només necessita aquest últim esforç per acabar de néixer. Somiada des de feia 150 anys, finalment al 1950 va ser concebuda per França i Alemanya per intentar enterrar definitivament les seves guerres monstruoses (1870, 1era i 2ona guerres mundials) i posicionar-se en la nova guerra freda que s’iniciava. En els 60 anys següents la gestació ha avançat moltíssim quantitativament, arribant als 28 països associats, i qualitativament, mitjançant acords econòmics (CECA, Mercat comú i Euro) i la desaparició de les fronteres interiors. Però l’episodi frustrat del tractat constitucional va fer començar el compte enrere: o néixer o quedar atrapats en l’explosiva disfuncionalitat de compartir els reptes i els problemes de la globalització sense poder decidir conjuntament cap resposta ni solució. Per això cal recórrer sense dilacions l’últim tram del camí i empènyer el part de les estructures d’una Europa federal:

  • civils: lliure circulació total i ciutadania única
  • econòmiques: pressupost del 10% del PIB a partir de bases fiscals pròpies (sobre el CO2 i les transaccions bancàries per exemple), eurobons i Tresor Públic més enllà del BCE, política fiscal comuna…
  • socials: prestació d’atur i salari mínim homologats
  • internacionals: seguretat, exèrcit i diplomàcia europeus
  • polítiques: sistema bicameral (Parlament Europeu i Consell Europeu en peu d’igualtat) i govern nomenat per un president escollit pel Parlament

Unes estructures que només es poden pensar unides a la consolidació d’una esfera pública europea vertebradora del debat, el diàleg i la disputa del que parlava abans. Aquesta esfera  pública ha d’estar constituïda per tres elements: mitjans i espais de comunicació compartits, organitzacions i activitats transnacionals (reivindicatives, culturals, esportives… i no només econòmiques o comercials) i, amb el mateix argument que per a la tesi 10 (vegeu nota 3), plurilingüisme i traducció.

El socialisme és doblement europeista. Primer perquè forma part del gran corrent societarista que és intrínsecament europeu i vol ser-ne la seva expressió més coherent i radical (vegeu tesi 3). I en segon lloc perquè la República Federal Europea és en el món d’avui l’única escala útil per fer possible avançar els principis – democràcia deliberativa, redistribució, federalisme i cosmopolitisme – que fonamenten el progrés just (més igualat per ser més lliures) que defensem. Al segle XXI, lluitar pel socialisme, per crear “societat” en base a co-decidir, compartir i cooperar, continua volent dir superar la conjunció estat-nació i passa per tractar de bastir una Europa-estat integradora de la diversitat d’individus, cultures i pobles re-articulant-la internament a partir de la xarxa de ciutats (moltes elles antigues ciutat-estat) i, negant-se a replegar-se sobre sí mateixa, actuar externament com el laboratori i l’avantsala d’un encara llunyà estat-Món.

Definitivament, el projecte de construcció política d’Europa ha de ser el concepte troncal de tots els programes socialistes del continent. Ha arribat l’hora que es constitueixi el gran partit socialista europeu transnacional que impulsi i lideri la proposta d’una República Federal Europea fins a aconseguir que es faci realitat.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


 

[1] Europa neix quan la meitat de Grècia era a l’Asia Menor agafant el nom d’una princesa fenícia i avui es confon amb Occident després que, per exemple, Alexandre Magne la portés fins a l’Afganistan o amb Carlemany quedés reduïda a l’Europa central i que s’assimilés a les fronteres del llatí o de la religió catòlica.

[2] Al 1935 E. Husserl ho va afirmar amb contundència: “Europa va néixer de la idea de la Raó i de l’ esperit de la Filosofia” i molts altres pensadors ho comparteixen (K. Jaspers, J. Patocka, X. Rubert de Ventós, M.Cacciari…)

[3] La filosofia no és la saviesa i s’oposa tant al saber instrumental dels sofistes com al saber sagrat dels sacerdots.

Federalisme per cooperar (Tesi 9)

La convivència entre individus lliures i iguals, tots diferents i tots interdependents, és a dir una convivència sense jerarquia però solidària només es pot forjar des de la cooperació. Cooperar és actuar conjuntament (sense que cap dels actors perdi la seva autonomia), el que permet guanyar escala per minimitzar les dificultats i optimitzar les potencialitats, repartint esforços i compartint resultats. I el federalisme és la forma d’entendre, exercir i delegar la sobirania que permet la cooperació.

Pel federalisme, la sobirania és i només potser individual (vegeu Tesi 2). No hi ha sobirania col·lectiva a priori o que no resulti de l’estricta suma de les sobiranies individuals en cada ocasió concreta. I és aquesta sobirania individual inalienable i puntual la que s’exerceix pactat o delegant-la perquè d’altres pactin en representació. El pacte federalista és el pacte entre iguals, el foedus aequum dels romans, que dóna lloc a la unió en la pluralitat o pluribus unum i que permet per tant un tipus d’ordre que no es basa en la unitat de la homogeneïtat[1]. La delegació de sobirania federalista no és un traspàs atemporal fet per desentendre-se’n sinó que és un préstec a termini i intransferible: són cessions directes i en paral·lel, mai en cadena perquè tenen la voluntat de no perdre’n el control[2].

Com es pot intuir, perquè aquest ordre federalista funcioni fa falta l’acceptació i la pràctica d’uns determinats valors i d’uns determinants principis reguladors. Són els valors de:

  1. Reconeixement (de l’altre) i respecte (per la diferència)
  2. Responsabilitat (en el compliment dels acords)
  3. Lleialtat (malgrat la discrepància) i reciprocitat (en la implicació)

I els principis de:

  1. Laïcitat (les creences no es poden imposar) i plurinacionalitat (ciutadania i identitat nacional no s’identifiquen)
  2. Plurilingüisme i interculturalitat (preservar les llengües i les cultures vol dir compartir-les)
  3. Policentrisme (la diversitat de centres de decisió i/o referència és positiva)

Sobre aquestes premisses, el federalisme fa possible la cooperació en tres entorns que són diferenciats però que evidentment estan molt interrelacionats: la gent, el territori, l’Estat. El federalisme s’expressa abans de res en les relacions interpersonals, directes entre la gent, pensant la família com un espai de suport i aprenentatge mutus i sobretot prioritzant l’associacionisme i l’autogestió (amb l’economia social i el treball comunitari al capdavant) com a autèntic poder motor del progrés social. [3]

El federalisme articula també el territori a partir del municipalisme entès alhora com un conjunt de polítiques que trenquen la dinàmica centre-perifèria i busquen la personalització i la qualitat de vida de tots els teixits urbans (estenen així la “ciutat” a tots els racons urbanitzats) i com una idea de país-xarxa de pobles i ciutats que entresumen i s’equilibren conferint-li així la seva riquesa i la seva força. Finalment, el federalisme configura l’Estat federal, un estat compost que és autogovern i govern compartit, on un mínim de dos nivells de govern disposen de competències en els tres poders (legislatiu, executiu i judicial) però on ni ha també àmbits de cogovern  i de formació de la voluntat conjunta i on tothom accepta l’arbitri d’organismes destinats a dirimir els conflictes intergovernamentals. [4]

El funcionament de la democràcia deliberativa (com a mecanisme de codecisió tal i com explicava a la tesi 7) i l’aplicació del criteri de subsidiarietat (primer l’entorn més directe i/o el govern més proper) hauran de garantir tant com sigui possible la coherència i la complementarietat entre aquests tres entorns de decisió i acció.

Per als i les socialistes el federalisme no és doncs ni un disseny polític estandarditzat ni una tècnica administrativa sinó una idea i una cultura cooperatives que proposen un model de referència obert i flexible pensat per integrar i per resoldre conflictes amb el menor desgast i error possibles. El federalisme socialista no és un recurs de conjuntura sinó una proposta d’antic i llarg recorregut perquè a Catalunya, Espanya, Europa i el Món puguem assolir alhora la cohesió i la justícia socials.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


 

[1] La pax i la civitas romanes deien tenir el seu fonament en aquesta concepció de la “civilització”.

[2] El vot al Parlament de Catalunya representa exactament igual la sobirania dels catalans i catalanes que el vot a les Corts Espanyoles, als municipis catalans o al Parlament Europeu. Totes les institucions democràtiques comparteixen la mateixa legitimat.

[3] Aquest és el federalisme que neix de J. Proudhon.

[4] D. Elazar és el principal teòric d’aquest federalisme d’estat que supera la lògica centralització-descentralització.

L’esquerra té una mala salut de ferro

Des de fa més de tres anys, el nacionalisme català aplica la sentencia lampedusiana “que tot canviï perquè res no canviï” a la seva estratègia política: hem de construir “un país nou” perquè A. Mas continuï governant. I efectivament darrere la cortina de fum de les proclames i les diades històriques res ha canviat a Catalunya, ni les condicions socials ni el marc del nostre autogovern sinó que tot s’ha degradat, s’ha deteriorat: el benestar i les oportunitats, la convivència, les institucions (amb el finançament de la Generalitat al capdavant) pateixen la paràlisi de les retòriques grandiloqüents.

Alhora, revestit de la túnica blanca de la puresa altiva i retroalimentant-se i retroalimetant el nacionalisme espanyol a Catalunya i a tota Espanya, l’independentisme intenta esborrar les fronteres entre la dreta i l’esquerra. I gairebé ho aconsegueix abocant-nos a unes eleccions pseudo-plebiscitàries on Junts x Sí i C’s, que són les dues cares de la mateixa baralla nacionalista (catalana una, espanyola l’altra), han obtingut els millors resultats. Però l’esquerra té una mala salut de ferro i reapareix a l’interior i a l’exterior del procés sobiranista.

A l’interior, perquè quan ERC ja havia quedat domesticada rebrota la CUP i en nom dels valors de l’esquerra ho torna a posar tot en qüestió (lideratge, prioritats, calendari …). Òbviament, aparcar el debat social i contra la corrupció en nom de la pàtria sempre és claudicar d’entrada davant de la dreta. I a l’exterior, perquè el federalisme, un dels trets més identificatius de l’esquerra catalana des de fa gairebé dos-cents anys, continua ben viu assenyalant l’alternativa a un camí sobiranista que en nom del cel oblida la terra i que és una pura il·lusió perquè pretén obrir-se pas des del territori políticament inexistent de la alegalitat  (ni vol acatar la legalitat i canviar des de dintre ni vol desobeir-la i canviar en contra d’ella).

Per això, perquè alguna cosa canviï realment (més enllà dels fulls de ruta independentistes cada mig any) i deixem de donar voltes sobre nosaltres mateixos mentre tot es complica i s’embolica una mica més, el federalisme i l’esquerra que sí que transforma són una urgència per Catalunya. Cal diàleg i negociació i pacte per abordar la reforma federal de la Constitució i calen polítiques redistributives (del treball, de la renda, del poder i de la cultura) per sortir realment, és a dir tots, de la crisi en que encara estem ficats.

Però mentre culmina el canvi constitucional amb el referèndum de la ciutadania i en paral·lel aconseguim que emergeixin noves institucions i sobretot un nou model productiu haurem de demostrar el moviment avançant, començant reformes. M’atreveixo a  proposar-ne algunes que ja caben en l’actual Constitució i que podrien ser útils per refermar la via del federalisme i la redistribució social i econòmica.

Federalisme:

  1. Nou sistema de finançament autonòmic que incorpori l’ordinalitat
  2. Agència catalana tributària consorciada
  3. Reorientació complerta de les inversions en infraestructures al corredor mediterrani
  4. Llei de reconeixement i protecció del plurilingüisme
  5. Suport efectiu a les víctimes de desaparicions forçades i assassinats durant la guerra civil i el franquisme i en particular anul·lació de la sentència a Lluís Companys

Redistribució:

  1. Reforma fiscal que reequilibri les rendes del treball i del capital i que inclogui noves tributacions ”verdes” i rebaixi l’IVA cultural
  2. Nova legislació laboral contra la precarietat (només 3 tipus de contractes) i apujar el salari mínim i les pensions.
  3. Prioritzar pressupostàriament l’Estat del Benestar (Educació, Sanitat, Serveis Socials) i el sector I+D+I
  4. Energia neta i assequible

Els socialistes, principal força de l’esquerra a Catalunya i Espanya, volem ser la garantia d’aquesta alternativa d’aprofundiment democràtic i de progrés real en l’autogovern i la justícia social.

PROU

Mentre el país dóna senyals molt alarmants (600.000 aturats, pobresa infantil, esclat social a Ciutat Meridiana, milers de famílies sense cap ingrés que viuen de la beneficència…) i el creixement de les desigualtats amenaça en fracturar i dualitzar definitivament la societat catalana a l’escalf de les polítiques ultraliberals del PP, el president Mas es llença a un exercici de pirotècnia per tapar la incapacitat del seu govern per ni tan sols intentar apagar l’incendi social (i de pas la corrupció incrustada a CiU) doblant l’aposta per la independència.

Com els mals pagadors que cobreixen el seu deute amb un deute més gran, Artur Mas intenta fer oblidar que no ha complert res del que va prometre (govern dels millors per arreglar el “desastre” del tripartit reduint l’atur a la meitat, convocatòria d’una consulta amb efectes jurídics…) afirmant que es pot portar Catalunya a la independència en 18 mesos, com si res, com si Alex Salmon, a Escòcia, no hagués trigat sis anys en aconseguir un referèndum que va perdre. Embolica que fa fort! Com més endavant fuig més s’embarranca en el fang i més se’ns emporta a tots en una espiral de confusió i desesperació paralitzants absolutament contraproduent per Catalunya, el seu autogovern i la justícia social.

Ja no es tracta de demanar més que Mas i Rajoy dialoguin, perquè ja ha quedat clar que ni volen ni en saben, sinó de fer tot el possible perquè, amb les eines que la democràcia ens dóna, deixin de ser els interlocutors que ens representen. Per això crec que ha arribat l’hora de dir PROU i promoure una moció de censura al Parlament de Catalunya amb l’única finalitat de que ens convoquin unes eleccions normals, de veritat, de les que fan sortir governs que governen i duren quatre anys, en aquest cas un govern de coalició que es deixi de cortines de fum, de llançar pilotes endavant i respongui a la majoria progressista de Catalunya.

Hem d’aconseguir un govern d’esquerres que treballi sense descans per assolir dos objectius molts clars: eradicar les desigualtats creixents (polítiques fiscals progressives, serveis públics universals de qualitat, crèdit per a les empreses solvents…) i impulsar la reforma de la Constitució per garantir la regeneració democràtica de les institucions (mesures anticorrupció, nou sistema electoral, sistemes de participació ciutadana actualitzats) i fer possible l’Espanya federal (plurinacionalitat i pluriculturalitat, ordinalitat, òrgans federals de codecisió).

Es tractaria també d’obrir el camí a un govern d’esquerres a Espanya amb qui es puguin acordar i retroalimentar aquestes polítiques i que de nou arrossegui al PP cap a les reformes que no tenen marxa enrere com succeeix des de 1978 (Constitució, estatuts, reforma militar, divorci, avortament, matrimonis homosexuals, educació i salut universals, pensions no contributives, llei de dependència, immersió lingüística…).

S’ha acabat fer-li el joc a Artur Mas i al seu sobiranisme. Fem-lo fora i forgem la aliança progressista que porti a terme les autèntiques polítiques anticrisi contra les desigualtats i de reforma de l’Estat que Catalunya necessita.

Els defensors del plurilingüisme tornem a impulsar el seu reconeixement legislatiu

El dimarts dia 9 de setembre 50 professors, experts, acadèmics, intel·lectuals, periodistes i polítics (provinents de 9 Comunitats Autònomes diferents) ens vàrem trobar en el marc de la Fundación José Ortega y Gasset-Gregorio Marañon de Madrid, per debatre i impulsar el reconeixement legislatiu de la pluralitat lingüística a Espanya. Una vella aspiració tan lògica i coherent com sempre amb la realitat social i cultural i més oportuna i necessària que mai en l’actual context polític que demana a crits mesures d’acord i modernització de la societat espanyola i les seves institucions.

Per això, els qui defensem el plurilingüisme com una garantia dels drets individuals de ciutadania i com a factor d’igualtat social però sobretot com un valor en si mateix i una oportunitat d’obertura, intercanvi i mestissatge cultural que són els elements bàsics de la creativitat i el progrés, reprenem, després de que el PP desestimes la presa en consideració de la proposició de Ley Organica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Linguistica de  Espanya al Senat, el camí de la discussió i la redacció d’un text legislatiu amb més suports i complicitats que pugi ser com a mínim discutit i votat, sinó aprovat, a les Corts Espanyoles.

Ho farem els cops que faci falta fins a aconseguir-ho. L’empresa s’ho val.