La ideologia va per davant (Tesi 14)

La forma d’organització humana vigent avui (principalment a Occident), el nostre sistema social és la Modernitat. Modernitat en contraposició a l’antic règim, que desapareix a cavall dels segles XVIII i XIX sota l’estocada de les revolucions americana i francesa, i com a tercera gran etapa de la Història després del periode greco-romà i de la cristiandat [1]. Modernitat que es configura a partir, alhora, d’una metaideologia compartida i present en tots els seus àmbits i del sediment híbrid que va deixant la pugna entre les ideologies que produeix. La metaideologia de la modernitat és el resultat de la Il.lustració, és a dir el predomini de la racionalitat, que és la que engendra la ciència i la revolució tècnico-industrial, i el naixement de la individualitat, que és el que vertebra les noves estructures socials postcomunitàries i dóna sentit als drets humans [2]. Les ideologies de la modernitat són les que s’inscriuen en els tres corrents que produeix –individualisme, comunitarisme i societarisme- i que es delimiten a partir dels valors de llibertat (pluralisme i totalitarisme) i d’igualtat (esquerra i dreta) tal i com explicava a les tesis 3 i 4.

El sistema social no és doncs una maquinària per sobre de les voluntats humanes sinó un entramat d’ideologia: les idees són el que mou el món. Idea (del grec eidos que vol dir forma) és un pensament que anticipa la realització, que precedeix la materialització de les situacions i les configura. Les idees són l’essència del coneixement i només es poden presentar en forma de narració o relat i per això són el que hi ha darrera de qualsevol teoria (en grec theoros, visió) i de qualsevol forma d’art. Les idees són la guia de l’acció humana individual o col.lectiva (per viure es necessiten idees, per conviure es necessiten ideals).

Aquest és un plantejament altament controvertit i contestat des de moltes bandes, per molts arguments que consideren per exemple que la ideologia és sempre una representació falsa i fal.laç  de la realitat per encobrir alguna forma de domini o que el món es mou per altres factors. Factors que ens superen, ens trascendeixen com a humans (Déu, la Providència o la Natura feta de lleis ecològiques i biològiques) o dels que la consciència no es pot alliberar (l’ADN on tot hi està inscrit o les pulsions i instints de l’inconscient) o que tenen prelació sobre l’intel.lecte (l’amor). Però també factors fruit d’invertir el raonament i fer de les idees i de la ideologia la conseqüència i no l’anticipació de la pràctica, del desenvolupament social efectiu, de les relacions materials i llavors són la Història, l’Economia, la Tecnologia o la Demografia les que mouen el món o més mundanament la voluntat de poder, de dominació, de glòria o la por i l’autoconservació o el càlcul i l’interès. Per d’altres, l’únic que aporta canvi és la part imprevista i sempre inherent a qualsevol acció humana, l’esdeveniment [3]. Fins i tot el relativisme proclama la fi de la modernitat, de l’autoafirmació de la raó (som a la postmodernitat on tot pensament és dèbil i en bona mesura equivalent perquè ja no hi ha fonamentació universal possible) i per tant de qualsevol ideologia amb voluntat de determinar el futur del nostre món.

Més en concret, el capitalisme es considera a sí mateix, i apareix majoritàriament (massa reflexions crítiques li concedeixen), com l’estructura base, el moll de l’os del sistema de la modernitat en tant que formulació coherent amb el que realment passa: tots som homo economicus regits per la llei invisible i de ferro de l’oferta i la demanda perquè en últim terme els diners, la disposició de capital és l’únic que pot permetre la felicitat. Així, es fa omnipresent (pot ser alhora l’explicació del puritanisme auster i del consumisme hedonista) i expulsa qualsevol altre plantejament a la categoria d’ideologia periclitada, per irrealista i per irrealitzable, i en últim terme antisistema.

Però el capitalisme només és la ideologia neoliberal, una de les moltes compatibles amb la modernitat, que amb la globalització intenta adquirir una posició hegemònica. I encara que el diner (a l’igual que el treball o la informació) tingui més presència en la modernitat que en la pre-modernitat [4] ni vivim en una economia capitalista (sinó d’estat-i-mercat) ni el benefici és l’únic valor existent (la identitat o la cooperació entre d’altres el poden substituir) i en canvi el que s’infiltra a tot arreu són precisament les idees (gairebé tot el que consumim són objectes i serveis hipertransformats pel disseny i la idea del producte).

El socialisme creu que podem i hem de decidir amb quines idees volem viure. El socialisme creu en la força de les idees, en la seva capacitat per liderar les agrupacions humanes i per portar els canvis socials. Idees que certament neixen del cervell humà i sempre delimitades pel llenguatge on s’articulen i pel context de l’època en que sorgeixen però al mateix temps sempre potencialment infinites i potencialment portadores d’imaginació per anar més enllà de la realitat. Sense dogmatisme, els i les socialistes pensem que les nostres idees són les millors, i els nostres ideals els més convenients per conviure, però també sabem que no són les úniques possibles i que cal contrastar-les en els processos democràtics. D’aquesta convicció i del criteri ètic del convenciment (vegeu tesi 13) se’n deriva que no hi ha res políticament més rellevant que el posicionament ideològic i que el combat de les idees. I per això, el fonament ideològic ha d’anar per davant en totes les propostes polítiques socialistes. El tactisme dessagna el socialisme.

El socialisme és doncs una ideologia de la modernitat. Una ideologia que es diferencia i s’oposa a d’altres ideologies ( i al capitalisme en particular) perquè forma un conjunt consistent d’idees socials i polítiques, un programa global i a llarg termini cap un horitzó concret de canvi i millora de les condicions de la pròpia modernitat: una societat justa, una unió d’éssers humans lliures i iguals de dret i de fet tots diferents i tots interdependents.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1]. El pensador alemany U.Beck distingeix dues fases de la modernitat: la modernitat industrial, estructurada i lineal, i la modernitat  actual informacional o reflexiva, fluida i no lineal. Aquesta segona és la que anomena societat de risc (i Z.Bauman modernitat líquida).

[2] Per a la teoria general de sistemes del sociòleg alemany N.Luhman, el que caracteritza la modernitat en contraposició al sistema d’estratificació i jerarquia pre-existent és un nou sistema de diferenciació funcional, és a dir de convivència amb poca interdependència per part de subsistemes focalitzats en abordar reptes o problemes socials (economia, política, ciència, art…) que s’autoregulen i s’autoreprodueixen.
[3] Aquesta és la tesi de H.Arendt que no vol ni sentir parlar d’ideologia (per ella, literalment, la lògica d’una Idea que tot ho esclafa) i que afirma “millor viure en la contradicció que en la ideologia”.

[4]. L’estatus adquirit per naixement (o per casament) relativitzava el rol social del diner i l’organització pre-industrial limitava el nombre d’intercanvis on s’utilitzava (així com el treball no tenia cap valor i la informació circulava amb moltes dificultats).

Anuncis

Dedicat a Manuel Valls(Primer Ministre de França)

Socialisme és voler fer plenament compatibles igualtat i llibertat. Socialisme és acomplir el mandat de la revolució francesa que defineix i funda la modernitat política: assolir la igualtat de tots i en tot sense que ningú hagi de renunciar a la seva llibertat ni faci renunciar-hi a d’altres.

I avui que la crisi ens ha tornat a fer conscients que lo públic és imprescindible; avui que sabem que el món és finit i que per tant l’haurem de compartir; avui que tenim clar que tot -des de la producció de béns i serveis fins a la salut- ens fa més interdependents i avui que com mai forgem la nostra identitat en les relacions amb els altres, avui el socialisme és més útil que mai.

Perquè el socialisme és l’únic pensament polític que entén que no hi ha autèntics individus lliures, autònoms i capacitats sense societat que ho garanteixi. I perquè el programa socialista no pot ser més clar: Democràcia(com a expressió dels drets i llibertats individuals polítics i socials), Federalisme (com a forma de convivència i organització institucional des dels barris fins a Europa) i Economia Redistributiva (com a font alhora de prosperitat i de solidaritat).

Com sempre els adversaris són poderosos(neoliberalisme capitalista o nacionalismes identitaris) i com sempre les circumstàncies històriques complexes però hi ha menys motius que mai per renunciar al socialisme. Per això em permeto dedicar-li aquestes paraules al Primer Ministre Valls:

“La complétude des individus c’est la société. Le socialisme c’est l’avenir.”