Karl Polanyi (1886-1964)

Com per a centenars de milers d’altres centreeuropeus de la primera meitat del segle XX, la vida del gran pensador socialista Karl Polanyi està marcada per les migracions. Fins a tres en el seu cas.

Nascut el 1886 a Viena al sí d’una família hongaresa d’origen jueu acomodada i culta que ben aviat es trasllada a Budapest, la primera terra de Polanyi és la Hongria dels últims anys de l’Imperi Austro-Hongarès. Allà rep una acurada educació a casa (que inclou llengües clàssiques i fins a tres llengües modernes a més de les seva llengua materna) i posteriorment es gradua en dret i obté el doctorat. Aquesta serà la seva única formació acadèmica: la resta dels seus vastíssims coneixements, especialment els que fan referència a l’economia, els adquirirà pel seu compte. Dels anys a Budapest destaquen el seu intens activisme universitari que el porta, entre d’altres, a fundar el 1913 el Cercle estudiantil Galileu per difondre propostes de reforma política radical i democràtica (arribant a organitzar més de 2000 activitats per any) i  la seva implicació, després de servir quatre anys a la cavalleria de l’exèrcit durant la 1era Guerra Mundial, en la fracassada revolució hongaresa de 1918-19 on entra plenament en contacte amb les idees socialistes i amb les polítiques comunistes d’arrel soviètica.

Al juny de 1919 es veu per tant forçat a emigrar per primer cop i es retroba com a exiliat a Viena, la seva segona terra, ara un altre país separat d’Hongria, on al cap de pocs mesos hi coneixerà a la seva futura esposa i companya de tota la vida Ilona Duczynska, militant comunista polonesa refugiada del terror blanc (estès durant la guerra civil russa de 1917-21 que segueix a la revolució). Ràpidament es vincula a la socialdemocràcia austríaca i s’imbueix de les tesis austromarxistes d’Adler i Bauer que postulen una tercera via entre les dues internacionals (entre el possibilisme de la socialista segona Internacional i la revolució centralitzada de la comunista tercera Internacional) alhora que es confronten amb l’escola liberal austríaca de Von Misses i Hayek. Des de 1924 i fins 1933 aprofundirà en aquestes tesis treballant a la redacció del setmanari de política i economia “L’economista austríac”, on hi escriu més de 250 articles, molts d’ells sobre com podria ser una economia socialista democràtica.

L’evolució despòtica del govern del canceller Dollfuss i l’ombra allargada del nazisme que no trigaria a arribar a Àustria, l’obliga el 1933 a emigrar de nou, aquest cop a Anglaterra. A la seva tercera terra es dedicarà sobretot a l’educació d’adults, concretament donant classes de relacions internacionals i d’història econòmica per tot el país per a l’Associació d’Educació dels Treballadors, i de la mà de Tawney i Cole participarà en els cercles fabians i del socialisme cristià de l’esquerra britànica. Alhora començarà a fer estades als USA per estudiar i escriure. Finalment, el 1947, un cop acabada la 2ona Guerra Mundial, li ofereixen en permanència un curs d’història econòmica general a la Universitat de Columbia de Nova York i el 1950 s’instal·la de forma ja definitiva al Canadà, des d’on es desplaça a Manhattan periòdicament, perquè el govern americà de la incipient guerra freda li nega de per vida el visat a la seva dona a causa del seu compromís comunista.

Als 61 anys doncs, a la seva quarta terra i amb un bagatge vital extraordinari, Karl Polanyi comença una intensa carrera acadèmica (es jubila el 1953 però continua exercint de professor i investigador fins a la seva mort el 1964 gràcies a una beca de la Fundació Ford) que li permetrà culminar i sistematitzar una de les obres més originals del pensament econòmic i polític socialista.

El pensament econòmic polanyià parteix, a diferència del criteri dominant a la seva època, no de models matemàtics sinó de l’estudi de la història de les institucions econòmiques i de l’antropologia econòmica comparada. Per Polanyi, aquest estudi posa de manifest que l’economia (entesa com la manera d’aconseguir la subsistència humana en tant que subsistema social que genera i atorga els bens) ocupa llocs i té formes diferents en cada societat depenent del sistema cultural que hi regeix, tal i com ho reflecteixen les seves diferents institucions econòmiques. Les tres formes econòmiques bàsiques (la reciprocitat o simetria del donar, rebre i retornar bilateralment; la redistribució a partir d’un centre que primer aglutina el que després reparteix; l’intercanvi que articulen els mercats) s’integren entre sí i amb la resta d’àmbits socials seguint patrons d’institucionalització diferents en cada societat i el seu desenvolupament respon a la interacció conscient i responsable dels individus que  conformen aquesta societat. Polanyi ho formula dient que l’economia està sempre socialment organitzada o que l’economia està incrustada (fent servir el terme anglès “embeddedness”) en la societat, és a dir que no és autònoma sinó que està subordinada al sistema de relacions socials i a institucions no econòmiques en tant que teoria i en tant que pràctica. Aquesta situació de l’economia en la societat és la que Polanyi considera “natural” perquè és la que troba en totes les societats que estudia, incloent-hi les moltes que al llarg de la història han institucionalitzat mercats sectorials o temporals.

Tanmateix, en l’anàlisi de l’economia actual que ens ha portat la Modernitat, això és el temps de les societats industrialitzades postcomunitàries en el que vivim des de la revolució francesa, Polanyi hi veu l’anomalia creixent del que anomena la societat de mercat. És a dir, una societat on una conceptualització teòrica autonomitzadora de l’economia ha creat una vida econòmica separada, dominant i referent en relació a la resta d’àmbits socials, a partir del funcionament omnipresent d’un mercat que es vol general i autoregulat. Una societat de mercat que Polanyi considera una absoluta novetat en la història econòmica perquè representa un cas únic de desincrustació de l’economia de la societat. I precisament per aquest motiu, la societat de mercat que es vol obrir camí en la Modernitat sota l’impuls del capitalisme, alhora que és un moviment poderós de configuració d’un nou model social (Polanyi el bateja com “la gran transformació”), genera també un contramoviment de rebuig igualment poderós per part de molts àmbits i sectors que s’oposen a aquesta desincrustació. Diversos exemples de signe molt diferent poden il·lustrar aquest contramoviment: la lluita i els èxits del moviment obrer que neix i creix paral·lelament a la progressiva intenció d’implantació de la societat de mercat des del segle XIX; la creació dels bancs centrals per contrarestar alguns dels efectes més nocius de la desregulació monetària; o l’aparició del feixisme com a resposta reaccionària.

Per Polanyi, la societat de mercat, la societat hipermercantilitzada del mercat autoregulat (en teoria equilibrant-se constantment a partir del joc entre oferta i demanda) que comporta la centralitat absoluta del diner i la minimització de les altres formes de l’economia (la reciprocitat i la redistribució), la societat de l’economia desincrustada, és una societat condemnada al fracàs, no només perquè és una excepció incongruent amb el que ha passat en totes les societats humanes sinó perquè porta la inviabilitat en els seus propis postulats: d’una banda el mercat autoregulat no és ni estable ni predictible (el que representa un inconvenient majúscul per al funcionament de l’economia), i a sobre arrossega la contradicció que en últim terme l’autoregulació ha d’estar garantida per l’Estat, i de l’altra pretén mercantilitzar allò que no pot arribar a ser mai una mercaderia com la terra, el treball i el diner (Polanyi explica en detall el perquè i les anomena “mercaderies fictícies”). A més, la història recent ja ha demostrat aquest fracàs: la instauració del patró or al 1870 per organitzar els fluxos comercials internacionals en base a un mercat global autoregulat va provocar l’imperialisme colonial dels estats buscant proveir-se en un mercat interior expandit i per tant desencadenar l’espantosa seqüència 1era Guerra Mundial/Feixisme/2ona Guerra Mundial (el que portaria, al contrari del que es pretenia 80 anys abans, la nacionalització de moltes indústries, la regulació dels mercats i l’Estat del Benestar a més de la desaparició definitiva del patró or al tractat de Bretton Woods).

La societat de mercat que defensa el liberalisme capitalista no és doncs per Polanyi més que una utopia i una utopia perillosa perquè lluny de representar l’ordre “natural” econòmic és tot el contrari i per tant demana tota la força possible del poder per aconseguir implantar-se. El mateix, de fet, que el sistema comunista de planificació centralitzada, que també necessita tota la força possible del poder per imposar una economia de només redistribució que anul·la les altres formes i d’aquesta manera es torna també inviable.

És en aquest context teòric que s’han d’entendre les tesis polítiques de Polanyi perquè la seva proposta política és precisament conjurar aquests perills tornant a “incrustar” l’economia en la societat, el que vol dir fer-ho d’acord amb els paràmetres de la nostra societat moderna, de la societat industrialitzada actual (Polanyi creu en el canvi cultural, que genera uns paràmetres socials únics en cada societat, i no en una naturalesa humana eterna, com l’home bo o l’homo economicus per exemple, i menys encara amb un desplegament determinat històricament). Aquests paràmetres són bàsicament dos, la complexitat (la nostra societat és molt densa i rica en nombre i tipologies de relacions socials i interaccions humanes) i la llibertat (una llibertat moderna que és essencialment positiva, és a dir activa, participativa, interactiva) i el camí coherent per aconseguir-ho és un socialisme democràtic garant de la igualtat i la pluralitat tant a nivell econòmic com polític.

Per això, per Polanyi socialisme democràtic vol dir:

. subordinar el mercat a la democràcia, redimensionant-lo i regulant-lo i reintroduint la reciprocitat i la redistribució en l’economia perquè mercat i democràcia no són dos cares de la mateixa moneda i per tant per lluitar contra el mercat no cal suprimir la democràcia com fan el feixisme o el comunisme soviètic.

. apostar perquè la justícia i el dret, la igualtat econòmica i social i els drets civils, que són el que fa possible la llibertat, regeixin la societat i per tant l’economia.

. portar les masses a la participació i a la deliberació política mitjançant l’educació i en particular la formació política i econòmica universals i a llarg de tota la vida, lluny de qualsevol temptació elitista, tecnocràtica o burocràtica.

. sustentar les relacions socials i per tant també l’economia en la descentralització i l’autogestió donant el protagonisme al teixit civil i l’associacionisme de base (molt a prop del guild socialism) més que a un estat només necessari per a la redistribució i la garantia última (és el que anomena organització social “funcional”, manllevant el concepte a Ottto Bauer)

. oposar-se al colonialisme, a la imposició imperialista de models econòmics que no responen a la naturalesa d’altres societats. 

. construir progressivament institucions i polítiques públiques noves que substitueixin les velles a partir de pràctiques socials i no xocs revolucionaris de tot o res, d’abans i ara.

Com es pot deduir ràpidament, Polanyi es situa en unes tesis molt allunyades del pensament economicista (liberal o marxista) que considera que l’economia és al centre de totes les societats i que a més progressa perfeccionant-se (ja sigui mitjançant l’ampliació dels mercats i el desenvolupament tecnològic o mitjançant les revolucions que provoquen les contradiccions successives entre les forces de producció i les relacions de producció), el que vol dir que l’economia del present és la millor que podem tenir.

En una època, la de 1920-1970, tenallada d’una banda pel liberalisme capitalista i de l’altra per les seves reaccions feixista i comunista, Polanyi basteix un pensament que escapa de tots aquests bàndols i proposa una alternativa diferent que renova el socialisme democràtic. Una proposta que dona consistència teòrica a incipients pràctiques polítiques i econòmiques, tant de la socialdemocràcia acabada d’arribar a alguns governs europeus com del new deal americà, d’entre guerres (com des d’una altra perspectiva també fa Keynes) que acabaran tenint un amplíssim desenvolupament a occident un cop acabat el segon conflicte bèl·lic mundial.

Tanmateix, la polarització i la guerra freda s’imposaran durant molts anys en el debat ideològic (liberalisme o comunisme, un bàndol o l’altre) i l’obra política de Polanyi quedarà molt relegada fins molt després de la seva mort. A més, la victòria aclaparadora del relat neo-liberal al final de la guerra freda encara va allunyar-la més del primer pla. Van caldre les reflexions al voltant de la crisi de 2008 per donar-li part del protagonisme que sense dubte es mereix i que mai ha tingut gaire.

Recomano la lectura directa del seu gran llibre de 1944, compendi de tot el seu pensament, La Gran Transformación – Los orígenes políticos i econòmicos de nuestro tiempo (F.C.E 2017), perquè és perfectament accessible en llargada i contingut i obre la porta de tota la seva obra, detallada en molts altres llibres i sobre tot en articles específics. Un llibre que, com a exemple del que em referia més amunt, no va tenir gairebé ressò fins que els cercles acadèmics anglo-saxons no van interessar-se per escrits anteriors al seu llibre científic que li sí que li va donar èxit i prestigi (Trade and Markets in the early empires aparegut al 1957) i que no va ser traduït al francès fins al 1983 i al castellà fins al 1992.   

1871 La Comuna de París

Sepultat pels esdeveniments del segle XX, la Comuna de París és avui un episodi històric gairebé oblidat, fins i tot a França, però sens dubte es tracta d’un dels moments més importants del naixement de la política moderna, i en particular del socialisme, al segle XIX.

La Comuna de París va ser una nova flamarada revolucionària sorgida, com la de 1830 (que va donar lloc a la liberalització del país amb el canvi de dinastia dels borbons als Orleans) i la de 1848 (que va portar la breu II República), de les brases, encara ben vives per a molts sectors de la societat francesa, de la Gran Revolució  inconclusa de 1789 en el seu procés cap a una autèntica llibertat+igualtat+fraternitat.

Aquest cop, l’espurna és el profund sentiment de frustració i traïció que té el poble de París després de l’humiliant derrota de l’exèrcit imperial francès a mans del també imperial exèrcit prussià i que els obliga a una rendició no volguda i signada per un govern que ha abandonat la capital. El buit de poder evident a la ciutat fa la resta.

Van ser deu setmanes (des de la revolta inicial de la guàrdia nacional de París el 18 de març contra el seu desarmament ordenat per donar compliment a l’armistici, fins al sometiment dels últims reductes insurrectes resistents el 28 de maig després d’una setmana a sang i foc per part de l’exèrcit) d’una experiència revolucionària plena que des del primer moment s’autobateja com la Comuna evocant conscientment alhora la institució jacobina de 1793 i la proposta comunalista proudhoniana (1) de sobirania local i federativa.

Deu setmanes d’un París que es vol independitzar de les institucions del país i construir el seu propi model social alternatiu al vigent en molts aspectes:

– democràcia “directa”, és a dir sufragi universal (masculí) per establir mandats imperatius amb revocació possible en tot moment a tots els àmbits i nivells (barri i municipi, milícia i policia, empreses…) sota el control assambleari popular dels “clubs” revolucionaris

– jurats populars en comptes d’un poder judicial diferenciat

– laïcisme amb total separació entre Església i Estat, fent de la religió un assumpte privat

– educació bàsica obligatòria, gratuïta i laica

– milícia local que només s’activa en cas de necessitat però que fa de tot ciutadà un soldat en defensa de la Comuna per substituir l’exèrcit nacional, professional i permanent

– abolició de la prostitució

– implantació progressiva de l’organització cooperativa del treball en tots els sectors productius per superar el repartiment injust de la renda i per tant de la riquesa

Penseu-hi: en ple creixement dels estats-nació (precisament ideats pel bonapartisme francès) i a contracorrent del pols ideològic entre el liberal-capitalisme emergent i el conservadurisme tradicionalista en declivi, la capital de França s’alça en armes per reclamar, i tractar d’imposar per la via dels fets, la dissolució de l’estat i la seva transformació en una República Democràtica i Social federativa de totes les comunes municipals franceses autogestionades.

L’impacte arreu va ser fortíssim, en especial a la pròpia França com ho testimonia la repressió brutal que van patir els “communards” (20.000 morts entre víctimes dels combats finals sense cuartel i afusellaments sense judici; 40.000 presoners jutjats en consells de guerra entre els quals 10.000 condemnats a pena de mort, treballs forçats, deportació o presó; i 10.000 exiliats a Gran Bretanya, Bèlgica o Suïssa), i les seves conseqüències molt rellevants en termes polítics i ideològics.

D’entre les conseqüències polítiques, en destacaria tres:

  • La difusió del marxisme. Malgrat el marxisme no va jugar cap paper en la Comuna ni en termes programàtics com hem vist (la seva inspiració és bàsicament proudhoniana, un dels grans enemics teòrics de Marx) ni en termes de lideratge (dels 79 membres que conformaven la Comuna, la majoria eren vells jacobins que es miraven al mirall de la Gran Revolució de 1789-95 o seguidors d’A. Blanqui (2) i només una minoria eren membres de l’A.I.T. o Iera Internacional i encara més de la seva branca anarquista que de la marxista) i malgrat el propi K. Marx considerava un error haver iniciat aquella revolució precipitada en termes de procés històric (el que no vol dir que no sentís total simpatia i admiració pels “communards”, entre els que hi havia amics seus personals i de les seves filles com P. Lafargue, i que no alabés la seva gesta un cop acabada (3) ), els vencedors van atribuir a Marx i a la A.I.T. en una exitosa campanya de propaganda internacional la direcció intel·lectual i política de l’ “espantosa” revolta amb l’objectiu de demonitzar-lo a ell i als seus postulats per sempre més. Però l’efecte va ser tot el contrari i per primer cop el marxisme es va popularitzar i el Manifest del Partit Comunista que des de la seva publicació el 1848 havia tingut un ressò molt minço entre els treballadors va començar a esdevenir un text de referència per als obrers organitzats de tot el món, com ho prova les seves nombroses reedicions a molts països a partir de 1872. El marxisme, una de les corrents de pensament més dominants del segle XX, va agafar doncs la seva primera embranzida sota els efectes de la Comuna.
  • L’aparició dels partits socialistes. El debat sobre les raons del fracàs de la Comuna va acabar amb el trencament de la fràgil unitat de la Iera internacional, certificat al Congrés de la Haya de 1872. Molts dels seus membres havien arribat a la conclusió que el nucli del problema era la insuficient organització política del moviment obrer en termes d’estructura, formació, propaganda, continuïtat, capacitat de representació i interlocució etc i que sense partits obrers de masses actuant directament en l’espai político-institucional mai es podrien canviar els fonaments del sistema socio-econòmic. Calia deixar enrera el funcionament horitzontal i d’afiliació directa de sindicats, mutualitats o altres organitzacions obreres a la A.I.T. per crear nous partits unitaris d’àmbit nacional, que després es coordinarien entre sí a nivell internacional, partits que es presentessin a les eleccions per guanyar visibilitat, recursos i poder de negociació (entrar a governar era llavors impensable). Evidentment, els sectors anarquistes, fossin proudhonians o bakuninistes (4), hi van estar en contra i van mantenir el seu camí seguint el model anterior però la resta del moviment obrer socialista des de les trade unions angleses fins als comunistes va assumir aquests postulats i va començar a forjar partits socialistes unitaris (encara que amb noms diferents) a tots els països. Alemanya va ser el primer al 1875 al Congrés de Gotha, Espanya dels primers amb la fundació del PSOE al 1879 i França l’últim al 1902 i alhora al 1889 es va constituir la Internacional Socialista o II internacional. Així, l’experiència traumàtica de la Comuna precipita el primer gran trencament de la família socialista i l’aparició dels partits socialistes a l’escena política, molts dels quals encara existeixen.
  • La configuració del model “soviètic” de revolució. La tesi leninista segons la qual les masses no fan la revolució sinó que segueixen una avantguarda plenament conscienciada, formada i disciplinada disposada a tot per aprofitar l’oportunitat tàctica (com és el cas d’una frustrant derrota militar o d’una esgotadora guerra impopular) prescindint de la maduresa de les condicions econòmiques i socials estructurals, és una idea manllevada a A. Blanqui i posada en pràctica per primer cop pels blanquistes aquell 1871. Alhora, la Comuna és també el primer intent de fer residir el poder polític en una estructura d’assamblees o consells (“soviets” en rus) de ciutadans compromesos que exerceixen el control de totes les funcions legislatives, executives i judicials incloent-t’hi exèrcit, policia, sistema productiu… i on els dirigents són administradors a tot hora revocables de les seves decisions. És una forma de poder en nom del poble que s’oposa explícitament a la forma parlamentària de la democràcia representativa. Al 1917 a Rússia amb èxit i al 1918-1919 a Alemanya i a Hongria sense èxit, el model “soviètic” de revolució es va posar de nou a prova i des de llavors és present a l’imaginari polític de tota la humanitat.

D’entre les conseqüències ideològiques, la principal és el desenvolupament del comunisme llibertari o anarcocomunisme. Fruit de l’experiència comunal i coincidint en el seu exili a Suïssa, part dels sectors anarquistes més directament implicats a la Comuna (Elisée Reclus al capdavant) i el cercle rus de P. Kropotkin fan evolucionar el pensament llibertari cap a posicions més internacionalistes i comunitàries, travessades per les idees de solidaritat espontània i ajuda mútua directa sense cap intermediació funcional, i per tant l’allunyen de l’anarquisme individualista de Proudhon i fins i tot de les tesis més col·lectivistes de Bakunin. Pren forma així un corrent importantíssim de l’anarquisme que serà molt influent durant tota la primera meitat del segle XX (la FAI espanyola n’és un bon exemple). Precursor de l’ecologisme entre d’altres, el seu ressò reviu avui en molts plantejaments polítics alternatius.

I al costat d’aquestes grans herències de la Comuna, no em resisteixo a deixar-ne palesa una altra de més simbòlica però igualment important per a tots els i les socialistes del món: la lletra de la “Internacional” va ser escrita per el “communard” Eugène Pottier durant algun dels 72 dies de desori i esperances de la Comuna. Tampoc seria just deixar de mencionar l’enorme rèplica que va tenir a Espanya la Comuna amb l’aixecament cantonal de 1873 (Cartagena al capdavant de més de 20 ciutats) durant la nostra efímera Iera República.

Voldria pensar que d’aquí a un any i mig, quan arribi el 150è aniversari de la Comuna de París, l’esquerra i en particular el socialisme d’avui, diferent però també hereu d’aquell socialisme inicial d’ampli abast ideològic, serem capaços d’apropar-la al gran públic i posar de manifest el seu enorme valor històric.

(1) Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865), filòsof i polític, socialista llibertari pare de l’anarquisme

(2) Auguste Blanqui (1805-1881), revolucionari socialista seguidor de l’ala més radical de la Revolució Francesa (Hébert i Babeuf)

(3) Marx va escriure a l’estiu de 1871 un llarg text adreçat al Consell General de la A.I.T. on reflexiona sobre la Comuna. Avui se’l coneix com “La guerra civil a França”

(4) Mikaïl Bakunin (1814-1876), polític i teòric anarquista molt sovint enfrontat a Marx

Bibliografia mínima:

Jacques Rougerie “La Commune et les Communards” FOLIO 2018

Albert Olivier “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Kristin Ross “Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París” Akal 2016