Fugir dels bàndols

Els bàndols són sempre dos, un a cada banda de la línia divisòria, de la trinxera construïda. Dos bàndols estancs (amb mi o contra mi, amb el poble o contra el poble, amb els opressors o amb els oprimits…) sense diàleg ni negociació possible, retroalimentant-se en la denúncia de l’enemic exterior o del traïdor intern.

És una dialèctica implacable que al nostre país hem sofert amb escreix. Dues Espanyes, sorgides del fracàs de la constitució il·lustrada de 1812 i forjades en les posicions irreconciliables de carlins i liberals al segle XIX i de monàrquics i republicans al segle XX, van esclatar (malgrat els intents d’evitar-ho d’una segona república nascuda fràgil en un enèssim cop de timó de la història i tremendament inestable per les desavinences dels seus partidaris i els sabotatges dels seus enemics) en una guerra civil espantosa i es van petrificar durant tot el franquisme. Van ser quaranta anys de plena consciència de què vol dir un país radicalment partit en bàndols de rojos i nacionals, de vencedors i vençuts, d’addictes i desafectes.

Per això, a la mort del dictador, els hereus dels dos bàndols decideixen pactar, encara que s’hagin de fer enormes renúncies, per superar l’Espanya dividida i enfrontada que es dessagna i s’endarrereix, fent d’aquest objectiu el fil conductor de la Transició. La constitució de 1978 no és un acord tutelat o coartat per poders fàctics sinó marcat per l’ombra allargada i espessa de l’horror caïnita que no s’ha de repetir mai més. La monarquia parlamentària i el comptador a zero ( amnistia general i exempció de responsabilitats) són les bases d’aquest pacte que infanta l’estat social de dret secularitzat i desmilitaritzat, la democràcia amb plenes llibertats individuals i l’autogovern per a tots els pobles d’Espanya. Un acord conscient per un gran canvi consensuat que, després de posar-se a prova el 23-F, ens ha dut fins al país europeu i modern que som avui i sobretot que ha esborrat aquells bàndols substituint-los per un veritable pluralisme social i polític en el que alguns grans consensos compartits per la immensa majoria de la ciutadania conviuen amb profundes diferències polítiques expressades i representades per una àmplia gamma de partits (i una infinitud d’associacions) que sense deixar de confrontar obertament les seves propostes, si ho creuen oportú, pacten entre sí.

Enterrats doncs entre tots els antics bàndols i culminats amb èxit els sacrificis i renúncies dels avis i àvies i dels pares i mares, té tot el sentit del món que fills i filles o nets i netes, en aquest nou context, vulguin i puguin tancar les velles ferides i posar les coses al seu lloc. Desglorificar les despulles del dictador, declarar nuls els judicis sumaríssims, obrir les fosses de la guerra i enterrar dignament els morts… no és reobrir res ni té cap connotació de bàndol, al contrari, és el millor símptoma de la superació dels temps passats, de què definitivament sabem viure en una democràcia plural i de que ja no cal que avantposem la pau a la memòria.

Tampoc en aquest context de pluralisme democràtic consolidat (o com a mínim tant consolidat com a la resta de països europeus) hauria de ser cap anatema qüestionar la monarquia o defensar la secessió de Catalunya però aquests debats no poden atiar l’aparició de nous bàndols (compactes, mancats d’autocrítica, onejant banderes excloents, monopolitzant conceptes de tots) en la lluita política. El nacionalisme català primer i ara el nacionalisme espanyol juguen amb foc en la seva estratègia dels blocs, dels bàndols. Consolidar dues Catalunyes que van acumulant greuges només alimenta la lògica de què al final del camí hi haurà d’haver sofriment i exclosos, de què el conflicte té culpables que hauran de pagar. No hem après res? Com pot ser que tornem a pensar en vencedors i vençuts en aquest país?

Però si els nacionalistes, uns i altres, no tenen, o han perdut, la consciència del què això pot significar, que sàpiguen que molts d’altres, els socialistes en primer lloc, sí que la tenim i que farem l’impossible perquè no es torni a repetir. Distensió, diàleg i debats democràtics amb acceptació de les regles del joc (per canviar-les si cal) i propostes polítiques, tolerància, cap imposició, negociació i acords… aquestes són les eines per abordar problemes i conflictes i trobar-hi les solucions estructurals i duradores.
El tot o res sempre acaba en res. Passar comptes no acaba mai amb els problemes. Per això, de nou és imprescindible fugir dels bàndols i cultivar el pluralisme.

L’esquerra té una mala salut de ferro

Des de fa més de tres anys, el nacionalisme català aplica la sentencia lampedusiana “que tot canviï perquè res no canviï” a la seva estratègia política: hem de construir “un país nou” perquè A. Mas continuï governant. I efectivament darrere la cortina de fum de les proclames i les diades històriques res ha canviat a Catalunya, ni les condicions socials ni el marc del nostre autogovern sinó que tot s’ha degradat, s’ha deteriorat: el benestar i les oportunitats, la convivència, les institucions (amb el finançament de la Generalitat al capdavant) pateixen la paràlisi de les retòriques grandiloqüents.

Alhora, revestit de la túnica blanca de la puresa altiva i retroalimentant-se i retroalimetant el nacionalisme espanyol a Catalunya i a tota Espanya, l’independentisme intenta esborrar les fronteres entre la dreta i l’esquerra. I gairebé ho aconsegueix abocant-nos a unes eleccions pseudo-plebiscitàries on Junts x Sí i C’s, que són les dues cares de la mateixa baralla nacionalista (catalana una, espanyola l’altra), han obtingut els millors resultats. Però l’esquerra té una mala salut de ferro i reapareix a l’interior i a l’exterior del procés sobiranista.

A l’interior, perquè quan ERC ja havia quedat domesticada rebrota la CUP i en nom dels valors de l’esquerra ho torna a posar tot en qüestió (lideratge, prioritats, calendari …). Òbviament, aparcar el debat social i contra la corrupció en nom de la pàtria sempre és claudicar d’entrada davant de la dreta. I a l’exterior, perquè el federalisme, un dels trets més identificatius de l’esquerra catalana des de fa gairebé dos-cents anys, continua ben viu assenyalant l’alternativa a un camí sobiranista que en nom del cel oblida la terra i que és una pura il·lusió perquè pretén obrir-se pas des del territori políticament inexistent de la alegalitat  (ni vol acatar la legalitat i canviar des de dintre ni vol desobeir-la i canviar en contra d’ella).

Per això, perquè alguna cosa canviï realment (més enllà dels fulls de ruta independentistes cada mig any) i deixem de donar voltes sobre nosaltres mateixos mentre tot es complica i s’embolica una mica més, el federalisme i l’esquerra que sí que transforma són una urgència per Catalunya. Cal diàleg i negociació i pacte per abordar la reforma federal de la Constitució i calen polítiques redistributives (del treball, de la renda, del poder i de la cultura) per sortir realment, és a dir tots, de la crisi en que encara estem ficats.

Però mentre culmina el canvi constitucional amb el referèndum de la ciutadania i en paral·lel aconseguim que emergeixin noves institucions i sobretot un nou model productiu haurem de demostrar el moviment avançant, començant reformes. M’atreveixo a  proposar-ne algunes que ja caben en l’actual Constitució i que podrien ser útils per refermar la via del federalisme i la redistribució social i econòmica.

Federalisme:

1. Nou sistema de finançament autonòmic que incorpori l’ordinalitat
2. Agència catalana tributària consorciada
3. Reorientació complerta de les inversions en infraestructures al corredor mediterrani
4. Llei de reconeixement i protecció del plurilingüisme
5. Suport efectiu a les víctimes de desaparicions forçades i assassinats durant la guerra civil i el franquisme i en particular anul·lació de la sentència a Lluís Companys

Redistribució:

1. Reforma fiscal que reequilibri les rendes del treball i del capital i que inclogui noves tributacions ”verdes” i rebaixi l’IVA cultural
2. Nova legislació laboral contra la precarietat (només 3 tipus de contractes) i apujar el salari mínim i les pensions.
3. Prioritzar pressupostàriament l’Estat del Benestar (Educació, Sanitat, Serveis Socials) i el sector I+D+I
4. Energia neta i assequible

Els socialistes, principal força de l’esquerra a Catalunya i Espanya, volem ser la garantia d’aquesta alternativa d’aprofundiment democràtic i de progrés real en l’autogovern i la justícia social.

PROU

Mentre el país dóna senyals molt alarmants (600.000 aturats, pobresa infantil, esclat social a Ciutat Meridiana, milers de famílies sense cap ingrés que viuen de la beneficència…) i el creixement de les desigualtats amenaça en fracturar i dualitzar definitivament la societat catalana a l’escalf de les polítiques ultraliberals del PP, el president Mas es llença a un exercici de pirotècnia per tapar la incapacitat del seu govern per ni tan sols intentar apagar l’incendi social (i de pas la corrupció incrustada a CiU) doblant l’aposta per la independència.

Com els mals pagadors que cobreixen el seu deute amb un deute més gran, Artur Mas intenta fer oblidar que no ha complert res del que va prometre (govern dels millors per arreglar el “desastre” del tripartit reduint l’atur a la meitat, convocatòria d’una consulta amb efectes jurídics…) afirmant que es pot portar Catalunya a la independència en 18 mesos, com si res, com si Alex Salmon, a Escòcia, no hagués trigat sis anys en aconseguir un referèndum que va perdre. Embolica que fa fort! Com més endavant fuig més s’embarranca en el fang i més se’ns emporta a tots en una espiral de confusió i desesperació paralitzants absolutament contraproduent per Catalunya, el seu autogovern i la justícia social.

Ja no es tracta de demanar més que Mas i Rajoy dialoguin, perquè ja ha quedat clar que ni volen ni en saben, sinó de fer tot el possible perquè, amb les eines que la democràcia ens dóna, deixin de ser els interlocutors que ens representen. Per això crec que ha arribat l’hora de dir PROU i promoure una moció de censura al Parlament de Catalunya amb l’única finalitat de que ens convoquin unes eleccions normals, de veritat, de les que fan sortir governs que governen i duren quatre anys, en aquest cas un govern de coalició que es deixi de cortines de fum, de llançar pilotes endavant i respongui a la majoria progressista de Catalunya.

Hem d’aconseguir un govern d’esquerres que treballi sense descans per assolir dos objectius molts clars: eradicar les desigualtats creixents (polítiques fiscals progressives, serveis públics universals de qualitat, crèdit per a les empreses solvents…) i impulsar la reforma de la Constitució per garantir la regeneració democràtica de les institucions (mesures anticorrupció, nou sistema electoral, sistemes de participació ciutadana actualitzats) i fer possible l’Espanya federal (plurinacionalitat i pluriculturalitat, ordinalitat, òrgans federals de codecisió).

Es tractaria també d’obrir el camí a un govern d’esquerres a Espanya amb qui es puguin acordar i retroalimentar aquestes polítiques i que de nou arrossegui al PP cap a les reformes que no tenen marxa enrere com succeeix des de 1978 (Constitució, estatuts, reforma militar, divorci, avortament, matrimonis homosexuals, educació i salut universals, pensions no contributives, llei de dependència, immersió lingüística…).

S’ha acabat fer-li el joc a Artur Mas i al seu sobiranisme. Fem-lo fora i forgem la aliança progressista que porti a terme les autèntiques polítiques anticrisi contra les desigualtats i de reforma de l’Estat que Catalunya necessita.

Federalisme sense complexos

La idea federal d’Espanya és la que l’esquerra (Socialistes i PSUC) va deixar com a llavor a la Constitució de 1978

El servei que avui hem de fer al país els i les socialistes és allunyar-nos tant del sobiranisme com de l’immobilisme

El nacionalisme català (CIU+ERC) està abocant el nostre país, amb la complaença del nacionalisme espanyol (PP) que se’n retroalimenta, al frontisme: bons i dolents, catalans i espanyols, independència o neocentralisme. Una divisió i una tensió que no porten enlloc ni política ni socialment.

En aquest context, té més sentit que mai reivindicar el federalisme, un federalisme sense complexos. És a dir, un camí d’acords, de convivència, d’avenços pactats i refrendats que no tenen marxa enrere i que permeten anar assolint per a Catalunya tot el seu potencial d’autogovern i de reconeixement nacional sense perdre ni oportunitats de progrés ni cohesió social. Unió en llibertat dins d’Espanya i dins d’Europa: aquest és el camí que ens ha portat a  aconseguir tot el que tenim i el que ens portarà a aconseguir totes les noves fites.

La idea federal d’Espanya nascuda al segle XIX i defensada també per Lluís Companys és la que l’esquerra (Socialistes i PSUC) va deixar com a llavor a la Constitució de 1978 (aprovada per amplíssima majoria dels catalans i catalanes) i que va consolidar la recuperació de la Generalitat i l’Estatut del 79.

El federalisme és el que inspira l’escola única catalana basada en la immersió lingüística que varen dissenyar Marta Mata i Pepe González (socialistes) i el Consorci per a la Normalització Lingüística, impulsat pels alcaldes socialistes metropolitans.

El  federalisme és el que empara la Llei del Tercer Canal que permet el naixement de TV3 (redactada per la socialista Anna Balletbó), la celebració d’uns Jocs Olímpics a Barcelona lluny de la capital d’Espanya, que el català s’obri pas a les institucions europees (de la mà dels governs socialistes espanyols), que el ministre Montilla aconseguís el domini “.cat” o que els governs socialistes de Catalunya i Espanya acordessin el simbòlic trasllat dels Papers de Salamanca.

I el federalisme és el principi que ja està clarament present en el nou Estatut de 2006 (de nou refrendat pel poble català) i l’acord de finançament de 2009, màximes cotes d’autogovern de Catalunya al llarg de la nostra història, aconseguides per la majoria catalanista.

Però si el federalisme ens ha estat útil en el passat, encara ho serà més en el futur, perquè serà la guia d’un nou pacte constitucional (reconeixement explícit del caràcter plurinacional i plurilingüístic d’Espanya, delimitació inequívoca de les competències entre governs, finançament basat en el criteri d’ordinalitat, SENAT federal), com a única sortida lògica i desitjable a l’actual situació política i perquè serà la porta de la presència de Catalunya a Europa.

Per això, el servei que avui hem de fer al país els i les socialistes catalans és allunyar-nos tant del sobiranisme com de l’immobilisme per cridar alt i fort que hi ha un altre camí: es diu federalisme, és l’autèntic pla de futur per a Catalunya i l’acordarem amb els socialistes d’Espanya i d’Europa.

(El federalisme és una idea antiga, profunda i universal que s’ha expressat de moltes maneres al llarg dels últims segles, vegeu sinó com la formulaven amb una vigència gairebé insòlita per a nosaltres, els catalans i catalanes, els federalistes canadencs a mitjans del segle XX.)

Socialisme europeista

Traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans

El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i reivindicacions

Europa, el projecte de construcció política europeu, ha de passar a ser el concepte central de tots els programes socialistes i en particular dels socialistes catalans.

L’única garantia de viabilitat de la Unió Europea actual és una plena integració política que permeti l’aparició d’un autèntic govern econòmic europeu capaç de plantar cara a les dinàmiques dels mercats internacionals i de negociar en peu d’igualtat amb els altres grans actors mundials (els EEUU, el Brasil, la Xina, l’Índia…) bilateralment i multilateralment. 350 milions d’habitants envellits comencen a ser pocs si no estan molt units en el nostre món globalitzat.

Sense aquest govern, la Unió Europea quedarà atrapada per regles del joc impulsades per altres instàncies i països, sovint no democràtics, que progressivament ens fan renunciar a l’Estat del Benestar i als drets socials i laborals, la qual cosa que posa en perill la pròpia democràcia i la concòrdia entre ciutadans i entre països. És hora doncs que els socialistes prenguem definitivament consciència de la rellevància del repte europeu i actuem en conseqüència perquè les institucions europees són les úniques que poden abordar la crisi actual amb respostes eficaces, solidàries i no regressives i perquè l’escala europea serà en el futur l’única instància per impulsar polítiques reals (fiscalitat redistributiva, polítiques de creixement i ocupació, protecció social, manteniment dels serveis públics universals) que portin alhora progrés econòmic i progrés social, oportunitats individuals i solidaritat col·lectiva, pau i cooperació internacional. Al segle XXI no hi haurà socialisme si no és europeista, si no és el de l’Europa unida i federal.

De retruc, els socialistes catalans hem d’estar convençuts de dues coses. Primer, la sobirania que cal reforçar és la sobirania europea, la ciutadania que cal reclamar és la ciutadania europea (ni espanyola, ni catalana). La part més decisiva de la nostra sobirania individual i inalienable l’hem de voler transferir a Europa i en justa correspondència disposar de plena igualtat en drets i deures amb la resta de ciutadans i ciutadanes europeus. Segon, el més estratègic per a Catalunya és saber quin paper ha de jugar en l’Europa unida. El futur de la nostra identitat (orgullosa i cosmopolita o acomplexada i provinciana) i de la nostra prosperitat (competitiva o subsidiada) en depenen. El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani (Múrcia- Marsella) hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i de totes les nostres reivindicacions.

Les fites polítiques d’aquest projecte poden ser molt clares: eleccions europees constituents al juny del 2014 (quina coincidència!), referèndum a tots els països alhora per aprovar la Constitució Europea al 2016 i eleccions al 2017 del primer Parlament europeu (Catalunya circumscripció al Congrés Europeu i Espanya circumscripció al SENAT europeu) amb sobirania per designar el primer president d’un govern europeu de la història.

Socialistes catalans, traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans.

Socialistes catalans, per ser fidels al nostre catalanisme, al nostre federalisme, als nostres valors de llibertat i igualtat, de justícia i solidaritat ara cal per sobre de tot ser socialistes europeistes.

La crisi europea no és econòmica, és política

Proposo que a les eleccions al Parlament Europeu de 2014 es voti també de manera directa i simultània la nova Constitució en virtut del sufragi universal europeu.

Hem acabat responent a la crisi des del nacionalisme alemany, amb un banc central europeu infradotat i amb les seves receptes injustes, obsoletes i ineficaces.

És obvi que avui a Europa (i a Espanya en particular) vivim una crisi econòmica i també és obvi que durant els anys de bonança una part del creixement era artificial –el miratge fiscal irlandès, la bombolla immobiliària espanyola, l’enginyeria financera grega, el sobreendeutament belga o italià–, però l’arrel dels problemes econòmics europeus actuals és sens dubte política.

Després del pas de gegant que vàrem donar a Europa per governar l’economia i per participar en el futur del món globalitzat amb l’entrada en vigor de l’euro com a moneda única, els europeus havíem de consolidar la Unió amb una primera Constitució. Un següent pas imprescindible que va quedar avortat. Cansament diplomàtic, autocomplaença per l’èxit obtingut, manca d’estímul en un entorn de creixement econòmic fàcil i, sobretot, una revifada del nacionalisme (com a autoafirmació en front d’una naixent identitat europea o simplement com a xenofòbia) van diferir el procés sine die.

Però la història no s’atura i la crisi financera nord-americana es va tornar global gairebé instantàniament mentre la governança europea no estava ni a punt ni entrenada. Respondre a vint-i-set era impossible i hem acabat responent des del nacionalisme alemany, amb un banc central europeu infradotat i demanant ajuda al FMI, que ens ha obligat a les seves receptes injustes, obsoletes i ineficaces. I així, hem anat sempre tard i sense capacitat executiva i per això l’economia ens ha esclatat entre les mans: incapaços de construir tallafocs entre la crisi financera i l’economia real, incapaços d’abordar globalment la crisi del deute, incapaços de compensar els ajustos pressupostaris amb elements de reactivació, l’atur ha arribat a quotes insuportables i la confiança que ha de permetre iniciar la recuperació està per terra.

Ara ja no és moment de lamentar-se, sinó de prendre consciència que només Europa pot ser la nostra prioritat política i que cal actuar en conseqüència. Per això, no queda més remei que abordar alhora el que és urgent i el que és important: és a dir, crear els eurobons, abaixar els tipus d’interès, desplegar un gran programa d’inversions a través del Banc Europeu d’Inversions i concertar les polítiques fiscals (incloent-hi nous impostos a escala europea) mentre reprenem la Constitució europea i l’actualitzem per posar-la a l’alçada de la globalització en la qual ja estem definitivament immersos (govern europeu, diplomàcia europea, exèrcit únic…).

Proposo, doncs, que fixem l’horitzó de les eleccions al Parlament Europeu de 2014 per, alhora que escollim els nostres representants, votar de manera directa i simultània, en un exercici de ciutadania europea, la nova Constitució que haurem tornat a debatre durant dos anys. La seva aprovació (o desaprovació) s’hauria de sancionar no a partir de la unanimitat en un recompte per països sinó en virtut del sufragi universal europeu on tots els vots valguin el mateix.

Recuperar el temps perdut en la construcció europea és possible i els socialistes tenim l’obligació política de ser-ne l’esperó, tenim l’obligació d’organitzar-nos com a gran força transnacional per liderar-la: la societat i el món que volem es forgen en l’Europa política i la ciutadania europea. Hem de bastir un programa radicalment europeista per defensar-lo fins al final. Si els socialistes comencem, molts altres europeus ens seguiran. La sortida de la crisi europea també és política i no econòmica.