Una Catalunya trilingüe o plurilingüe ?

La meva última participació al Seminario Multidisciplinar sobre el Plurilingüismo en España, que va tenir lloc a Sant Sebastià organitzat per la Diputació Foral de Guipuzcoa, em va permetre constatar l’enorme avenç de l’euskera a la societat basca. Aquest progrés, basat fonamentalment en el manteniment i l’adquisició de la llengua mitjançant la immersió a l’escola (en el cas d’Euskadi voluntària però ja majoritària), s’expressa en un canvi de paradigma sociolingüístic. Cada cop es veuen menys a sí mateixos com a dues comunitats lingüístiques que simplement coexisteixen (l’euskaldun que manté la llengua essencial per a la nació i la castellana que vehicula la llengua importada i tolerada) i més com una sola societat on la majoria de la ciutadania pot parlar o si més no entendre i sentir-se seves les dues llengües, canviant ja sovint de llengua en plena conversa, segons ens va explicar el professor Pello Salaburu.

A Catalunya, encertadament segons el meu parer perquè va a favor de la convivència, dels drets lingüístics i del futur del català, estem molt a prop de ser una societat bilingüe perquè quasi la totalitat de la ciutadania domina tant el català com el castellà. Aquesta realitat sembla tant assentada (malgrat els intents dels nacionalistes de tot signe per intentar trencar aquest consens i portar el país a un o altre monolingüisme) que moltes veus ja parlen d’anar cap al trilingüisme perquè tothom acabi dominant també l’anglès, seguint l’estela de mesures com les que ja s’han implantat en el cas dels estudiants universitaris (obligats a acreditar el nivell B2 d’anglès per obtenir el títol de grau).

Molts justifiquen la proposta (que al País valencià ja es comença a desplegar a l’ensenyament obligatori a partir d’un recent decret sobre el seu model educatiu lingüístic) en la necessitat d’incorporar-nos massivament a una llengua de comunicació internacional que funciona com a lingua franca, sobre tot en els camps comercial, científic i turístic. D’altres hi veuen la possibilitat de limitar la presència a Catalunya o del català o del castellà segons el prisma nacionalista amb el que es miri.

Però són arguments que a mi no em convencen. Per a mi, tot i compartir plenament la idea d’introduir o reforçar una tercera llengua en tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el camí del trilingüisme és un camí triplement equivocat. Em sembla incoherent amb la defensa del català, inviable i erroni en l’enfoc sobre el paper de les llengües a Catalunya i al món. Per això dic: una tercera llengua, sí però la mateixa per tothom, no ( inclòs l’anglès).

M’explico amb més detall. Primer, defensar el futur i el valor del català com a llengua complerta a Catalunya, Espanya i Europa em sembla contradictori amb l’argument que s’ha de dominar la llengua més poderosa del món perquè sinó perdem el tren del progrés i el desenvolupament. Buscar empatia i suport per a totes les llengües, siguin minoritàries o no, és incompatible amb assumir com inevitables jerarquies lingüístiques, en favor de l’anglès per exemple.

Segon, no hi podrà haver trilingüisme sense immersió lingüística i a Catalunya la immersió lingüística en anglès és impossible. Llevat en un nombre limitadíssim de famílies, no hi ha immersió familiar possible, mentre la immersió d’entorn difícilment anirà més enllà de la que ja puguem tenir ara (préstecs lingüístics, comunitat científica, relacions internacionals, petites parcel·les d’imaginari cultural via audiovisual) i la immersió escolar mai podrà passar del 25% de les hores lectives tot i que siguem capaços de disposar del professorat suficient i realment competent per donar aquestes classes.

I tercer, té sentit a l’Europa multilingüe i al món multipolar apostar com a país per una sola llengua estrangera? No seria millor afavorir un plurilingüisme autènticament arrelat a les condicions personals de la ciutadania i a la posició lingüística de Catalunya, de manera que la nostra interlocució econòmica i cultural pogués abastar directament molts més països sense necessitat d’una intermediació anglòfona? El potencial per immersió familiar de multitud de catalans i catalanes pot reforçar la nostra presència en llengües tant parlades i internacionalment influents com l’àrab, el xinès-mandarí, el rus o l’urdu mentre la proximitat lingüística del català i el castellà amb la família de les llengües llatines hauria de permetre una molt més gran difusió i domini entre la ciutadania de llengües com el francès, el portuguès o l’italià, llengües que obren la porta de les immenses lusofonia i francofonia. Això no impediria continuar exigint el coneixement de l’anglès a la comunitat universitària o donar facilitats (un programa d’estades molt gran per exemple) a la població més predisposada i motivada per al seu aprenentatge.

En definitiva, endavant amb una tercera llengua a Catalunya perquè els beneficis individuals i col·lectius del coneixement aprofundit de quantes més llengües millor estan més que demostrats. Però aprofitem-ho per construir una societat plurilingüe, una societat del futur, plenament preparada per a la globalització i la interdependència i alhora empàtica amb l’ecosistema lingüístic de Catalunya, d’Espanya i d’Europa (tots ells multilingües). Si no ens agraden les llengües de domini, no cal subordinar-nos a l’anglès (ni a cap altra llengua): prioritzem-lo si convé en determinades àrees però no li donem l’exclusiva i compartim la promoció lingüística amb d’altres llengües. Trilingüisme no, plurilingüisme sí.

 

Anuncis

Les llengües de signes

La  quarta sessió del Seminari Multidisciplinar sobre el Plurilingüisme a Espanya, reunit el passat 21 d’abril al Senat per empènyer una vegada més les forces polítiques cap el reconeixement i suport efectiu de la nostra realitat plurilingüe, m’ha permès prendre plena consciència de la presència i vitalitat d’un membre silent en l’entramat de les llengües espanyoles : les llengües de signes.

Després de conèixer millor la situació de l’aragonès, una llengua antiga nascuda amb les altres llengües romàniques de la península i de forta expansió a l’alta edat mitjana que té ara un futur eriçat de dificultats (30.000 parlants envellits i dispersos), les llengües de signes van aparèixer amb tota la força de la joventut que es vol obrir camí, en l’explicació de la directora del CNLSE (Centro para la Normalización de la Lengua de Signos Española).

Les llengües signades o viso-gestuals amb prou feina tenen un segle de vida. Van nèixer a l’entorn de les llavors creades escoles per a persones sordes fruit de la interacció entre els membres d’un col.lectiu que per primer cop s’agrupava de manera sistemàtica i per a una activitat positiva.

Malgrat el que es pugui pensar inicialment, les llengües de signes són, com les llengües parlades o auditivo-vocals, llengües naturals que participen dels universals lingüístics, és a dir, nascudes per complir les funcions lingüístiques (articular el pensament, comunicar-se……) i dotades de tots els elements per fer-ho encara que (de moment) no tinguin escriptura, com per altra banda tantes llengües orals al món. No són per tant ni un codi ni una forma de transcripció de les llengües parlades per a les persones sordes i per això no hi ha cap relació lingüística prèvia entre les dues llengües de signes reconegudes des de la Llei de 2007 a Espanya, l’espanyola i la catalana,  i el castellà o el català respectivament, com ho demostra per exemple el fet que a Sudamèrica la llengua de signes espanyola és desconeguda i en tenen unes altres. Totes les llengües de signes són úniques i diferents entre sí encara que evidentment, com també totes les llengües, siguin  traduibles.

Alhora, totes les persones sordes que s’expressen amb alguna llengua de signes són com a mínim bilingües perquè també aprenen a llegir i escriure les llengües del seu entorn per poder viure amb les màximes oportunitats.

Tot plegat em reafirma en dues conclusions:

  • La reivindicació del plurilingüisme espanyol i de totes les mesures per a les llengües i per als qui les empren que hauria de comportar (simbòliques, d’ús, de promoció, de protecció…) ha d’incloure sense dubte les llengües de signes.
  • Les llengües vertebren comunitats d’usuaris, no territoris. Els territoris els vertebren les institucions político-socials i tots són en menor o major proporció multilingües.

Cuarto Seminario Plurilingüismo-01
 

 

L’Espanya Plurilingüe rep nombrosos suports

El passat 25/2 va tenir lloc a Madrid la primera presentació pública dels suports inicials amb els que compta el Manifest per al reconeixement i el desenvolupament de la pluralitat lingüística d’Espanya “Espanya plurilingüe”, mitjançant la seva lectura compartida en les 7 llengües d’Espanya (castellà, català-valencià, gallec, euskera, asturià-lleonès, aragonès i aranès).

Tal i com explica la crònica de l’acte, d’entre els 237 suports, principalment de filòlegs i lingüistes, periodistes, escriptors, filòsofs i acadèmics, destaquen Carme Riera, Manuel Rivas, Bernardo Atxaga, Jaime Siles, Daniel Innerarity, Manuel Cruz, Joaquim Coll, Fran Caamaño i els catedràtics de lingüística Ángel López, María Luisa Calero, Josefa Dorta, Miguel Casas i Ricard Morant així com més de vint catedràtics d’altres disciplines. Són persones de 15 de les 17 CCAA d’Espanya que representen una gran diversitat d’aproximacions a la realitat de la nostra pluralitat lingüística.

A totes elles, les que han participat des del primer moment en el Seminario multidisciplinar sobre el plurilingüismo en España que ha impulsat el Manifest i les que s’hi afegeixen ara amb la seva signatura, els dono molt sincerament les gràcies per seu compromís en un projecte que compartim molts i que està obert a que el comparteixin encara molts més. Un projecte de progrés i concòrdia plantejat des del rigor i el respecte que de ben segur s’acabarà obrint pas.

Manifest per una Espanya plurilingüe

El treball del Seminari multidisciplinar sobre el plurilingüisme a Espanya, que ja ha mantingut tres trobades (Madrid, Barcelona i  València) en poc més d’un any i que ja agrupa més de 100 participants  (professors, experts, acadèmics, intel·lectuals, periodistes i polítics) provinents de nou CCAA diferents, continua donant els seus fruits i ha permès consensuar un manifest, per donar-lo a conèixer a tota la societat espanyola i recollir adhesions, que emfatitza la necessitat i la oportunitat d’abordar a fons i amb valentia aquesta assignatura pendent i que demana a les forces polítiques que debatin i consensuin en la propera legislatura una llei que reconegui i empari la pluralitat lingüística d’Espanya.

Defenso el plurilingüisme, que és molt més que l’acceptació passiva del multilingüisme inherent a tota societat humana, per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa per molts motius que he explicat en anteriors ocasions i en estreta vinculació amb el federalisme, però avui vull fer-ho en virtut del patrimoni cultural immaterial humà que representen les llengües.

manifest-cast

És sabut que les llengües són un dels substrats bàsics de la nostra humanitat perquè configuren el pensament i per tant quantes més llengües existeixin més amplitud i pluralitat en la interpretació de la realitat i en la manera de veure el món hi haurà.  Però potser no és tant conegut que cada llengua té una musicalitat pròpia, un ritme interior únic (m’ho ha recordat fa poc el gran professor i traductor de poesia anglesa Josep Ma. Jaumà) que marca la cadència de totes les seves frases i que fa que la poesia sigui la seva expressió més primària i natural (els grans poemes èpics orals com a primeres obres literàries de moltes cultures així ho acreditarien), i no la prosa com tendim a pensar actualment, i ens suggereix que la música neix per subratllar i amplificar els accents i pauses que les cançons ja porten dintre seu.

Hem fet set versions, com no podia ser d’altre manera, del manifest en cada una de les set llengües d’Espanya: castellà, català-valencià, gallec, euskera, asturià-lleonès, aragonès i aranès.

Llegiu-lo i compartiu-lo en qualsevol de les llengües però després pareu-vos a escoltar les altres encara que les entengueu menys o gens. Us ho recomano, val la pena.

Manifest en Castellà

Manifest en Català-Valencià

Manifest en Gallec

Manifest en Euskera

Manifest en Asturià-Lleonès

Manifest en Aragonès

Manifest en Aranès

 

Anglès, esperanto o plurilingüisme

La humanitat ha estat sempre, i encara és, multilingüe. Les dades ens diuen que avui al món es parlen 4.794 llengües. Les famílies lingüístiques són moltes i molt diverses i, encara que és veritat que moltes llengües tenen pocs parlants o són exclusivament orals, existeixen com a mínim 24 alfabets i sistemes d’escriptura diferents que utilitzem col·lectius humans d’un mínim d’un milió de persones (el més nombrós és l’alfabet llatí, seguit del sistema xinès i l’alfabet ciríl·lic). I com quasi tot el que fa referència a la vida i encara més al món  humà, les llengües neixen i moren. Per fragmentació a partir dels seus dialectes, per fusió, per imposició o per inanició unes llengües han desaparegut i d’altres han aparegut.

Vivim doncs en un ecosistema lingüístic riquíssim, on cada llengua aporta una visió única del món encara que perfectament traduïble i intercomprensible i en el que hem de fer compatible la preservació de la seva diversitat (per garantir la pluralitat cultural i la creativitat que neix de l’heterogeneïtat i del valor intrínsec de cada llengua) amb l’impuls de la convivència i la comunicació (per poder desenvolupar projectes en comú) en territoris que són lingüísticament compartits i cada cop més globalitzats.

I val la pena recordar que no existeix ni un sol territori mínimament poblat, ni un sol Estat que siguin lingüísticament homogenis, ni òbviament ho són Europa, Espanya o Catalunya.

Aquest és el repte del nostre multilingüisme humà i té 3 tipus de respostes possibles:

  1. Establir jerarquies lingüístiques i acabar determinant de jure o de facto una llengua dominant d’obligatori coneixement per tothom a les diferents escales territorials. Actualment l’anglès, per diferents motius, s’acosta cap a aquesta paper a nivell mundial però a Europa la situació suscita menys consens i a nivell de cada Estat les casuístiques són molt variades i variables.
  1. Fer servir una llengua que no sigui a priori de ningú perquè de forma compartida amb les preexistents acabi essent de tothom. És el cas del llatí a Europa després de la consolidació de les llengües modernes (romàniques, germàniques o eslaves), és també el cas de l’hebreu modern a l’Esta d’Israel ( ja que els jueus que van arribar a palestina després de 1945 parlaven llengües molt diferents entre sí, encara que el yiddish fos la majoritària) i és la finalitat amb la que el genial pacifista Zamenhof va crear el 1887 l’esperanto com a vehicle de comunicació i vincle d’unió supralingüística i supranacional.
  1. Fomentar que tothom domini o parli (plurilingüisme) o com a mínim entengui (sesquilingüisme) quantes més llengües millor, començant per les més properes, a fi de què gairebé sempre es pugui trobar una llengua en comú amb l’interlocutor i/o que cadascú parli amb la llengua que vulgui i l’altre l’entengui. És el que passa en moltes regions de l’Àfrica o d’Àsia on milions persones parlen sense cap problema quatre o cinc llengües i en els nostres països entre les persones més predisposades perquè quan se sap més d’una llengua és més fàcil aprendre’n de noves.

Defenso aquesta tercera resposta en general, perquè crec que hi surt guanyant tothom (els parlants perquè esdevenen més cultes, amb més capacitats i oportunitats; les llengües perquè guanyen parlants i es preserven millor desjerarquitzades; i les societats perquè es manté la cohesió sense qüestionar els drets de ningú), i molt particularment per a Catalunya i Espanya.

Per això celebro molt especialment que 50 acadèmics, professionals i polítics poguéssim tornar a trobar-nos en el II Seminari multidisciplinar sobre el plurilingüisme a Espanya el passat 24 d’Abril a Barcelona treballant per construir les bases d’un nou pacte lingüístic que aposti sense embuts pel reconeixement del nostre multilingüisme i per la promoció del plurilingüisme. Arribar al consens no serà fàcil però és perfectament possible i la trobada va suscitar noves forces i voluntat d’estendre el projecte.

L’amic Pau Vidal ha escrit recentment un llibre on argumenta que el bilingüisme mata alguna de les dues llengües. No puc per menys que contradir-lo rotundament: el que mata les llengües per la via de la incomunicació, la incomprensió i l’enfrontament és el monolingüisme. A ell, i a tots els qui llegiu aquest post, us recomano el magnífic llibre de X. Zabaltza que m’ha empès a escriure aquestes ratlles. Es diu “Una historia de las lenguas y los nacionalismos” (Gedisa, 2006) i s’hi aprèn moltíssim des de la primera fins a l’última pàgina.

L’Entesa presenta la Llei Orgànica de Pluralitat Lingüística al Senat

Tal com vaig explicar al seu dia, en nom del grup de l’Entesa pel progrés de Catalunya vaig tenir l’oportunitat de presentar al senat la Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística de España. Aquesta llei pretenia dotar d’un marc legislatiu el plurilingüisme, que és i ha estat sempre una realitat a Espanya, i regular entre altres aspectes, les relacions dels ciutadans amb l’administració central en les llengües que no són el castellà i en qualsevol àmbit territorial.

La llei va ser debatuda al Ple del 24 d’abril. Fins al moment, ha estat la proposició no aprovada amb més suports. Va obtenir 100 vots a favor i el suport de tots els grups excepte el Popular.

El Partit Popular va imposar de nou la seva cega majoria. Va negar els drets dels parlants de llengües minoritàries al territori espanyol, al·legant que són competència autonòmica i apel·lant a un suposat cost desorbitat d’implantar-la. A més a més van aprofitar la seva intervenció per carregar un cop més contra el model lingüístic català.

La meva rèplica va posar especial èmfasi en la importància política d’aprovar una llei com aquesta.