Un nou inici per Catalunya

El més probable, malgrat el context d’incertesa, és que en les properes setmanes JuntsxCatalunya decideixi (per necessitat, conveniència o convenciment) convocar per fi  eleccions al Parlament de Catalunya durant la tardor. Serà una bona notícia. Serà una oportunitat per al canvi polític que no podem deixar passar.

Després d’una dècada perduda, Catalunya necessita passar pàgina. La resposta equivocada dels governs independentistes a la gran crisi de 2010 emprenent la fugida endavant del “procés”, incapaços d’abordar els reptes i problemes reals de la societat catalana i d’assumir la seva responsabilitat política, ha portat el nostre país a la paràlisi, l’aïllament i la divisió.  El fracàs de la unilateralitat independentista ha comportat el fracàs col·lectiu de tothom: Catalunya ha perdut oportunitats, ha retrocedit com a motor de progrés econòmic i social d’Espanya i d’Europa, ha vist créixer la desigualtat i s’ha vist abocada a la fractura social i a episodis de dur enfrontament.

Per això, és hora de girar full, de deixar enrere les quimeres, la crispació, la lògica de la imposició; és hora d’un nou inici, d’un rellançament econòmic, social, polític i moral del nostre país. 

Davant de la nova gran crisi arran de la pandèmia de COVID-19 la resposta del nostre país amb el seu govern al capdavant ha de ser aquesta vegada diametralment oposada a la de l’independentisme fracassat. Ha de ser la resposta de la valentia per encarar les dificultats i posar en marxa solucions, la resposta de la proximitat i la responsabilitat per donar seguretat i protecció a tothom, la resposta del diàleg i els pactes per trobar la unió de tots els catalans i catalanes en el marc d’objectius comuns, la resposta de la transparència per deixar enrere l’agenda oculta de la corrupció, la resposta de les aliances amb els sectors moderns i progressistes de l’Espanya democràtica i l’Europa unida per fer front als desafiaments compartits.

Per estar a l’alçada d’aquesta resposta, el futur govern de Catalunya, el govern del nou inici que els i les socialistes volem encapçalar de la mà de Miquel Iceta, haurà de tenir noves prioritats per al país. Conscient de la situació i de les dificultats excepcionals del moment però també de les enormes potencialitats i talent de la societat catalana el nou govern pot oferir a la ciutadania un programa alhora ambiciós i realista basat en quatre eixos:

. Reconstrucció social i reactivació econòmica a partir del lideratge públic i de pactes públic-privats per reforçar el nostre estat del benestar i recuperar la potència del nostre teixit empresarial, associatiu i institucional

. Europa com a referent en els nivells de qualitat democràtica, de igualtat, de desenvolupament en recerca i innovació i sobretot de transició ecològica i digital

. Bon Govern per garantir una gestió política eficaç i una administració accessible i eficient, rigorosa i avaluable

. Superació del “procés” independentista per passar a defensar objectius d’autogovern i reconeixement de Catalunya consensuats i fruit del retrobament entre tots els catalans i catalanes   

La unitat civil és el bé més preuat del nostre país, el que fonamenta la nostra prosperitat, el nostre progrés social i la nostra fortalesa per liderar el nostre futur en el marc d’Espanya i Europa. La recerca d’aquesta unitat avui molt malmesa necessita uns “Acords per la Reconciliació” que, impulsats pel govern,  trobin el màxim consens polític i social refent els pactes bàsics (llengua, escola, cultura, mitjans de comunicació públics, símbols) esquinçats durant aquests deu anys  i acordant els objectius col·lectius d’autogovern i reconeixement (finançament en particular) així com el model de municipalització i d’organització territorial.   

Aquest nou programa haurà d’anar també acompanyat d’una nova forma de governar. Més humil, més cohesionat i solidari, més discret i menys gesticulador, el nou govern haurà de ser sobre tot més exigent amb sí mateix i amb l’acompliment dels seus objectius per estar realment al servei del país i de la seva ciutadania.

Catalunya mereix més, Catalunya vol fer més, Catalunya pot fer més. Per fer-ho necessita el que ara no té: un nou govern que aporti confiança, certesa, estabilitat, rumb, horitzó, esperança. És el moment de concertar totes les voluntats i totes les energies dels qui volem aquest nou govern, dels qui volem donar  a Catalunya un nou inici.

Arrels profundes

Som a les portes del XIV Congrés del PSC (13-15 / 12 / 2019). Quaranta anys després del seu naixement al 1979 renovant la seva trajectòria de cent anys de vida (el primer Congrés del PSOE després de la seva fundació al 1879 (1) va tenir lloc a Barcelona), el socialisme català continua ben viu i torna a jugar un paper central en la política del nostre país i de tota Espanya.
Malgrat els errors sense dubte comesos i els èxits inqüestionablement assolits (en política morir d’èxit també es dona), el PSC, com tot el socialisme democràtic, s’ha mostrat com una força política molt resilient. Cíclicament a Catalunya, a Espanya i arreu, i sovint des dels propis rengles portant l’autocrítica fins als seus últims extrems (com fa per exemple Ignacio Sánchez Cuenca en el seu últim llibre “La izquierda, fin de (un) ciclo”), s’ha anunciat la desaparició del socialisme i fins i tot de tota l’esquerra. Però els arbres socialistes d’arreu o es mantenen frondosos o sempre rebroten encara que les tempestes polítiques o llargs períodes de sequera els hagin deixat molt malmesos. Els dos últims exemples els trobem en dos països especialmente erms i difícils per al socialisme els últims anys: USA, amb l’enorme penetració de la ideologia socialista entre els joves segons tots els estudis d’opinió i amb la victòria d’aspirants demòcrates (A. Ocasio-Cortez i d’altres) que no renuncien a presentar-se com a Demòcrates Socialistes; i Israel, on a les últimes eleccions municipals una rejovenida candidatura laborista va aconseguir l’alcaldia de Haifa (tercera ciutat del país) amb un programa de gran transformació urbana i d’interculturalitat.
I quina es la raó d’aquesta fortalesa del socialisme democràtic? Al meu parer són les seves arrels profundes, 3 característiques pròpies que l’entrellacen intensament amb les societats modernes, des que al segle XIX s’hi va forjar.
La primera és la ideologia. Hereu directe de l’ideari de la Revolució Francesa -fundadora de la Modernitat-, el socialisme democràtic és l’únic que no vol renunciar a cap dels seus tres valors (llibertat, igualtat, fraternitat) perquè creu que no es poden donar els uns sense els altres: no hi ha llibertat sense igualtat, no hi ha igualtat sense fraternitat. Aquesta ideologia es tradueix en un programa polític sempre vigent que s’adapta als diferents entorns socials de cada moment i de cada país a partir d’una formulació constant: SD = Reconeixement + Redistribució. Reconeixement de drets i de dignitat per a tothom i redistribució d’oportunitats, renda i poder entre tothom via impostos progressius, serveis públics, economia mixta, democràcia i federalisme.
La segona és la forma organitzativa. Ni partit d’avantguarda, ni assemblearisme, ni cabdillismes ni marca-màquina electoral. Els partits socialdemòcrates han estat sempre partits amb l’objectiu de la representativitat directa (de “masses”, se’n deia) a partir de la capilaritat territorial, d’àmplies bases socials i sindicals i de no tenir por a la pluralitat interna. Avui formen col·lectius estructurats i participatius que, lluny de consignes, estimulen el sentiment de pertinença i són tan homologables arrreu com en els temps de La Internacional. Son els partits que més s’assemblen a les seves societats.
La tercera és la vocació de govern. Més que al poder en si, el socialisme democràtic aspira a disposar de la capacitat de governar les institucions. Som una força política sempre disposada, siguin quines siguin les circumstàncies, a asumir lideratges i a no defugir responsabilitats. Això ens fa cometre errors (grans coalicions, per exemple) i ens provoca conflictes però ens dona molta credibilitat institucional a tots els nivells i sobretot ens identifica com a força autènticament transformadora, generadora de millores i canvis reals. Al llarg de decennis, la socialdemocràcia s’ha caracteritzat per conformar equips de govern honestos, pròxims, valents, fiables i realistes, equips que deixen empremta i es recorden.
Per consolidar el nostre projecte a Catalunya i a tota Espanya (com a Portugal, Gran Bretanya o Itàlia o per remuntar-lo a Alemanya, França o Grècia) es tracta doncs de no tallar cap d’aquestes arrels. Són les arrels que ens permeten plantar cara alhora al neoliberalisme i al replegament comunitari-identitari en aquests temps de fragmentació social resultant de la gran crisi 2008 -2014. I són les arrels que hem de reivindicar per continuar essent organitzacions polítiques útils per a milions de persones davant els nous reptes d’aquest segle XXI: globalització, digitalització, canvi climàtic.
Ho sento pels qui voldrien una vida política sense nosaltres: el socialisme democràtic està arrelat a la modernitat i sempre hi serà. Avui, com sempre, Catalunya pot comptar amb nosaltres.

(1) El local de Madrid on es va fundar el PSOE segueix també ben viu

Governar des de l’oposició?

Després de “per responsabilitat”, “per Espanya” (que no podía estar sense Pressupostos!) i “per evitar uns resultats nefastos en unes futures eleccions”, l’argument més utilitzat últimament per justificar que el grup parlamentari socialista permetés la nova investidura de Mariano Rajoy és que el PSOE ha esdevingut el partit clau del Congrés dels Diputats i que pot i està fàcticament governant el país des  de l’oposició perquè totes les lleis i iniciatives parlamentàries s’aproven amb els seus vots, o bé pactant amb el PP o bé sumant a la resta sense el PP.

Sentir un ex – vicepresident del Govern  i ex – secretari general socialista afirmant que tot va molt millor (per als socialistes a nivell polític i per a tota la ciutadania a nivell social) perquè el PSOE està governant des de l’oposició i posant com a grans exemples uns minços acords amb lletra petita sobre el salari mínim i sobre la resolució extrajudicial per a la devolució de les clàusules terra de les hipoteques, em fa venir esgarrifances. Però no dèiem que havíem tret els pitjors resultats des de la Transició i que el PP tenia dret a governar perquè era el partit més votat?

En una democràcia parlamentària com l’espanyola, el govern ha de tenir el suport del Parlament per activa (majoria absoluta o acord de legislatura) o per passiva (geometria variable o impossibilitat d’acords  de tota l’oposició) sinó cau i dóna pas (via moció de censura o via eleccions) a qui el tingui. Governar des de l’oposició no és possible, com es comprovarà en el debat de Pressupostos. I és un contrasentit haver deixat constituir un govern perquè després no pugui governar i vulguis fer-ho en el seu lloc des de l’oposició. Aquest és un escenari que només té tres respostes possibles: o en realitat hi ha una majoria alternativa de govern o hi ha un pacte encobert govern-oposició o hi ha un desgavell (com passa al Parlament de Catalunya entre Junts pel Sí i la CUP).

Per descomptat que l’oposició pot fer pactes puntuals o pactes d’Estat en alguns temes amb el govern però per necessitat el govern ha de governar i l’oposició contradir-lo i controlar-lo quedant clar el seu caràcter alternatiu. I si es dóna suport estratègic al govern facilitant-li els Pressupostos o pactant les seves lleis principals llavors es deixa d’estar a l’oposició. Però si es pot sostenir una majoria diferent per legislar contra el govern, llavors s’ha de presentar una moció de censura o assumir que el govern acabarà convocant eleccions el més aviat possible.

Per això, perquè governar des de l’oposició és un sofisme, l’acceptació de la gran coalició de facto, d’un pacte PP-PSOE per passiva o el compromís de buscar una nova majoria de govern al voltant del PSOE amb l’actual Congrés dels Diputats o amb noves eleccions és el que està en joc en l’elecció del nou secretari /a general i de la nova direcció dels socialistes espanyols en el proper procés congressual i el que ha de centrar el debat entre els candidats perquè deixin clara la seva posició.

Dono suport sense embuts al “no es no”, és a dir, a evitar el pacte amb el PP i en canvi a buscar la majoria per un govern d’esquerres presidit per un/a socialista i recolzaré el candidat/a que ho defensi més nítidament i amb més convicció. Ens hi va als socialistes, al meu parer, tota la nostra credibilitat política i la possibilitat de mantenir el lideratge de l’esquerra (us imagineu que només puguin formar govern PP o Podemos?) . Però, més important, ens hi va a tots que tinguem un govern d’Espanya que finalment abordi, amb valentia i amb criteris de redistribució per superar les desigualtats i alhora de reconeixement de les diferències per sentir-nos més lliures, els grans reptes col.lectius i urgents que ens interpel.len: dualització de l’ocupació i emigració juvenil, canvi de model productiu, fiscalitat justa, garantia dels serveis públics de l’Estat del Benestar, crisi del sistema energètic, risc de nova bombolla immobiliària i molt especialment la greu situació oberta a casa nostra, a Catalunya, i que qüestiona l’estatu quo  de tota Espanya.

Per resoldre de veritat tots aquests grans problemes ens hem conformar amb un fal.laç “governar des de l’oposició”, amb un suport vergonyant al govern del PP? Jo no.  Jo vull un govern d’esquerres, un govern socialista. Canviem el PSOE per canviar Espanya.

Balanç d’unes primàries obertes

Els i les socialistes varem ser els primer en atrevir-nos a engegar processos de primàries a càrrecs orgànics o per encapçalar les candidatures electorals i afortunadament s’estan consolidant. Per contribuir a evaluar el seu funcionament he escrit aquest balanç de les primàries a la alcaldia de Barcelona (maig 2014) que vaig viure en primera línea com a primer secretari del PSC-BCN, ara que el temps els hi ha donat perspectiva. 

Els canvis comencen a Barcelona

El Congrés de l’hivern de 2012 del PSC de Barcelona va decidir, i amb aquesta decisió va mandatar a la Comissió Executiva de la Federació, que el candidat o candidata a les eleccions municipals 2015 seria escollit per sistema de primàries d’acord amb el que ja preveien els nous Estatuts del PSC aprovats al novembre de 2011 per a l’elecció del candidat/a a la Presidència de la Generalitat. Malgrat la derrota electoral, havíem valorat positivament les primàries  Hereu-Tura d’un any abans perquè ens van permetre recuperar la iniciativa política poc abans de les eleccions i van reforçar el nostre candidat J. Hereu amb una gran credibilitat democràtica. Alhora, sacsejada pel resultat advers, la Federació socialista de Barcelona va apostar fort per canviar a fons els mecanismes de relació i interlocució amb la ciutadania i les entitats socials aprovant el projecte “partit obert” basat en la proximitat als barris i l’ús sistemàtic i generalitzat de les possibilitats que ofereixen les xarxes socials i internet en general.

Com a síntesi d’aquestes dues estratègies, la Comissió Executiva va recollir en el seu pla de treball la proposta de primàries obertes seguint el model francès o italià, convertint aquest procés de primàries en una de les palanques principals per a la recuperació municipal socialista. Seria un procés integral, de llarga durada que convidaria a tots els ciutadans i ciutadanes progressistes de Barcelona a construir amb nosaltres un nou programa i en paral·lel i en coherència a participar també en la designació del nostre cap de llista i alcaldable.

Aquesta experiència de dos anys (Març 2012-Abril 2014) dels i les socialistes barcelonins va permetre el disseny i execució d’un autèntic procés de primàries obertes com mai s’havia fet i encara no s’ha tornat a fer a Catalunya. Em proposo simplement de centrar i resumir els trets principals de les Primàries Socialistes de Barcelona-Municipals 2015 en les que van intervenir per fer-les possible de manera absolutament voluntària tants companys i companyes, amics i amigues. Per endavant gràcies a tots ells i elles i també a tots els qui (més de 9.400) amb el seu vot van respondre a la nostra crida.

Dues grans raons enquadren i justifiquen el model de primàries que vàrem tirar endavant. La primera era la necessitat de donar la nostra resposta, seguint la nostra manera d’entendre la ciutat, a la crisi democràtica, de confiança en les institucions i la política, que s’havia produït com a derivada de la crisi econòmica. La nostra Barcelona -innovadora, dinàmica, oberta- no defuig o tapa els problemes sinó que els afronta: si la política està en crisi, si la legitimitat dels partits per representar la ciutadania està en qüestió, ens toca canviar i demostrar-ho, els socialistes els primers. I si convé, arriscant i sobretot sense reserves, de veritat. Les primàries obertes encarnen, representen i forcen, si s’emprenen amb tota la seva amplitud, aquest gran canvi en la forma de fer i entendre els partits i la política.

La segona raó era òbviament la voluntat d’obrir una nova etapa política al PSC de Barcelona. Per primer cop a l’oposició des del final de la dictadura, necessitàvem tornar a començar, buscar de nou el nostre espai polític, reagrupar forces i ensenyar clarament que volíem liderar la recuperació del govern municipal per a l’esquerra. Les primàries obertes ens permetien reconstruir les nostres posicions a partir d’un diàleg ciutadà sostingut en els temps i d’un nou lideratge conegut ja d’entrada, amb propostes per Barcelona damunt la taula i investit de la força i la legitimitat d’haver-se forjat en unes eleccions el més semblants a les municipals. El procés de primàries dotava alhora al conjunt del partit d’un full de ruta i d’un repte col·lectiu que li tornaven a donar la centralitat que li corresponia en la nova etapa enfront de l’omnipresència de les responsabilitats institucionals que, amb tota la justificació, es donava fins llavors.

En definitiva, el context social i polític (tant extern com intern) donaven abastament sentit a la decisió del Congrés i la Comissió Executiva es va posar en marxa immediatament per definir i concretar un procés en 3 fases, de manera compartida amb totes les Agrupacions de la Federació i tots aquells militants que ho volguessin: aprenentatge d’altres experiències, elaboració del Reglament i desenvolupament de les votacions, el tot emmarcat en un calendari general aprovat a l’inici que també incloïa les etapes del debat programàtic.

El disseny del procés comportava quatre aspectes clau que li donaven una singularitat pròpia, adaptada específicament a Barcelona, al moment polític i al fet que fos la primera vegada que es feia al nostre país i que per tant no hi hagués cap cultura de primàries obertes ni dins ni fora del partit. El primer era la data de les votacions: vàrem decidir que tinguessin lloc just una any abans de les eleccions per disposar d’un lideratge polític clar, inqüestionat i amb temps suficient per donar-se a conèixer a tots els sectors i a tots els barris alhora que podia també dirigir la política institucional fins al final del mandat i identificar-se plenament amb l’àmbit municipal, si és que no ho estava. El segon era el doble aval (intern i extern) necessari per obtenir la condició de candidat: l’aval intern garantia que ningú acabés usurpant la representació socialista de Barcelona i alhora mantenia un alt grau de decisió i responsabilitat en els militants però l’aval extern (entre 1000 i 1500 signatures contrastades) demostrava que els candidats no eren només de partit sinó plenament ciutadans i barcelonins. La recollida d’avals externs es convertiria també en una prova de l’obertura real del procés i en una pre-campanya no competitiva que donava a conèixer a l’opinió pública l’existència de les primàries i facilitava un mínim de participació en les votacions posteriors. El tercer aspecte va ser vincular el debat de persones i el debat de programa: es tractava de deixar clar que un projecte polític no només són les persones que l’encarnen sinó fonamentalment les idees que defensa i en el cas de la política municipal encara més  perquè els valors generals que s’associen als partits s’han de concretar en un model de ciutat actualitzat per a cada moment. Per això el procés de primàries també incorporava tres grans convencions obertes (Escoltar, Dialogar, Acordar) per anar debatent amb veïns i veïnes i entitats socials els elements nous i troncals del nostre projecte per Barcelona que qualsevol candidat electe hauria de representar. Les convencions servirien alhora per marcar fites intermitges del procés i donar-li també un altre tipus de visibilitat. Finalment, i com a quart aspecte específic, cal destacar la decisió de fer l’elecció a dues voltes sistema corregit (passen a segona volta només els dos candidats més votats de la primera volta excepte que un d’ells tregui més del 40% i el segon es quedi per sota del 30% essent llavors el primer automàticament escollit): la segona volta semblava imprescindible perquè el guanyador tingués un suport molt ampli i quedés legítimament investit als ulls de tothom amb el lideratge necessari per afrontar el combat amb les altres forces polítiques mentre que la correcció era per evitar, un cas molt improbable amb la presència de 6 pre-candidats com hi va haver, una repetició de les votacions (amb tot el que això comporta d’esforços i despeses) si el resultat ja era molt obvi. Un sistema a un a volta hagués tingut dos possibles efectes contraproduents: limitar el nombre d’aspirants, disminuint així l’expressió de la pluralitat del socialisme barceloní i el caràcter plenament obert de les primàries, i haver designat un candidat/a amb un marge massa estret sobre un altre competidor.

Comptat i debatut, el balanç col·lectiu fet al Congrés de maig de 2014 just després del procés i el que es pot fer ara amb una mica més de distància és bàsicament positiu. Malgrat les incerteses i dubtes inicials de l’organització, la gran implicació final de totes les agrupacions i de la immensa majoria de la militància són el símptoma de què la proposta va agafar la importància política esperada i de què va servir per mantenir un alt nivell d’activitat interna sense caure en cap moment en tensions innecessàries i encara menys en trencaments: els qui han deixat el PSC no ho han fet per raó de les primàries sinó per discrepàncies ideològiques prèvies. El funcionament pròpiament dit de les primàries, a nivell logístic i organitzatiu, i la participació (9443 persones diferents van votar entre les 2 voltes) es pot dir sense enganyar-se que van ser un èxit i a la llum d’altres processos de primàries recents, l’afirmació encara es justifica més. També va ser molt alta la simpatia ciutadana que va despertar el procés de primàries, sobretot  entre els electors progressistes, i que va quedar demostrada en la relativa facilitat amb la que varen aconseguir fins als 1500 avals externs totes les pre-candidatures  que van passar el tall dels avals intens.

Tanmateix és evident que l’impacte polític sobre la nostra trajectòria va ser, com a mínim a curt termini, menor del desitjat. Les expectatives de nuclear l’alternativa d’esquerres a l’Ajuntament de Barcelona al voltant de la nostra força política no s’han acomplert i les intencions de vot municipals semblen respondre molt més a d’altres factors que al debat barceloní en el que volíem centrar la nostra estratègia. En definitiva, no vàrem aconseguir tornar el debat polític a l’àmbit municipal, la nostra aposta contracorrent del sobiranisme i del debat nacional no va agafar prou força malgrat tota la voluntat col·lectiva.

En qualsevol cas i com a reflexió final, em quedo amb una idea que el nostre procés de primàries obertes exemplifica perfectament: els canvis, els del PSC i els de la societat catalana, comencen a Barcelona. La personalitat pròpia dels socialistes barcelonins (32 anys de transformacions urbanes i socials reals ho acrediten) és i serà la garantia que els nous projectes i plantejaments que la nostra ciutat i el nostres país necessiten comencin a fer-se realitat a Barcelona.

La responsabilitat no pot ser una coartada

Arran dels resultats electorals del 26-J, aquestes setmanes s’està utilitzant molt el concepte “responsabilitat” en el debat polític sobre el futur d’Espanya. Es discuteix sobre qui té la responsabilitat de formar govern, quina força política serà la responsable del que passi i en nom de la responsabilitat es pressiona en una única direcció (la continuïtat de l’actual govern). Però al meu parer, en tots els casos se n’està fent un ús espuri i nociu, convertint-la en una coartada, és a dir, tot el contrari del que hauria de significar en una democràcia.

En democràcia l’únic absolut són les seves regles (separació de poders, igualtat de participació, llibertats polítiques, majories i minories) però mai els seus continguts o el seus resultats perquè l’essència d’aquest sistema és precisament el seu caràcter obert, imprevist i imprevisible. La democràcia és la síntesi concreta en cada moment  polític de la diversitat de posicions que tothom creu que són les millors, les més convenients però que tothom sap que no són les úniques, que no són veritats absolutes que es poden imposar. No hi ha per tant a priori allò que és bò que és el que toca i el que s’ha de fer, no hi ha un interès general previ a la suma de posicions que hagi de guiar la presa de decisions.

Per això en democràcia, ser un actor polític responsable o que assumeix la seva responsabilitat, i així està a l’alçada del que s’espera d’ell, és tenir idees i propostes pròpies, diferenciades i decidides per sí mateix, autònomament, seguint les pròpies conviccions. Idees que es consideren el millor pel país i s’aporten sense complexes al debat públic esperant que formin part total o parcialment de la síntesi majoritària. Responsabilitat és doncs prendre partit en tot moment i donar la cara per la posició presa, lluny de fugir d’estudi o inhibir-se excusant-se darrera d’un ordre preestablert que determina com han d’acabar els processos.

En definitiva, la responsabilitat és de tothom; tothom  té la seva responsabilitat en el què finalment passa.

I és sobre la base d’aquesta reflexió que vull dir clarament que permetre un nou govern de Mariano Rajoy no és l’única opció. Qui cregui que en les actuals circumstàncies és el millor pel país que ho defensi però que no digui que la responsabilitat hi obliga perquè aquest és un argument impropi de la democràcia.

Pel contrari, els que pensem que un govern del PP no és ni l’única ni la millor opció per a Catalunya i Espanya  sí que tenim la responsabilitat de defensar-ho alt i clar i d’actuar en conseqüència votant NO a la investidura i buscant majories alternatives,  encara que òbviament no qualsevol sinó les que creiem que realment  donaran alhora possibilitat de canvis en la vida quotidiana (ocupació digna, recuperació de l’Estat del Benestar, integritat en la vida pública…) i l’horitzó de país (un model econòmic i social, reforma constitucional) i estabilitat parlamentària per materialitzar-los.

Socialistes, no fem de la responsabilitat una coartada, al contrari, siguem autènticament responsables i diguem que volem fer possible el que creiem que és millor, el govern socialista de Pedro Sánchez.

4 anys al Senat

Gràcies a la confiança del meu partit, el passat 20 de desembre vaig poder tornar a ser candidat socialista al Senat per la província de Barcelona. Aquest cop però no vaig quedar entre els quatre més votats (al 2011 vaig ser el tercer, al 2015 el cinquè) i per tant no he reprès l’escó en l’onzena legislatura que va començar el 13/1.

Per això, m’ha semblat que tenia sentit fer un petit balanç del que políticament i personalment han estat per a mi aquests quatre anys al Senat de les Corts Espanyoles i cloure així l’epígraf d’aquest bloc que ha recollit la meva activitat parlamentària.

Ser membre del Grup de l’Entesa pel Progrés de Catalunya  (PSC-ICV) de només 10 primer i després 9 senadores/es m’ha permès ser portaveu en quatre àmbits –Cultura, Foment, Constitucional, Reglament- i per tant participar molt intensament tant en el procés legislatiu (intervenint en 46 projectes i proposicions de llei i Iniciatives Legislatives Populars), com en el control al govern (representant el Grup fins a 158 vegades en Comissions i Plenari per fer preguntes o interpel·lacions en compareixences de ministres i alts càrrecs o debatent mocions amb els altres grups), com en la formulació de propostes alternatives (molt especialment en els cinc debats pressupostaris). Per cert, molt sovint expressant-me en català perquè totes les llengües cooficials poden emprar-se en tots els debats del Plenari en els que només hi tenen dret a participar els membres de la Cambra. Alhora tenia l’encàrrec de seguir molt especialment totes les qüestions vinculades a la ciutat de Barcelona.

Per descomptat que la majoria absoluta del PP i la seva gairebé nul·la voluntat de pactar res amb l’oposició va fer que veiés incorporades poquíssimes (dues o tres) esmenes en tota la legislatura i que només poguéssim consensuar la llei de la Biblioteca Nacional i una moció a última hora, després de mesos de treball, sobre el futur del sector editorial. La resta va ser enfrontament obert en tots els temes:

• Cultura: pujada de l’IVA, propietat intel·lectual i drets d’autor, salvaguarda del patrimoni immaterial, capitalitat cultural de Barcelona i, sobretot, plurilingüisme.
• Habitatge: desnonaments i segona oportunitat, lloguer, rehabilitació-reforma-remodelació i en particular Pla de l’Habitatge.
• Foment: privatització d’AENA i centralització de l’aeroport de El Prat, estació de la Sagrera i corredor mediterrani.
• Constitucional: transparència, canvis al Tribunal Constitucional i suport a les víctimes de desaparicions durant la guerra civil i el franquisme.

I també en un aspecte de la LOMCE o llei Wert que vaig defensar en virtut de la meva formació: l’ensenyament de la filosofia a l’educació secundària.

Pel que fa als debats més generals, malgrat no poder aturar les contrareformes del PP en matèria laboral, educativa, sanitària, de justícia, fiscal i d’altres com a mínim va quedar constància del nostre rotund vot en contra i, fruït en bona part també de la nostra insistència i determinació, la regressió en el dret a l’avortament no va arribar al parlament i en canvi sí que es va aprovar que els recursos d’inconstitucionalitat envers els Estatuts d’Autonomia i les seves reformes s’haguessin de presentar amb caràcter  previ a la seva aprovació (com s’havia fet anteriorment i el que ens hagués estalviat gran part dels problemes derivats de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya de 2006). Rectificar per part seva era de savis en els dos casos.

Tota aquesta feina hem intentat fer-la sempre tots els membres del Grup d’Entesa no només a partir de les nostres posicions polítiques sinó coneixent amb el màxim detall l’opinió de tots els sectors afectats o involucrats en cada tema. Pel que fa al meu cas, destaco la interlocució que vaig poder mantenir al voltant la ILP sobre desnonaments, dels projectes de llei sobre transparència i de reforma de la propietat intel·lectual i molt especialment la que em va permetre presentar la proposició de llei del nostre Grup per al reconeixement i empara de la pluralitat lingüística d’Espanya.

Molts mesos doncs de plena activitat que han generat un gran esperit de companyonia i d’aprenentatge mutu amb tots els senadors (Montilla, Sabaté, Guillot, Saura, Bruguera i Boya) i les senadores (Almiñana i Sequera) i també l’equip tècnic (la Clara, la Concha, la Inma i el Luis Guillermo amb el suport puntual i voluntari de la Bàrbara) de l’Entesa. També en els altres grups he trobat moltes persones intel·ligents i capacitades, amb experiència en la política autonòmica o sortides com jo del planter municipal, alguns amb molta personalitat com R. Lerxundi, JM Griñan o M. Iglesias, totes juntes composant un retrat molt ric i divers d’una Espanya que és molt més que Madrid (un Madrid potent i interessant encara que sovint massa capitalí que m’ha agradat conèixer millor del que el coneixia). Però alhora he sentit vergonya de compartir hemicicle amb el corrupte i sempre prepotent F. Granados, detingut mentre era senador, i amb alguns/es altres malhauradament faltats de l’ètica personal i política més bàsica. Tot plegat símptoma del camí que encara s’ha de recórrer en la regeneració política i que potser la nova legislatura ha començat.

A més de políticament actiu i de personalment recompensat per tot el que he après, haig de confessar que m’he sentit especialment orgullós de poder trepitjar els mateixos passadissos i sales que de 1977 a 1982 va trepitjar el meu avi Carles Martí Massagué també com a senador electe i de la primera ENTESA (per la circumscripció de Tarragona). Per a ell va ser el reconeixement a una llarga lluita antifranquista (havia nascut el 1907) i va destacar en la seva tasca parlamentària per l’impuls a l’atorgament de pensions als militars republicans, una tasca que compaginava amb l’Alcaldia de Reus 1979-1983.

Però el meu balanç d’aquests 4 anys està principalment marcat pel fet d’haver participat més de 3 anys i mig als treballs, un cop més infructuosos, d’una Comissió Especial per a la reforma de les funcions del Senat creada a principi de legislatura. Desenes de reunions i debats a porta tancada amb portaveus de tots els grups a partir de moltes compareixences d’experts i dels treballs dels lletrats de la cambra em van permetre reflexionar a fons sobre el rol del Senat en el sistema espanyol d’institucions polítiques. I la veritat és que el que hauria i podria ser el Senat contrasta fortament amb el que és, una cambra legislativa híbrida víctima dels consensos de 1978 que s’anomena territorial i escull els seus parlamentaris pel sistema majoritari barrejant províncies i CCAA però que fa funcions de segona lectura amb una supeditació complerta al Congrés, i encara més amb la seva utilització espúrea per part d’un govern del PP que només pensava en escurçar terminis i evitar-se controvèrsies (la Comissió de CCAA, màxima expressió del caràcter territorial del Senat i creada en l’última reforma del Reglament impulsada per JL Rodríguez Zapatero, només s’ha reunit 2 cops i encara forçada per l’oposició en bloc).

Malgrat tot – ho afirmen des de fa molts anys tots els constitucionalistes- un Senat d’arrel federal és imprescindible per a una Espanya que ja és un estat compost, és a dir amb un mínim de dos nivells de govern clarament autònoms tant en termes legislatius com executius (govern central i CCAA), però mancat d’espais i estructures de cogovern per acordar les orientacions generals o negociar els aspectes concrets dels temes a compartir. Per això, els i les socialistes impulsem una reforma de la Constitució, que és l’única manera de canviar el Senat fins i tot si es vol suprimir, que reduiria el nombre de senadors a 100-150 representants només de les CCAA i tindria com a funció principal dirimir  totes les qüestions relacionades amb l’estructura territorial de l’estat (Estatuts, Administració local, finançament autonòmic…) i amb les competències de les pròpies CCAA (Educació, Sanitat, Agricultura, Serveis Socials…). L’Espanya federal només es pot pensar amb un Senat federal.

Espero que aquesta onzena legislatura que ara arrenca sigui la que definitivament marqui l’inici de la reforma del Senat. Si és així serà una senyal inequívoca de que moltes coses estan canviant en positiu al nostre país i, si a més es decideix ubicar-lo a Barcelona,  serà el símbol de que l’Espanya plural i federal és per fi possible.

Gràcies a tots els qui, interessats en la meva activitat parlamentària, heu seguit aquest apartat del bloc.

Pervertir la república

En termes polítics (victimisme), amb finalitats partidistes (Palau de la Música) o estrictament personals (Banca Catalana) el nacionalisme català sempre ha instrumentalitzat Catalunya sense cap vergonya. Però en aquesta última fase independentista, la fi ho justifica tot: qualsevol concepte o idea política mínimament noble i compartida per la ciutadania és segrestada, manipulada i un cop abusada, llençada a la riba dels grans discursos i les etapes del “procés”. Primer la llibertat reduïda a impuls primari de separació, després la democràcia transvestida en dret a decidir i ara li toca el torn a la república.

Sense cap pudor es posen la república a la boca i actuen de manera absolutament contrària als valors republicans. És republicà desentendre’s del sufragi, de la voluntat popular i forçar l’inici d’un procés unilateral d’independència sense majoria per fer-ho? És republicà oblidar-se de la mínima lleialtat institucional i promoure la desobediència del màxim òrgan de garanties constitucionals? És republicà voler tapar 25 anys de finançament partidista corrupte amb l’argument de l’enemic exterior? És republicà estar disposat a tot, incloent-hi saltar-se les regles del joc, simplement per conservar el poder?

Els republicans de debò, els qui creuen en el fons moral i cívic de la república tenen calfreds fins al moll de l’ós.

Què més haurem d’aguantar? A quina nova perversió dels ideals democràtics haurem d’assistir?

Les estratègies suposadament revolucionàries que tot ho trepitgen, que tot ho cremen a l’altar de la finalitat suprema només acaben portant la involució. Transformar de veritat és tot el contrari, és el fruit de la tenacitat, del convenciment i l’acord d’àmplies majories, és el fruit de l’evolució raonada.

I per evolucionar, per avançar i canviar realment, el que necessitem ara és fer fora a les urnes M. Rajoy i apostar per un govern d’esquerres que lideri la reforma consensuada de la Constitució i unes eleccions catalanes a la primavera que obliguin a formar un govern amb voluntat d’acords i que assumeixi el compromís de governar i deixar-se de fugides endavant. A veure si així aconseguim que les paraules simplement despleguin el seu sentit i que la república sigui republicana.

Estat de la cultura a Espanya: Balanç del govern del PP

Amb motiu del nomenament del nou ministre d’Educació, Cultura i Esports, Íñigo Méndez de Vigo, l’Entesa Catalana de Progrés va sol·licitar una interpel·lació al Senat per fer balanç de les polítiques culturals del govern del PP i proposar canvis d’urgència.

El tactisme mata (l’esquerra)

Una reflexió arran dels resultats de les eleccions del 24M

Entre l’esquerra i la dreta no hi ha superioritat moral, però sí diferències profundes i molt vigents. Són dues maneres d’entendre l’organització social i política del món que comporten  prioritats diferents sobre els objectius a assolir però també sobre com assolir-los.

La dreta és fonamentalment tàctica i pragmàtica perquè els seus valors es pensen a partir de la raó instrumental de guanys i pèrdues i en el marc de correlacions de forces, de la llei del més fort i de l’obtenció del poder. De la dreta se n’espera l’eficàcia que proclama. Governar es un fi.

L’esquerra és bàsicament discursiva i programàtica perquè els seus valors es mesuren en drets que s’estenen a partir del govern però primer necessiten del convenciment col·lectiu, del canvi mental que fa passar de la resignació a la voluntat de transformació social. De l’esquerra se n’espera la il·lusió que vol transmetre. Governar és un mitjà.

La dreta articula majories, l’esquerra construeix majories. La dreta és gestió del present, l’esquerra és advocació del futur.

Per això, la corrupció i la incoherència penalitzen sempre més a l’esquerra que a la dreta. Per això, l’esquerra fracassa si no renova periòdicament l’horitzó de les seves propostes i mor si es deixa portar pel tactisme, per l’estricte presentisme.

Per això, els socialistes no podem prometre polítiques igualitàries i practicar polítiques simplement liberals ja sigui en temps de bonança o de crisi; no podem acceptar els paràmetres comunitaristes excloents del nacionalisme; i no podem pactar per governar sense més.

Però sobretot, per això, els socialistes catalans hem d’acordar definitivament el relat de la nostra posició política i dibuixar un programa clar d’avenços socials. El Congrés Obert que tot just hem iniciat ens n’ofereix l’oportunitat. No la menyspreem, ens hi va la nostra raó de ser.

1 ciutadà = 2 vots (a propòsit de la Llei electoral catalana)

Per fi han arribat les negociacions i el debat sobre la Llei electoral de Catalunya però malauradament, com demostren amb la seva proposta, els partits sobiranistes només estan interessats en l’aprovació de la llei per crear “astutament” una autoritat electoral catalana que no depengui de la Junta Electoral Central espanyola. Segueixen en clau de “procés” i pensen que després d’una hipotètica victòria per majoria absoluta a les eleccions al parlament podrien tornar a intentar convocar una consulta sobre la independència de Catalunya que pogués anar més enllà d’un procés participatiu tipus 9-N gràcies a disposar d’aquesta autoritat electoral.

Pe que fa a la resta d’aspectes d’una legislació electoral, tots ells molt més determinants per millorar la qualitat democràtica del nostre país, ni cas, ni canvis en el sistema d’elecció ni en les circumscripcions només la idea, absolutament descartada a molts països després del seu poc èxit i dels seus efectes contraproduents (perquè només prima els candidats mediàtics), de les llistes desbloquejades.

Però aquesta llei necessita, perquè ho preveu l’Estatut de Catalunya amb bona lògica, una majoria qualificada que els partits sobiranistes no tenen. I aquí és quan els vots dels diputats i diputades socialistes esdevenen imprescindibles i cal fer-los valdre: no hi pot haver Llei electoral catalana que no garanteixi, a diferència del que passa ara, que tots els vots siguin d’on siguin valguin igual i alhora que tots i cada un dels territoris estiguin representats.

Això és precisament el que permet la proposta del PSC que es coneix com a model alemany adaptat. Es tracta d’un sistema, que funciona des de fa anys a Alemanya, on cada elector disposa de 2 vots que introdueix en dues urnes diferents, una decideix qui ha de ser el diputat/da del seu districte uninominal (57 en el total de Catalunya) i l’altre, per llista única a nivell de tota Catalunya i recompte proporcional, decideix quants diputats representen cada força política. Així, insisteixo, tots els territoris queden representats, afavorint-se a més autènticament la proximitat entre electors i electe en cada un dels districtes, i tots els vots valen igual tant a nivell de districte com a nivell de país.

Per tant, sense por de xantatges ni pressions polítics o mediàtics, els socialistes hem de dir amb veu alta “No” a la proposta sobiranista de Llei electoral catalana, que no canvia res substantiu, i defensar amb tota claredat la nostra proposta de proporcionalitat i representativitat directa a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Segur que el conjunt de l’opinió pública l’entén molt millor com a base d’un autèntic pacte polític per fer del nostre Parlament una institució molt més útil i democràtica.