Diuen les dites, i confirmen les persones que coneixen el bosc, que al roure no l’atrapa mai el fred. A diferència dels fruiters, l’ametller en particular, i dels altres arbres caducifolis, si el roure treu les fulles noves és que el fred ja no tornarà fins la tardor.
Però quan això succeeix, quan per fi les fulles ja seques i marrons de la primavera anterior cauen i, gairebé sense solució de continuïtat, deixen pas a les noves, un esclat de verdor envaeix les bagues dels turons i les muntanyes. El verd de les fulles acabades de néixer dels roures és únic, tendríssim, delicat, lluminós i destaca espectacularment en contrast amb els altres verds i molt especialment amb el verd rovellat dels pins i el verd obscur de les alzines.
És tanmateix un verd efímer que dura només dues o tres setmanes per després enfosquir-se (llavors les alzines, com agafant-los el relleu, comencen al seu torn a mostrar el verd platejat dels brots nous o el verd or de la florida).
Aquest esplèndid moment de frontissa entre el fred i la calor que ens assenyalen els roures, i que ara ja s’acaba com a mínim a les contrades que jo més conec, és doncs únic i fugisser però sobretot és imprevisible, no es pot anticipar quins dies arribarà i això fa que el plaer de descobrir-lo i gaudir-lo sigui més gran, més profund.
La natura ens ofereix molts moments d’aquest tipus: són exemples del que el filòsof alemany Hartmut Rosa anomena l’indisponible, allò que els humans no podem decidir, controlar ni tant sols preveure, allò que ens hauria de fer conscients de les nostres limitacions, allò que hauria d’empènyer-nos a deixar-nos portar, si més no de tant en tant, pels ritmes primaris de la vida.
Socialisme ve de societat 