Estats postnacionals

Com totes les categories polítiques actuals, Ciutadania i Nació són conceptes nascuts a la modernitat a partir de formulacions històriques. Mentre avui ciutadà és l’individu subjecte de drets sense que això ja tingui directament res a veure amb la ciutat, la nació ja tampoc ni evoca el sentit ètnic-tribal que tenia pels romans.
Un dels efecte principals de les grans transformacions impulsades per les revolucions il·lustrades de finals del sXVIII (secularització, estat de dret, industrialització…) és el canvi de model d’organització social, el pas progressiu però accelerat de l’estructura comunitària a l’estructura societària. La comunitat és una estructura de base rural i agrària, de forts lligams i estratificació, amalgamada per la tradició mentre la societat és de base urbana i industrial, deconstruida i oberta, forjada pels pactes i els contractes. És en aquest context que reapareixen el concepte de ciutadania, com la condició política de l’individu emancipat de la comunitat, i el concepte de nació, primer simplement per designar en els nous estats constitucionals al conjunt del poble com el dipositari de la sobirania per oposició al monarca autàrquic però al cap de poc, sota influència del romanticisme, com a proposta de reconstrucció comunitària a partir de la identificació i unificació cultural (llengua, valors, imaginari, institucions…) d’aquest poble.

Aquest és el somni de l’estat-nació: dotar de lligams comunitaris les societats modernes al voltant de la identitat nacional i expressar-ho associant sobirania i nació. Però aquest és un projecte fracassat! Internament (ni tan sols França, Itàlia o Alemanya ho han aconseguit per molt que ho han intentat) perquè l’homogeneïtat nacional és intrínsecament incompatible tant amb la diversitat i el pluralisme de l’estructura societària (creuada d’antagonisme ideològics, religiosos o de classe, afavoridora de la singularització cultural i refugi de les minories) com amb la secular immigració que ens barreja des del principi de la Humanitat (d’una manera o altra pobles i individus som sempre mestissos) el que fa que nació i societat, nació i territori no coincideixin mai. I externament perquè l’estat-nació no ens ha evitat la conflictivitat entre pobles sinó tot el contrari.

Vol dir això que les nacions no tenen cap sentit? En absolut, totes les persones en graus diversos s’identifiquen amb un determinat conjunt específic i diferenciat de llengua, cultura, tradicions i institucions vinculades entre sí i per tant tots ens sentim membres d’una o més nacions en funció de la nostra trajectòria vital i de la nostra predisposició. Però el que sí que vol dir és que el concepte de nació no pot articular políticament l’Estat perquè totes les societats són plurinacionals (i molts individus ho som) i perquè voler identificar ciutadania i nacionalitat genera enormes disfuncionalitats i injustícies.

Superem doncs els estats-nació i construïm estats postnacionals, on deixem de barrejar ciutadania i nacionalitat i assumim la plurinacionalitat de tota societat. Uns estats postnacionals que podran reunir tot el poble (organitzar un sol poble) perquè, malgrat les diferències de tot tipus que caracteritzen les societats, conviure i compartir decisions polítiques, objectius socials i econòmics i activitats i solidaritats és perfectament possible sempre que s’estigui disposat a l’esforç democràtic constant de reconeixement dels altres, de diàleg i finalment de pacte.

I descartem definitivament la idea de sobirania nacional prèvia o superior a la legitimitat que encarna la legalitat de l’Estat democràtic i reivindiquem i aprofitem al màxim la sobirania ciutadana que representen els nostres drets. Els drets no existeixen a priori, s’han de somiar, reivindicar i conquerir a les lleis. Unim-nos amb qui vulguem, lluitem plegats, convencem i canviem el marc legal. La sobirania ciutadana és la capacitat de decidir, els drets concrets són el camí per fer-ho.

Com a tot arreu, a Catalunya i Espanya nació i territori, nació i societat estan lluny de coincidir. Milions dels ciutadans o no se senten o només se senten compartidament membres de la nació espanyola o de la nació catalana. La societat catalana i espanyola és plural i mestissa, pluricultural i plurinacional, es pot i s’ha de sentir orgullosa de la seva diversitat i no té perquè renunciar a cap de les seves identitats ni a la discriminació positiva de les més fràgils. Per això ni és útil l’Espanya estat-nació, ni cal cap Catalunya estat-nació i en canvi, una Catalunya postnacional i una Espanya postnacional podrien encaixar molt més fàcilment. Per això, i per moltes altres coses, cal reformar la CE de 1978.

Alhora, votant aquesta reforma quedarà saldat el deute que des de la sentència de l’EAC 2006 té l’Espanya constitucional, no amb la sobirania nacional, sinó amb la sobirania ciutadana del poble de Catalunya.

Internacionalisme vol dir cosmopolitisme (Tesi 10)

La idea d’Humanitat, d’un únic gènere humà que conforma un sol món, és una idea antiga formulada pels estoics en termes de polis universal (cosmòpolis),  proclamada pel cristianisme des de Pau de Tars-St. Pau i represa per I.Kant però ni la ciutadania romana ni el jou dels grans imperis ni els vincles religiosos de la cristiandat o l’islam van abraçar mai tota la civilització coneguda. En canvi, l’explosió científicotècnica nascuda al sXIX de la Il·lustració (a l’igual que la Revolució Francesa) sí que ens ha portat primer la mundialització dels mercats via colonialisme com a revers de la industrialització massiva i finalment la globalització complerta a l’era digital. Les característiques d’aquesta globalització real en la que vivim avui són conegudes: interconnexió total en una geografia i natura finites (potser amb l’excepció del fons dels oceans), instantaneïtat mitjançant un món virtual que és ja una extensió del món físic, interdependència econòmica enorme en un context de disfuncionalitat de les estructures polítiques existents i, com a conseqüència conjunta de les tres, consciència plena de les desigualtats socials Nord/Sud i gran tensió entre els processos d’uniformització i de diferenciació cultural.

Els i les socialistes hem considerat sempre que els ésser humans som una sola espècie i vivim tots al mateix món. Per això tenim profundament arrelat el sentiment de fraternitat humana (que ens fa sentir una empatia immediata amb qualsevol persona víctima d’una injustícia) i per això el nostre pensament incorpora l’universalisme entre els seus plantejament centrals (vegeu tesis 3 i 4). De la suma de fraternitat i universalisme en diem internacionalisme. I és des de l’internacionalisme que hem de pensar i afrontar la globalització. No podem deixar que els problemes que comporta i les oportunitats que ofereix es dirimeixin a la manera antiga i salvatge mitjançant guerres. Ni tampoc refugiant-se en l’aïllament o el proteccionisme, per molt que sigui d’avenços econòmics i/o socials, perquè consagren la segregació i l’elitisme i només aplacen els conflictes. I encara menys deixant-ho tot a una suposada autoregulació via geopolítica que no és més que una resignació a què siguin d’altres (mercats, potències, …) els qui marquin la pauta. Es tracta per contra de pensar el discurs i concretar l’acció política que permetin governar la globalització, és a dir ordenar-la i donar-li sentit, perquè les solucions justes i inclusives només arriben de la mà de la governança. Així, la nostra proposta de governança internacionalista de la globalització és el cosmopolitisme, un nou cosmopolitisme que desplegui el doble sentit dels seus termes: el món-ciutat i la ciutat-món.

Construir el món-ciutat, és a dir aconseguir que tots els habitants del planeta sense excepció siguem i ens sentim conciutadans, passa per fer realment universals els Drets Humans. Una garantia que només podrà començar a donar-nos una Constitució Mundial que defineixi procediments i institucions públiques de govern i de justícia (més enllà de l’actual ONU) i estimuli estructures socials (més enllà de les poques ONG globals actuals) supranacionals, contrapesant les empreses que ja són transnacionals, i que abordi els quatre grans reptes d’escala global: sostenibilitat ambiental, organització econòmica, societat de la informació i migracions.

La sostenibilitat ambiental necessita la màxima acceleració del que s’anomena “transició energètica” és a dir que la producció d’electricitat i el consum de combustibles passin de la base actual fòssil (carbó, gas, petroli) o nuclear a una base renovable (sol, aire, aigua, biogàs, hidrogen, geotèrmica, marees) dràsticament menys contaminant en tots els aspectes i potencialment molt més justa perquè permet un accés massiu a l’energia barata a partir de l’autogeneració-autoconsum, la generació col·laborativa i la descentralització a petita escala minimitzant la dependència dels productors d’hidrocarburs i dels grans intermediaris. Alhora, la sostenibilitat ambiental és la condició imprescindible de la biodiversitat i sobretot del dret de tota la humanitat a l’aire net i a l’aigua potable.

L’economia a escala mundial està organitzada de manera clarament insuficient i injusta. Tractats i cimeres intergovernamentals han pogut establir regles comercials, sistemes d’atorgament de crèdits i ajuts humanitaris però no hi ha un sistema econòmic consensuat (no autoimposat de facto) i  pensat realment a escala global i per tant molt més eficient i igualitari. Un sistema que reguli els fluxos de capitals amb normes i taxes i eradiqui els paradisos fiscals, vagi cap a la moneda única, fixi condicions de producció (drets laborals, qualitat mínima) obligatòries i disposi de fons estructurals planetaris per reequilibrar regions senceres en infraestructures i prestacions de l’Estat del Benestar.

La societat de la informació, és a dir la part de l’activitat humana articulada a partir de la codificació, l’emmagatzematge i l’intercanvi de dades, configura tot un nou món desterritorialitzat on també hi estan en joc els drets i els valors: cada cop més, reputació  i identitat, cohesió i igualtat i qualitat democràtica depenen de la Xarxa. Fan falta autoritats globals capaces de garantir també en aquest món llibertat i seguretat i dedicades a regular  drets i obligacions digitals amb la finalitat, entre d’altres, de preservar la privacitat i la protecció de les dades personals, de gestionar memòria digital i dret a l’oblit i de compaginar la transmissió del patrimoni digital o la propietat intel·lectual amb les potencialitats de l’accés indiscriminat a la informació i la creativitat compartida.

Els fluxos migratoris del món-ciutat només es poden pensar amb l’horitzó de la lliure circulació mundial. Una lliure circulació ordenada a partir de l’establiment de ciutadanies regionals com l’europea (12-15 àrees en total) que poguessin cooperar i coordinar-se molt més fàcilment que 200 Estats amb dret a veto fronterer i facilitada pel progressiu reequilibri Nord-Sud i el precedent del creixement exponencial  del turisme.

Però perquè el constitucionalisme global sigui, primer, possible i després serveixi per conjurar tant el xoc de civilitzacions com l’homogeneïtzació cultural,  s’ha de posar en marxa i mantenir sempre present un autèntic diàleg entre cultures. Un diàleg que, partint del reconeixement de la diferència i de la plena consciència del simbolisme únic i específic per interpretar el món que representen cada llengua i cada cultura, tingui la doble voluntat de comprendre i de fer-se comprendre, és a dir de comunicar[1]. Un diàleg per tant que, sense renunciar a la pròpia tradició, ens porti a contrastar i contrapesar, a estar oberts a l’autoreflexió i al qüestionament fruit de l’aprenentatge, els préstecs i les reinterpretacions[2]. Un diàleg entre pobles i entre individus que, recolzant-se en els llenguatges universals[3] i en les continuïtats culturals (sempre es pot trobar algun valor coincident amb les altres cultures que no els tenen entre si) i no culturals (geogràfiques, socioeconòmiques…) i lluny de l’immobilisme del relativisme multiculturalista que considera que les diferències són insalvables perquè no hi ha res significatiu en comú o de l’hegemonisme dels dogmàtics que creuen que hi ha veritats absolutes que s’han d’imposar, permeti evolucionar, acordar i avançar.

A l’altre extrem, hi hauria la ciutat-món. Una ciutat-món, precisament perquè esta plenament interconnectada i és plenament interdependent (de les altres ciutat-món), és un node dels fluxos globals de coneixements, bens i serveis i persones i per tant es l’escenari de la barreja, la contaminació i l’intercanvi que són alhora potencialment creatius i conflictius. Pensar la ciutat-món ens ha de portar doncs més que en cap altre lloc, apart de a assumir que voler desglobalitzar-la no té cap sentit, a evitar-ne la comunitarització, es a dir la fragmentació social, la privatització sectorial o els replegaments identitaris, i en canvi a apostar d’una banda per la protecció de la intimitat i el foment de les oportunitats de singularització i de l’altre per allò públic en totes les seves dimensions (institucionals i associatives, urbanístiques i socioeconòmiques). D’aquesta manera cada ciutat-món pot aspirar a ser un gresol diferent de la diversitat humana, una síntesi pròpia i única de la pluralitat cultural i social en un territori concret, configurant totes elles una xarxa que s’ha d’anar superposant a l’arquitectura política internacional actual basada en una jerarquia d’estats, entesos com a peces pretesament homogènies i últimes del mapa mundi.

Aquest és el cosmopolitisme socialista, el que hauria de ser bandera i objectiu prioritari d’una renovada Internacional Socialista. Un cosmopolitisme que es contraposa a qualsevol tipus d’imperialisme de les nacions o del diner i que necessàriament es construeix d’abaix a dalt a partir del federalisme, la democràcia i la redistribució. Un cosmopolitisme que vol superar les dialèctiques nord/sud i orient/occident per proposar una autèntica “societat” que integri tots els pobles i totes les cultures.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]

---

 

[1] El sinòleg francès F. Jullien sintetitza aquesta possibilitat en l’expressió “l’incommensurable no és incomparable” i recorda encertadament que la intel·ligència és la mateixa per tots els humans, el que fa intel·ligibles totes les cultures passades o presents.

[2] Com dues cares de la mateixa moneda, plurilingüisme i traducció es converteixen en les eines més útils per establir aquest autèntic diàleg perquè sempre forcen a la reelaboració i a la incorporació d’ una mirada externa i diferent sobre tota creació o  pensament.

[3] Música-art, matemàtiques-ciència, jocs.