La segona dècada del segle XXI ha vist revifar amb força corrents de l’esquerra que qüestionen el caràcter emancipador del llegat de la Il·lustració i la Revolució Francesa. Interessada intel·lectualment i alhora preocupada políticament per aquest fenomen, la investigadora del CNRS francès Stéphanie Roza ha dedicat els seus dos últims llibres a estudiar-lo posant el seu coneixement i rigor professional al servei de la seva perspectiva militant. El resultat és una posició teòrica molt sòlida que rebat amb contundència el plantejament d’aquests corrents i defensa la tesi contrària: la identitat i la força de l’esquerra neixen precisament del llegat il·lustrat i la seva concreció política forjada per la Revolució Francesa.
La voluntat eminentment polèmica de Stéphanie Roza ja es veu en l’ordre en el que ha escrit els dos llibres. El primer, “La gauche contre les Lumières ? (Fayard)” redactat el 2020, està dedicat a entrar de forma directa en els debats del present, analitzant i qüestionant els postulats de l’esquerra antiil·lustració actual des de la tradició il·lustrada troncal de l’esquerra, mentre el segon, “Lumières de la gauche (Editions de la Sorbonne)” publicat el 2022, és un repàs detallat de la història dels fonaments teòrics de l’esquerra des de la mateixa Revolució Francesa per demostrar, anant a les fonts, l’argumentació que sosté en el primer llibre.
Per Roza, el nucli de la Il·lustració és la consciència i la voluntat d’emancipació humana (intel·lectual, moral i política) a partir del coneixement. L’emancipació política s’aconsegueix posant límits al poder i consagrant drets i llibertats individuals i alguns l’entenen de forma liberal (la seva materialització depèn de cadascú) i d’altres de forma igualitària (la seva materialització s’ha de garantir per a tothom). L’esquerra és aquesta part igualitarista de la Il·lustració política que ja es pot trobar durant la Revolució Francesa i a la que després donarà forma el socialisme en les seves vessants democràtica, comunista i anarquista. Per això, Roza insisteix en què l’esquerra no pot deixar de compartir els tres valors troncals del llegat il·lustrat:
. el racionalisme, entès com la defensa de la raó crítica, la raó que permet conèixer la realitat per incidir-hi i com la primacia de l’argumentació racional per sobre de qualsevol altra autoritat teòrica.
. l’universalisme, entès com l’extensió de la dignitat humana, com la inclusió de tothom en la condició humana.
. el progressisme, entès com la capacitat humana de millorar el món (Roza el qualifica, recuperant precisament una reflexió il·lustrada, de “millorisme”) per sobre de fatalismes naturals o divins.
Sense dubte, els anhels i les promeses emancipadores de la il·lustració i la Revolució Francesa han trigat molt a acomplir-se i només ho han fet parcialment. En conseqüència l’esquerra ha estat i ha de ser crítica amb el resultat de la seva aplicació i proposar sempre noves vies per aconseguir-la però rebutjar aquests valors troncals il·lustrats per sí mateixos, com a impotents per portar l’emancipació, és per a Stéphanie Roza un error majúscul que no només s’ha revelat molt estèril políticament sinó que fa el joc a la dreta, és a dir als qui ni creuen ni volen l’emancipació.
Roza explica, al llarg dels dos llibres, com aquesta esquerra que no vol ser hereva de la Il·lustració (perquè la raó, per molt que es vulgui, només pot acabar essent instrumental o totalitària i no crítica; perquè l’universalisme és només imperialista i uniformitzador; i perquè el progressisme és precisament la causa del creixement econòmic exponencial que consolida el capitalisme i que provoca el col·lapse mediambiental al que ens aboquem), i que es recolza sobretot en el pensament de Foucault, és fonamentalment incoherent amb els seus objectius (esdevé irracionalista, nacionalista i etnicista i conservadora) i, com demostra la història, acaba convergint amb els reaccionaris (Sorel, traçant el camí de Mussolini i dels col·laboracionistes francesos, n’és el cas més clar) o sumida en la desesperació inoperant (amb Adorno, Horkheimer i Marcuse – la primera Escola de Frankfurt – al capdavant). El lligam que Roza troba entre tots aquests autors, des de Sorel a Foucault, és la seva filiació a les tesis antimodernes de Nietzche i per això els posa l’etiqueta, per ella paradoxal, de “nietzcheans d’esquerres”.
A l’altre cantó de la balança, l’esquerra que sí que s’ha reclamat filla de la Il·lustració, malgrat les seves temptatives fallides i les seves limitacions, és la que realment ha portat canvis i avenços substantius cap a l’emancipació, en el camp social però també en el sexual i en el colonial, encara que quedi un bon tros per assolir totes les fites. Tots els pensadors que han sustentat revolucions i transformacions socials igualitàries efectives a curt o a llarg termini, s’han sentit partícips, ja fos assumint-les plenament o criticant-les parcialment o volent reconstruir-les, de la tradició il·lustrada i de les innovacions polítiques de la Revolució Francesa. Durant la mateixa Revolució, Babeuf, Wollestonecraft i Louverture ja van iniciar aquesta via que posteriorment van seguir els primers socialistes (Saint Simon, Fourier, Roland, Blanc o Cabet), l’Aufklärung alemanya (en la que Roza inclou Marx i Engels), l’anarquisme (Proudhon, Bakunin, Kropotkin i fins i tot Landauer) i la socialdemocràcia (encapçalada per Jaurès i també Kautski i els austromarxistes) i els teòrics d’esquerra més originals d’entreguerres (Lukacks, Sartre i CLR James). No és fins després de la segona guerra mundial que, fruit de l’impacte colossal que l’holocaust i la bomba atòmica causen en el pensament occidental, els corrents antimoderns també des de l’esquerra agafen més protagonisme teòric i polític. Així, en la segona meitat del segle XX coexisteixen en el pensament d’esquerres, sovint enfrontades però a voltes confoses, les dues corrents i hi trobem el moviment descolonitzador (sovint d’arrel marxista), el sionisme, la socialdemocràcia de postguerra, Maig de 1968 i l’anomenada “postmodernitat” (Foucault, Derrida etc.) o la segona Escola de Frankfurt (Habermas) entre d’altres.
Avui, encara que no electoralment però sí en els debats teòrics i polítics, l’esquerra antiil·lustració obté cada cop més ressò en el marc d’una “guerra cultural” amb un també revifat neofeixisme que els retroalimenta mentre l’esquerra racionalista, universalista i progressista sembla a la defensiva, sense capacitat per reafirmar les seves posicions amb una proposta de futur renovada i creïble a partir de la reivindicació dels seus èxits passats i es troba encallada entre la pulsió de governabilitat i la mala consciència per haver abraçat la “tercera via” després de l’ensulsiada del comunisme soviètic (curiosament el 1989, això és just dos segles després de la Revolució Francesa de 1789 i un segle després del congrés fundacional de la Internacional Socialista o Segona Internacional, volgudament celebrat el 14/7/1889 en record del que es considerava l’esdeveniment més important per a l’esquerra mundial).
Convinc completament amb Stéphanie Roza en què cal combatre amb veu alta i clara la deriva identitària i comunitarista, i alhora presentista i mil·lenarista, de determinada esquerra que efectivament acaba més fent el joc a la dreta que aportant realment noves cotes d’emancipació en cap context ni en cap sector social i també en què cal lluitar perquè l’esquerra il·lustrada recuperi el seu pols teòric desacomplexadament. I encara més si penso que amb la Il·lustració i la Modernitat en el seu conjunt pot passar el mateix que amb la democràcia, això és que la crítica radical d’una certa esquerra l’ha acabat entregant al liberalisme (fins a tal punt que avui és un lloc comú parlar de “democràcia liberal” referint-se a la democràcia occidental que amb tantíssim esforç el moviment obrer, les classes populars i l’esquerra il·lustrada van aconseguir implantar, entre d’altres, enfront dels liberals).
Tanmateix crec que Roza és massa rígida en el seu esquema de esquerra=Modernitat i dreta=antiModernitat, perquè per a mi sí que es poden fer i s’han de fer crítiques substantives a la Modernitat il·lustrada des de l’esquerra sense caure en l’irracionalisme, el nacionalisme o el conservadorisme (les crítiques al cientifisme, la tecnocràcia, la burocràcia o la societat espectacle poden ser-ho) i, sensu contrario, la dreta, fins i tot l’extrema dreta, moderna, és a dir a dir hereva de la il·lustració, sí que existeix (per exemple, discrepo amb l’autora i penso que el nazisme no és un corrent antimodern sinó clarament ancorat en conceptes positivistes com la raça o directament il·lustrats com la nació o el futur). Roza sembla més disposada a acceptar que el liberalisme, fill indiscutible de la Il·lustració, sigui també d’esquerres que ubicar-lo a la dreta i reconèixer per tant que una dreta moderna és possible i existeix.
En qualsevol cas, aquests dos magnífics llibres de Stéphanie Roza, escrits amb erudició i fruit d’una extensa anàlisi de molts textos d’autors diferents però de gens difícil lectura, són atractius pels nous punts de vista que aporta i per la construcció dels seus raonaments i sobretot altament estimulants per a tothom que s’interessi al combat de les idees polítiques, és a dir a l’imprescindible fonamentació ideològica de les tesis polítiques per al seu desitjable i inevitable contrast en els debats públics i parlamentaris amb les altres formes d’entendre el món.
Socialisme ve de societat 