El valor de las cosas (M. Mazzucato)

“El valor de las cosas” (2018) és un llibre frontissa, un text que dona continuïtat tant al llibre anterior de M. Mazzucato, titulat “El Estado emprendedor” (2013), com al posterior, el recentment publicat i encara no traduït, “Mission economy. A moonshot guide to changing capitalism” (2021). La concepció pròpia sobre el que significa el valor en termes econòmics que desenvolupa Mazzucato en aquest “El valor de las cosas” és el que li permet enllaçar la importància decisiva de l’estat en els processos d’innovació econòmica descrits en el primer llibre amb la proposta d’orientació econòmica i política que exposa en el darrer, seguint el model dels moonshots o projectes per arribar a la lluna. Vegem com ho fa.

Sobrepreus als productes, pujades artificials als preus de les accions, especulació descarada comprant a baix preu i venent molt més car, compra d’empreses per vendre-les a trossos, elusió massiva d’impostos, bloqueig de la competència… com és possible que totes aquestes pràctiques siguin acceptades sinó ben vistes en el nostre sistema econòmic? Com pot ser que no es vegi que no és que siguin només reprovables sinó que a més són pernicioses a mig termini per al creixement? La resposta instrumental es troba evidentment en l’extrema desregulació actual dels mercats i de bona part de l’activitat econòmica però la resposta de fons, la que ens ofereix i ens convida a conèixer en detall Mariana Mazzucato en aquest llibre, és que el relat de la teoria econòmica imperant i molt en particular la seva concepció del valor, de què és el que aporta riquesa i què no, és el que empara tant les desregulacions i com les pràctiques que se’n deriven.  

A partir d’aquesta premissa, Mazzucato ens mostra com de fet actualment hi ha una inversió, fruit d’aquest relat, en la consideració del que realment crea valor i del que n’extreu o fins i tot en destrueix. Per exemple, mentre comunament es considera que sectors com el farmacèutic, el financer o el tecnològic són a la punta de la creació de valor i es bandeja el sector públic o l’acció econòmica del govern com improductiva o parasitària, la realitat és que tots aquests sectors estan travessats de pràctiques extractives i en canvi el rol del govern és molt rellevant en tots els processos d’innovació tecnològica.

De retruc aquest relat acaba legitimant l’hiperenriquiment de l’1% de la població mundial, les desigualtats abismals entre individus o països, la reducció dràstica d’impostos o la desatenció de l’economia productiva en favor en favor de la borsa o altres mercats secundaris.

La idea clau d’aquesta concepció del valor en el relat econòmic predominant és que en últim terme el que el determina és el mercat, això és la relació entre l’oferta i la demanda, assignant-li un preu. En definitiva, el preu és el que fonamenta el valor: tot el que té preu, i només el que té preu, té valor i el seu valor és el seu preu de mercat.

Mazzucato qüestiona aquesta concepció dominant del valor a partir de l’estudi de la història econòmica. L’anàlisi detallat de les diferents concepcions que els economistes han tingut sobre el valor al llarg de la història (per als mercantilistes el valor el dona el comerç, l’intercanvi; per als fisiòcrates és la terra i tots els seus fruits el que atorga el valor; per als clàssics és el treball i la seva capacitat productiva; per als neoclàssics, avui encara vigents en la versió marginalista, són les preferències del mercat) i per tant la constatació que la concepció  del valor ha canviat notablement amb el pas del temps  permet a Mazzucato arribar a dues conclusions. La primera és que la línia del que s’anomena el límit de producció, és a dir la frontera entre les activitats productives o creadores de riquesa i les improductives, i que deriva de la concepció del valor, ha anat variant i abastant sectors econòmics canviants (el cas més paradigmàtic és el del sector públic però també és notable el de les finances), el que fa que aquesta delimitació sigui de fet una variable i no un paràmetre inamovible. La segona és que l’atribució de valor, la determinació d’on està el valor no es dedueix de la part científica de l’economia sinó de la seva vessant teòrica imbuïda dels debats ideològics de la societat del moment (l’exemple més destacat en serien les primeres formulacions neoclàssiques del valor com a resposta a la versió marxista del treball com a forjador del valor lícit però sobretot de l’il·lícit com a plus-vàlua).

Així doncs es pot considerar perfectament una concepció alternativa del valor en economia molt més en consonància amb els reptes socials actuals i que validi altres pràctiques i polítiques econòmiques igualment consistents però amb conseqüències socials diferents. I això és el que fa Mazzucato.

La seva concepció del valor alternativa estableix que el valor de bens, serveis o coneixements prové de la innovació qualitativa que incorpora la seva producció (una innovació sorgida del canvi tecnològic, organitzatiu o comunicatiu) i no del preu que el mercat els pugui assignar relacionant oferta i demanda. És a dir que és imprescindible no confondre valor i preu (recordo que Quevedo ja havia dit “Es de necio confundir valor y precio”), com sí que fan el funcionament econòmic actual i la teoria econòmica predominant, si es vol distingir entre les activitats que realment creen riquesa i les que se’n beneficien i n’extreuen.

I és a dir, afegint un pas més al raonament, que la creació de valor és un procés eminentment social, supraindividual perquè la innovació beu de fonts col·lectives (moltes d’elles impulsades pels poders públics a fons perdut però també per iniciatives privades) i/o compartides com la ciència, la cultura, les innovacions anteriors, el treball d’altres o  les demandes socials prioritàries de cada context, i deslligades del que es pot pagar en el mercat. La creació de valor no és per tant un atribut individualitzat d’algunes persones o empreses que es pugui, més enllà de la justa remuneració per la participació que s’hi pugui haver tingut, privatitzar o monopolitzar (en aquest sentit, Mazzucato es mostra molt crítica amb certes formes de patents) i encara menys es pugui fer servir per justificar l’extracció de rendes.

El llibre destina moltes pàgines a descriure i avaluar negativament les disfuncionalitats del sistema econòmic mundial actual fruit d’acceptar com a patró la concepció en la que el preu fixa el valor, començant per una anàlisi crítica de la forma del mesurament en el PIB i aturant-se particularment en la hipertròfia del sector financer i la financiarització excessiva de l’economia. Per Mazzucato, la conseqüència principal d’aquesta situació és un creixement erroni (o no intel·ligent), això és poc sòlid i poc sostenible.

Però també en destina moltes, encara que no tantes, a plantejar els elements fonamentals d’un funcionament econòmic diferent que, basant-se en la seva concepció alternativa del valor, permetria fer front als reptes inevitablement col·lectius que avui ens interpel·len (desigualtats, canvi climàtic, ocupació, envelliment, digitalització i dades, fronteres científiques i tecnològiques) i sobretot garantiria un creixement intel·ligent, és a dir robust, sostenible i també inclusiu (tres factors que es retroalimenten positivament entre sí).

Entre aquests elements destaca el paper que Mazzucato fa jugar al sector públic i als governs. Lluny evidentment de les teories que li neguen qualsevol creació de valor o fins i tot consideren que en treu (de resultes de la recaptació d’impostos), l’Estat no només és important perquè delimita i preserva els bens públics, treballant molt sovint a llarg termini i a fons perdut, sinó perquè actua amb un efecte multiplicador, pot ser un factor d’estabilització o anticíclic, pot pensar estratègicament i ambiciosa (to think big), i sobretot pot liderar els esforços coincidents de tota la societat envers objectius comuns. No n’hi prou per tant en què l’Estat doni seguretat, reguli o fins i tot corregeixi o faciliti sinó que el bon funcionament econòmic necessita que assumeixi un rol de planificació estratègica, d’orientació global i de lideratge del rumb col·lectiu a partir de la col·laboració público-privada. I en aquest model d’administració pública, l’ètica i les finalitats del servei públic així com la capacitat d’experimentar i arriscar (Mazzucato cita a Keynes quan diu que l’Estat ha de voler fer el que no s’està fent) han de prevaldre per sobre l’ideal d’eficiència.

D’acord amb aquesta proposta de pensar en el llarg termini i d’estímul als qui realment creen valor, Mazzucato planteja també accions de política econòmica més concretes: topalls en les remuneracions de les empreses, en particular de les stock options; reinversió de bona part dels beneficis com a condició per obtenir ajuts públics; representació dels treballadors en els consells d’administració; regulació laboral de l’economia de plataforma; incentivar la visió sobre empleats, clients i proveïdors més enllà dels accionistes per part dels directius; impuls a les institucions i empreses públic-privades; limitació de preus als productes desenvolupats amb diner públic; reserva d’accions o drets per al sector públic en empreses basades en innovació finançada amb fons públics; molta més publicitat de patents i macrodades; banca pública d’inversió; impostos elevats a les transaccions especulatives…

Tanmateix, més enllà de mesures parcials, Mazzucato vol subratllar que el canvi substantiu que porta el seu marc teòric del valor és una nova funció per a l’economia: la de disposar d’una missió col·lectiva destinada a beneficiar al major nombre de persones, una missió que es desplegui en objectius de societat enunciats i consensuats i que conjugui esforços públics i privats, una missió que han de pilotar els governs. Ho sintetitza dient que no cal mirar tant la taxa de creixement (per créixer a qualsevol preu o per decréixer) sinó la seva direcció. I ho exemplifica amb el que va significar la gran empresa col·lectiva, però liderada pel govern dels USA, d’arribar a trepitjar la lluna. Aquell projecte, el moonshot, ambiciós i a llarg termini però amb una data prevista que va arrossegar i focalitzar les energies de tota la societat permetent enormes avenços i estimulant l’economia productiva avui podria ser el Green New Deal o d’altres de similars característiques.

Només arribant a activar plenament aquesta funció econòmica, és a dir portant fins a les seves últimes conseqüències el canvi en el paradigma del valor, es podrà assolir una política econòmica veritablement progressista. Una política que més enllà de gravar la riquesa, permeti noves formes de creació de riquesa; que més enllà d’intervenir en els mercats, aspiri a cocrear mercats i valor; que més enllà de redistribuir, doni accés a tothom a la producció de valor; i més enllà de buscar una competència justa, aconsegueixi canviar el rumb de l’economia.

En aquest llibre, Mariana Mazzucato ens demostra doncs que una  economia d’esquerres viable és perfectament possible. Les seves idees són molt representatives del grup d’economistes europeus que, des del rigor més absolut i un gran coneixement de la seva disciplina, contradiuen el mainstream neoliberal i liberal i entronquen amb la tradició de l’economia política, és a dir la que entén que l’economia evoluciona d’acord amb la societat que l’envolta en una relació d’influència mútua i no és una ciència pura que descriu unes lleis (les que guien el funcionament dels mercats que són el cor de l’economia) immutables i indefugibles. Al seu parer, l’economia forma part també de les idees i teories que forgen la societat a cada moment i al mateix temps aquesta incideix de manera determinant en tot el desenvolupament social. Duflo, Tirole, Piketty o Mazzucato, per citar només alguns dels més importants d’aquests economistes, no conformen cap escola ni tenen la mateixa perspectiva teòrica però tots ells, confluint en aquesta forma d’entendre l’economia, ofereixen bases molt sòlides per a noves polítiques econòmiques d’esquerra. 

Estat-Democràcia-Mercat

En tots els camps de la vida econòmica hi ha d’haver presència de sector públic i de sector privat.

Sense equitat i redistribució no hi ha ni creixement ni eficiència econòmica.

Ja fa temps que tenim clar que Estat sense Mercat és una equació que genera pèrdua d‘oportunitats, malbaratament de recursos i, sobretot, repressió, sense garantir justícia social. El que sembla increïble és que a aquestes alçades de l’època moderna encara no hàgim assumit que el Mercat sense Estat tampoc és cap ideal. No s’entén com, en termes econòmics i socials, encara es pot argumentar que el benestar i la prosperitat la porta el Mercat i que l’Estat és un mal mínim simplement necessari per garantir l’Ordre.

És veritat que el Mercat ens dóna les dosis necessàries d’iniciativa, de competència i de fluïdesa i liquiditat en els intercanvis perquè una societat sigui dinàmica i generadora de riquesa, però no és menys veritat que sense la capacitat de regulació, de redistribució social i territorial i de visió estratègica per avançar-se al futur que aporta l’Estat mitjançant normatives, impostos, incentius i serveis públics no hi ha garantia real d’oportunitats ni de creixement sostenible.

Per això, el model a seguir ha de ser sempre la Democràcia, és a dir, el govern (que no la simple administració) democràtic de l’economia, perquè ens permet integrar Estat i Mercat a partir de la nostra doble condició de ciutadans i d’agents econòmics (com a consumidors, com a clients, com a inversors, com a treballadors o empresaris…) fugint de dictadures polítiques o de dictadures dels mercats. Estat i Mercat són complementaris i s’equilibren mútuament. En quina mesura? M’atreveixo a proposar que es poden seguir dos criteris per determinar-la.

Primer, l’eficiència econòmica de la fórmula Estat-Mercat està directament relacionada amb la subsidiarietat, és a dir, amb el nivell territorial on s’ha de produir la interacció entre ambdós pols. Encertar en aquest àmbit és clau: que allò que es pugui abordar des de la màxima proximitat no s’abordi des d’instàncies superiors però, també, que allò que cal plantejar a nivells globals no es quedi en àmbits inferiors. O dit amb dos exemples: l’organització de l’activitat comercial s’ha de deixar a escala local però, com avui ja és obvi, la crisi del deute s’ha d’abordar inexcusablement a escala europea.

Segon, en tots els camps de la vida econòmica hi ha d’haver presència de sector públic i de sector privat perquè els valors que abans he apuntat d’un i altre s’hi barregin el més equilibradament possible. Defenso que els serveis públics i universals d’educació i sanitat es complementin amb escoles concertades i mútues de salut, però també defenso, amb plena convicció, la necessitat d’una banca pública que ara no tenim, el manteniment dels mitjans públics de comunicació o un parc públic d’habitatge realment regulador dels preus i l’accessibilitat a aquest dret ciutadà.

En definitiva, fermesa en el principi bàsic d’Estat i Mercat regulats per la democràcia i màxima capil·laritat en la presència socioeconòmica dels dos elements.

Per tot això, davant de la proposta del funcionari (registrador de la propietat) Mariano Rajoy que condiciona l’Estat del benestar al funcionament i als resultats del Mercat, em quedo amb l’afirmació àmpliament reflexionada del meu amic banquer Jaume Lanaspa (director de l’Obra Social de La Caixa) que diu en veu alta i clara que sense equitat i redistribució no hi ha ni creixement ni eficiència econòmica.