Convivència a la ciutat (o les superilles aïllen)

Aquesta entrada, publicada també fa uns dies a la revista socialista L’Endavant Digital, és la meva síntesi d’una extensa reflexió, fruit del debat entre moltes persones, de la Cooperativa d’Idees per Barcelona sobre com afavorir la convivència a les ciutats des de la política local. Una reflexió que vull compartir com una modesta contribució personal a la gran conversa ciutadana que, sobre el millor per al futur dels nostres pobles i ciutats, mantenim al nostre país aquest curs amb motiu de les eleccions municipals del 28 de maig de 2023.

El pressupòsit fonamental d’una organització de la ciutat al servei de la convivència és evidentment la seva previsió, la seva incorporació als criteris que conformen la planificació urbana als seus diferents nivells i àmbits. Mirem de fer-ho:

  1. Espai públic

L’espai públic, l’espai urbà no privatiu a priori per a determinades persones, és un espai de trànsit (s’utilitza per anar d’un lloc a un altre) però també moltes vegades un espai amb una finalitat en sí mateix (per fer-hi alguna cosa o simplement per passejar-hi) que potencialment pot utilitzar tothom. Un tothom que també apel·la a les generacions futures i a les seves necessitats que molt difícilment es poden predir.

Aquesta condició d’universalitat el fa propici per ser un espai de convivència sempre que es conjurin dos riscos: primer, que al ser de tothom ningú el faci seu i quedi impersonal, descuidat i sense vida i segon, en l’altre extrem, que algú se l’apropiï, el privatitzi i li tregui el seu caràcter universal definitori.

El disseny de l’espai públic ha de facilitar doncs a la vegada que la ciutadania s’hi identifiqui reconeixent-lo com a propi, i per tant indirectament també se’n responsabilitzi, i que cap col·lectiu concret el colonitzi en permanència. Per assolir aquest doble objectiu  afavoridor de la convivència pot ser útil tenir en compte els següents elements:

. l’espai públic ha de ser inclusiu, és a dir accessible, segur, laic i intergeneracional (el seu ús per part de tots els membres de qualsevol família conjuntament i per separat pot il·lustrar bona part d’aquests requisits).

. l’espai públic ha de ser flexible, obert i adaptable per poder ser plurifuncional, és a dir no especialitzat (per això ja hi ha els equipaments) i oferidor, alternativament o alhora si és possible, de les possibilitats de trànsit, activitat puntual i passeig que se li demanen (en aquest sentit, les ocupacions permanents de via pública son normalment inadequades).

. l’espai públic ha de tenir qualitat urbana i elements de singularització (vinculats a l’estètica, a la funcionalitat, a la monumentalització o a la memòria) per quedar alhora homologat a tota la ciutat i tenir una personalitat pròpia que el referenciï en el seu entorn directe o fins i tot més enllà.

. l’espai públic ha de tenir el millor manteniment, neteja i il·luminació possibles (el manteniment i la cura es retroalimenten i donen seguretat).

  • Habitatge

Tot i ser l’habitatge l’espai privat per excel·lència (ho certifica la llei garantint la inviolabilitat del domicili i ens ho recorda la publicitat quan parla de la “república independent de casa meva”), tres de les seves característiques també influeixen molt directament en les condicions per a la convivència.

La primera és la seva accessibilitat. L’exemple paradigmàtic d’aquesta relació es troba en els edificis de pisos sense ascensor que converteixen en un problema molt greu per a moltes persones sortir de casa i per tant els redueixen molt les opcions de conviure fora de la família directa. Nens i gent gran però també persones (majoritàriament dones) amb criatures i persones amb alguna discapacitat pateixen intensament aquesta limitació.

La segona és el règim de tinença. La propietat o lloguer dels habitatges incideix de forma diferent en la convivència: mentre la propietat fixa més la població i per tant la vincula també més al seu entorn directe (espai públic, veïnatge, situacions compartides), el lloguer permet més la diversificació i el relleu generacional de la població (renovació, dinamisme).

La tercera és la seva conservació. A l’igual que el manteniment de l’espai públic juga un paper important per facilitar el seu ús convivencial, la conservació dels edificis en general i la dels habitatges en particular també és important per a la predisposició a la convivència, forjant des de la sensació d’acolliment fins a la d’inseguretat.

L’habitatge que afavoreix la convivència és doncs un habitatge accessible (de plantes baixes o edificis de pisos amb ascensors), ben conservat (per les propietats privades de règim vertical o horitzontal i per les administracions públiques) i que barregi les tinences en propietat i en lloguer (en una mateixa escala o en edificis propers).

  • Barri

Els barris són els conjunts d’edificacions i espais públics que en una ciutat van articulant les tres funcions urbanes principals: residència, activitat econòmica, serveis i infraestructures. La forma i proporció amb les que integren cada una d’aquestes funcions marca la seva tipologia (barris dormitori, districtes financers o zones d’hipermercats són exemples d’una funcionalitat quasi exclusiva)  i de retruc el caràcter general de les ciutats de les que formen part. També caracteritzen els barris la seva morfologia, definida a partir del volum de les edificacions, la seva continuïtat i l’estructura de la seva trama.

Determinats tipus de barris afavoreixen sense dubte més la convivència. Son els barris multifuncionals, compactes i permeables.

Multifuncionals, és a dir que incorporen equilibradament les tres funcions, perquè això els permet tenir, amb més o menys intensitat, vida a totes les hores del dia i tots els dies de la setmana el que facilita la interacció i la trobada mentre la zonificació funcional dificulta les disponibilitats i segrega els usos del temps, el que no predisposa als temps-espai compartits per a la convivència (pensem en les complexes possibilitats de convivència d’un barri turístic). Compactes, és a dir amb les edificacions continues o molt properes, perquè la proximitat porta la relació i el coneixement mutu, fonaments del veïnatge i la convivència. Permeables, és a dir amb una bona connectivitat interna en totes direccions que no obligui a només uns determinats recorreguts, perquè així les activitats i trobades poden desenvolupar-se fàcilment i en qualsevol dels indrets del barri.

I encara es reforça més aquest caràcter convivencial dels barris multifuncionals, compactes i permeables si la seva dimensió i la seva trama el fan abastable a peu. Una mesura que optimitza les potencialitats de disponibilitat, proximitat i dinamisme que són requisits per a la convivència.

Finalment, en aquest apartat no podem deixar de fer una reflexió, en termes de convivència, sobre les polítiques d’actuació envers els barris. Preservar la convivència a nivell de barri implica que s’han d’evitar tant processos de gentrificació (expulsió dels habitants amb menys poder adquisitiu) com de ghettització (expulsió dels habitants amb més poder adquisitiu) si no volem que disminueixi dràsticament la seva diversitat, un dels fonaments d’aquesta convivència.

  • Ciutat

Sense dubte, els trets determinants a nivell urbà per afavorir la convivència a la ciutat es troben a nivell del barri, incloent-t’hi en un lloc preponderant l’espai públic i l’habitatge, però tanmateix l’anàlisi global del nivell ciutat també permet singularitzar elements vinculats a aquesta relació. En destaquen dos en particular: la mobilitat i les configuracions centre/perifèria.

En la mesura que la convivència és trobada i activitat conjunta, la mobilitat esdevé rellevant per facilitar-la. I a nivell ciutat encara més perquè, a diferència del nivell barri, a aquest nivell una bona connectivitat de la trama és insuficient perquè la mobilitat ja no es pot produir majoritàriament a peu. Cal doncs en aquest cas per garantir la mobilitat un transport eficient, el que forçosament vol dir diversificat quan pensem en una ciutat per a tothom. Valgui la redundància, per facilitar la convivència a la ciutat tots els modes de transport han de poder conviure-hi perquè cada mode aporta la seva especificitat i per tant la seva utilitat a la mobilitat: el transport col·lectiu aporta accessibilitat econòmica i rapidesa, el cotxe aporta capacitat de càrrega i confort (importants especialment per a famílies i gent gran), el transport individual en moto, bicicleta o patinet aporta flexibilitat i capil·laritat. Una convivència de modes de transport que és compatible amb altres objectius com el de la transició energètica (els vehicle elèctrics són aquí la clau) o el de l’accessibilitat funcional i que és també independent del seu caràcter de gestió públic o privat.

Una ciutat sense un centre que l’articuli, sense un espai de referència simbòlic que tothom identifica, que tothom coneix i per tant on passen les activitats compartides més rellevants per a la comunitat ciutadana (grans festes, manifestacions i reivindicacions, esdeveniments socials i culturals), és segurament una ciutat amb una gran dificultat afegida per a la convivència. Però alhora, una ciutat on els seus barris excepte els del centre no tenen res a oferir als qui no hi viuen és també una ciutat que perd oportunitats de convivència, de relació i coneixement mutu entre territoris i persones que la formen. En aquest sentit és important que la ciutat disposi d’altres centralitats (institucionals, comercials, culturals, recreatives) perquè es generin fluxos urbans entre barris més enllà de la circulació barris/centre/barris i per tant el territori-ciutat no quedi configurat en termes de centre/perifèria (radial) sinó d’estructura policèntrica (en xarxa) en el que un dels centres funciona com a node principal. Una estructura de ciutat que de seguida queda reflectida i potenciada o condicionada per les rutes dels transports públics de gran capacitat (per això, seguint aquest argument, l’estructura ortogonal sembla la més adequada).

A la ciutat, convivència és diversitat i connectivitat, singularitat i relació i per això tot el que aïlla és, a la curta o a la llarga, contraproduent: la trama urbana no pot ser un arxipèlag de superilles sinó un continu intercomunicat sense talls ni fissures (les superilles aïllen).

[A la memòria d’Antonio Santiburcio]

Passant comptes a la política d’habitatge govern: promeses incomplides, lleis fracassades i cap resultat

Ara fa un any les Corts van aprovar (amb el vot contrari de l’oposició) tres lleis impulsades pel govern en el camp de l’habitatge:

  • Ley de medidas de flexibilización y fomento del mercado del alquiler de viviendas
  • Ley de medidas para reforzar la protección a los deudores hipotecarios, reestructuración de la deuda y alquiler social.
  • Ley de rehabilitación, regeneración y renovación urbanas.

Que tenen el seu desenvolupament principal en el Plan Vivienda 2013-2014.

Ja en aquell moment va semblar que tot plegat eren reformes molt improvisades o estrictament cosmètiques: per això em vaig quedar amb la idea d’estar especialment alerta als resultats reals de la seva aplicació.

Per aquest motiu el passat 24 de juny vaig interpel·lar al govern sobre el balanç del primer any d’aplicació d’aquestes lleis d’habitatge.

Només cal veure les xifres al cap d’un any per adonar-se’n que “el nou model” d’habitatge proposat pel Partit Popular no ha funcionat. El repte que realment tenim davant i que el govern no vol abordar és el de no tornar a caure en el model de compra per a tothom que ha portat a milers i milers de ciutadans a no tenir accés a l’habitatge i a perdre amb l’hipoteca la seva llar, els seus estalvis i la seva dignitat. Cada cop queda més clar que l’única manera de garantir el dret a l’habitatge és una gran aposta pel lloguer.