Un altre món sempre és possible (Tesi 1)

Natura/Cultura: la gran dualitat que presideix la condició humana. Natura és el que ens ve donat –biologia, genètica, medi i vida que ens envolta-. Cultura és tot el que hi hem afegit –agricultura i paisatge, ciència i tecnologia, pensament i arts…-. Natura és l’innat, Cultura és l’adquirit, l’après. I si bé la nostra continuïtat animal (tant biològica com etològica…) amb la resta d’ésser vius és inqüestionable també ho és que el que defineix i caracteritza l’espècie humana és la Cultura. Construir el món humà ha estat i segueix essent allunyar-se de la natura alterant-la, intentar dominar-la, modelar-la. Perquè l’ésser humà no sobreviu en base a la seva capacitat d’adaptar-se al medi (o en funció de quedar seleccionat pel medi com precisa el darwinisme per a la resta d’espècies) sinó que adapta, transformant-lo, el medi per sobreviure (per alimentar-se, abrigar-se, curar-se, protegir-se…). La diversitat lingüística (un entramat de milers de llengües en perpètua evolució, totes elles úniques però traduïbles i intercomprensibles i que permeten les idees i el coneixement), les matemàtiques (eina conceptual que fonamenta tota la tecnologia i l’economia) i la creació artística (que volent reproduir la realitat imagina altres realitats i eixampla les fronteres de l’experiència) són les eines més poderoses de la cultura humana mentre que les ciutats són la  màxima expressió d’aquestes eines per construir i canviar el món.

Com una paradoxa, podem dir que la Naturalesa humana és la cultura. La nostra història és, mirada des d’aquesta perspectiva, el recorregut del nostre distanciament de la natura primigènia cap a una segona natura autoconstruïda feta de normes, idees i costums culturals que també se’ns acaben arrelant. Les tradicions, transmeses i apreses al llarg de generacions, acaben fixant en nosaltres “instints” culturals, rols i comportaments que ens semblen consubstancials, “naturals” (el més poderós ha estat segurament el que estereotipava homes i dones). Però la cultura sempre s’escapoleix i ens allibera: dels condicionaments de la natura o dels seus propis constrenyiments. La cultura, des de la seva aparició, que els antropòlegs identifiquen amb el llenguatge articulat que permet formar i expressar conceptes abstractes i amb el tabú de l’incest com a primera norma universal de la nostra espècie, és heterogeneïtat,  heterogàmia, és barreja que engendra diversitat, és multiplicitat i pluralitat en acte o en potència. La cultura sempre afavoreix l’aparició de diversos camins, opcions, mirades, sempre és una porta oberta a l’imprevist, a la novetat. La cultura són les cultures, diverses, riques, sorprenents, cultures que encara que s’homogeneïtzin per contagi o fricció després es fragmenten, subdivideixen, multipliquen.

Sembla que les regles generals inalterables de la natura, la repetició dels seus cicles tancats, la seva regularitat o predictibilitat topin constantment amb les regles canviants i flexibles de la cultura que fan sempre possible la transformació de les condicions de vida humanes, com a simple mutació, com a progrés o com a retrocés. O potser no, potser la cultura no és més que una altra expressió de la mutabilitat de la vida, que sempre està en moviment i no és mai ben bé la mateixa un instant després que l’instant d’abans. De fet natura i cultura evolucionen, en paral·lel però amb interferències (com per exemple la contaminació o la disminució de la diversitat biològica que alteren la natura i de retruc impacten sobre l’hàbitat humà), seguint el mateix patró: innovar i seleccionar pel context, de manera que en un determinat lloc i moment s’accepten i prosperen només algunes de les noves formes de vida o de cultura. El medi natural selecciona, el medi cultural també.

En qualsevol cas, la cultura i els seus fruits producte de l’evolució (filosofies, institucions, normes) són fràgils, són sempre provisionals, poden sempre ésser substituïts per d’altres. I per això, de la mateixa manera  que cal sempre, si volem mantenir la “humanització”, estendre, conrear i deixar expandir la cultura, caldrà també defensar constantment, preservant-les i revitalizant-les, aquelles formes culturals (idees, obres, processos…) amb els que ens puguem identificar i pensem que són les millors per a la nostra vida com a éssers humans. Perquè els avenços per uns són errors o retrocessos per altres (no oblidem que la cultura també pot ser la font més gran d’injustícies, crueltat i barbàrie) i el combat pel que considerem progrés (per mantenir-lo o per augmentar-lo) ha de ser permanent sinó el volem perdre molt més ràpid del què ens ha costat aconseguir-lo.

Aquest és doncs, per a mi, el marc del que no es pot sostreure i amb el que cal que sigui coherent el pensament socialista: la Cultura. Fill de la cultura, el pensament polític pot ser poderós o fràgil, hegemònic o provisional, emancipador o alienant però sempre serà lliure i reversible. Es pot creure que un pensament polític és el millor però mai cap pensament polític podrà ser l’últim, el definitiu, l’insuperable, el que de veritat s’adequa a la condició humana, l’únic .

Per això, el socialisme no només no pot formular-se a sí mateix com a pensament únic i per tant superior, excloent i determinista sinó que ha de combatre frontalment totes les propostes de pensament únic ja siguin d’arrel cientifista o tecnocràtica (com l’economicisme tant en boga) ja siguin d’arrel dogmàtica o mística (com els fonamentalismes nacionalistes o religiosos).

Un altre món sempre és possible perquè (per bé o per mal) les coses que passen no són les úniques que podien passar. Un altre món (millor o pitjor) sempre és possible perquè la cultura és el que conforma la humanitat. El socialisme també té el seu altre món possible.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]

15 tesis per bastir un socialisme contemporani

El socialisme té sobradament acreditada la seva utilitat, el seu servei al progrés de la humanitat en un passat més llunyà i  en temps recents, alhora al món i al nostre país.

Colze a colze amb el moviment obrer i moltes vegades en sintonia amb altres forces polítiques, el socialisme ha buscat en tots els racons de la dinàmica social (política, economia, cultura, relacions interpersonals…) propostes per oferir dignitat i respostes als anhels dels éssers humans.

La generalització de la democràcia com principi per a la presa de les decisions polítiques, la progressiva igualtat dona-home, els drets socials universalitzats (escola, sanitat, cultura, pensions, habitatge, transports…) i les millores laborals dels treballadors (des de la jornada de 8h i les vacances pagades fins a les pensions no contributives o la integració de les persones que tenen una discapacitat) –l’Estat del Benestar en definitiva- així com l’última generació de llibertats civils (avortament, matrimoni homosexual…) són conquestes iniciades, impulsades o culminades per militants o per governs socialistes en d’altres països o a casa nostra.

A Catalunya l’autogovern, la unitat civil i la cohesió i el progrés socials també tenen molt a veure amb les idees i les polítiques socialistes (1er i 2n Estatut, recuperació lingüística i cultural, .cat, JJOO, grans infraestructures, municipalisme… entre moltes altres fites).

Tot això és innegable i constitueix un formidable bagatge de compromís i èxit polític però no és menys cert que els partits socialistes estem actualment sotmesos a un fortíssim qüestionament  per part dels mitjans i l’opinió publicada en paral·lel a una important desafecció de l’opinió pública que conformen els votants.

A què respon aquesta situació? És un càstig a la nostra pràctica política última, a errors conjunturals de govern? És la simple però inexorable alternança democràtica que tard o d’hora revertirà? És un problema de lideratges desencertats, pràctiques organitzatives obsoletes i màrqueting polític ineficient? És un allunyament generacional per incapacitat d’adaptació i per tant de pèrdua de vigència en el món post crisi del s. XXI? O és que el socialisme s’ha buidat ideològicament, en part per assoliment d’alguns del seus objectius, en part per contaminació d’altres pensaments polítics i en part per excessiu pragmatisme en la direcció dels poders públics? És que ja no vol dir res ser socialista, defensar que el socialisme és la millor política possible?

Cadascú tindrà la seva interpretació però per a mi avui i aquí, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al Món el socialisme continua tenint ple sentit perquè pot seguir representant un espai polític i ideològic diferenciat que milions d’éssers humans subscriguin. Perquè és una forma específica d’entendre la realitat en què vivim que proposa un model que es creu òptim per a l’organització econòmica, social i política (l’autentica societat, és a dir la unió lliure d’individus iguals disposats a progressar compartint, cooperant i codecidint) i que per tant es proposa com a instrument teòric capaç de transformar efectivament aquesta realitat.

Per això m’atreveixo modestament, durant els propers mesos, a presentar-vos 15 tesis que crec permeten estructurar el socialisme contemporani. Són quinze tesis que s’han anat configurant en la meva reflexió política al llarg dels últims anys, a partir de la meva experiència de militància, de representació i de govern complementada amb la lectura i estudi d’una bibliografia que referiré després de l’exposició del contingut de les tesis.

Serà una exposició segurament excessivament concentrada (perquè el format bloc ho requereix però també perquè el meu estil i fins i tot la meva forma de ser ho són) i en què cap de les idees que hi figuren, individualment considerades, és particularment meva (moltes les he tret d’altres autors i les que creia haver pensat pel meu compte finalment també les he trobat en els llibres) però sí que em faig completament responsable de la seva ordenació i de la síntesi conceptual que en resulta. Una síntesi que evidentment poso a disposició de tothom que vulgui.

Algú va dir, no sé si de manera afortunada, que l’autèntica originalitat consisteix en tornar a l’origen i reescriure una nova versió. I això és el que, encertadament o no, vull proposar-vos: bastir un socialisme contemporani a partir dels pressupòsits inicials en els que es basava al 1834 Pierre Leroux quan va ser el primer en utilitzar el concepte socialisme en un tractat filosófico-polític.

Espero merèixer la vostra atenció.

Tesi 1:  Un altre món sempre és possible

Tesi 2: La sobirania és individual

Tesi 3: Socialisme ve de “societat”

Tesi 4: No hi ha llibertat sense igualtat

Tesi 5: Els drets marquen les fites del progrés

Tesi 6: Compartir, cooperar, codecidir

Tesi 7: Democràcia deliberativa per codecidir

Tesi 8: Redistribuir per compartir

Tesi 9: Federalisme per cooperar

Tesi 10: Internacionalisme vol dir cosmopolitisme

Tesi 11: República Federal Europea

Tesi 12: El laborisme té tot el sentit

Tesi 13: L’ètica del convenciment

Tesi 14: La ideologia va per davant

Tesi 15: La utopia societària

Bibliografia

Dedicat a Manuel Valls(Primer Ministre de França)

Socialisme és voler fer plenament compatibles igualtat i llibertat. Socialisme és acomplir el mandat de la revolució francesa que defineix i funda la modernitat política: assolir la igualtat de tots i en tot sense que ningú hagi de renunciar a la seva llibertat ni faci renunciar-hi a d’altres.

I avui que la crisi ens ha tornat a fer conscients que lo públic és imprescindible; avui que sabem que el món és finit i que per tant l’haurem de compartir; avui que tenim clar que tot -des de la producció de béns i serveis fins a la salut- ens fa més interdependents i avui que com mai forgem la nostra identitat en les relacions amb els altres, avui el socialisme és més útil que mai.

Perquè el socialisme és l’únic pensament polític que entén que no hi ha autèntics individus lliures, autònoms i capacitats sense societat que ho garanteixi. I perquè el programa socialista no pot ser més clar: Democràcia(com a expressió dels drets i llibertats individuals polítics i socials), Federalisme (com a forma de convivència i organització institucional des dels barris fins a Europa) i Economia Redistributiva (com a font alhora de prosperitat i de solidaritat).

Com sempre els adversaris són poderosos(neoliberalisme capitalista o nacionalismes identitaris) i com sempre les circumstàncies històriques complexes però hi ha menys motius que mai per renunciar al socialisme. Per això em permeto dedicar-li aquestes paraules al Primer Ministre Valls:

“La complétude des individus c’est la société. Le socialisme c’est l’avenir.”

És el programa!

“Només un partit dels socialistes fort pot garantir l’equitat i la solvència dels canvis que la societat demana. Només un partit socialista amb un lideratge empoderat i amb un programa clar, pot tenir la força per liderar una gran alternativa d’esquerres al govern d’ajuntaments, Generalitat i govern d’Espanya.”

Les setmanes que segueixen son crucials per al socialisme català. Sí company i amic Albert Aixalà: no es tracta, només, d’escollir un nou lideratge pel PSC. Es tracta, sobretot, de decidir un programa polític que compti amb la legitimitat afegida d’haver estat debatut i votat per la totalitat de la militància socialista. Un programa polític que permeti el reagrupament dels i les socialistes al voltant d’un projecte de país i de societat que tots acceptarem perquè serà la màxima expressió de la democràcia: debat sense restriccions i votació lliure, universal i secreta. Les i els militants tindran la última paraula.

Estem obligats, davant les catalanes i catalans que ens donen suport electoral, a clarificar les nostres posicions, de forma pública i transparent, al mateix temps que les fortifiquem. Votant-les en forma de programa polític, juntament amb el candidat o candidata que s’ofereixi per liderar el partit. És bo per tant que es confrontin candidatures. Perquè és bo que es confrontin programes polítics diferents, en el si del projecte socialista. I aquesta confrontació de projectes, s’ha de substanciar en forma de debat serè, primer, i sotmetent-los a votació directa dels i les militants, després. Així sortirem de dubtes. Tots els qui formem el partit. Militants, simpatitzants i la ciutadania que ens vota.

Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos. Les posicions polítiques que defensem des del PSC, durant els darrers quatre anys, han quedat molt desdibuixades en el si de la societat catalana. Les dificultats per traspassar el mur de silenci que impera fora del projecte sobiranista, no han parat de créixer però és igual de cert que no hi han ajudat gens les contradiccions públiques entre dirigents del partit. Això val tant per projectes com BCN World, com per les posicions polítiques, sovint contraposades o ambigües, al voltant de l’anomenat “dret a decidir”. O també quan debatem sobre les relacions entre Catalunya i Espanya o del vincle entre el PSC i el PSOE.

Per això, no es tracta de renovar les cares del lideratge. Es tracta d’explicar clarament a la societat quin es el camí que proposem per als difícils mesos que ens esperen. El camí que jo proposaria tindria 4 eixos principals:

1)      Ubicar-nos definitivament i sense embuts a l’esquerra. (polítiques d’estímul i redistribució fiscal en matèria econòmica per crear ocupació, garantia de les llibertats individuals i els drets civils, defensa dels serveis públics com a palanca de la igualtat d’oportunitats, municipalisme i subsidiarietat…)

2)      Defensar el federalisme sense complexos.

3) Empènyer i aprofitar el procés de reforma constitucional que s’ha d’obrir per plantejar la modernització de la democràcia a Espanya a partir d’un gran debat ciutadà (nova organització territorial federal, drets socials de nova generació, nou sistema electoral, reforma institucional de l’Estat, mesures per eradicar la corrupció, sistemes de participació ciutadana actualitzats…)

4)      Fer de l’europeisme el nostre horitzó polític principal per anar deixant endarrere el debat Catalunya- Espanya i entendre que el moll de l’os dels problemes que tenim i de les solucions que necessitem els catalans i catalanes és a Europa i que és sobretot d’Europa del que les socialistes ens hem de preocupar.

Només un partit dels socialistes fort pot garantir l’equitat i la solvència dels canvis que la societat demana. Només un partit socialista amb un lideratge empoderat i amb un programa clar, pot tenir la força per liderar una gran alternativa d’esquerres al govern d’ajuntaments, Generalitat i govern d’Espanya. Per assolir-ho ens cal, insisteixo, la confrontació de programes polítics, encarnats per diferents lideratges. Encoratjo als companys i companyes a compartir aquest debat amb plena llibertat i amb plena lleialtat.

Als socialistes, el país ens interpel·la

“Per respondre als reptes que tenim plantejats com país, amb el 9-N en l’horitzó més immediat, els i les socialistes de Catalunya cal que resolguem amb la màxima promptitud les qüestions del lideratge i del nou programa”

La globalització continua maltractant als febles i augmentant la desigualtat. El projecte europeu trontolla, fruit d’una forma injusta d’abordar la sortida de la crisi econòmica i de la manca d’aprofundiment democràtic de les seves institucions. L’abdicació de Joan Carles I i el resultat de les eleccions europees(que amb un gir a l’esquerra han posat al Partit Popular en una situació tal que, de repetir-se els resultats en les properes eleccions generals, no podrà impedir la reforma constitucional) semblen obrir una nova etapa que, mes enllà dels consensos de la transició, abordarà la consolidació de la democràcia espanyola des de la seva modernització i la seva regeneració. A Catalunya, la reacció de bona part de la ciutadania a la situació de crisi econòmica, social, institucional i política, ha estat refugiar-se en un independentisme identitari que, atiat pels interessos electorals d’algunes forces polítiques, està conduint a la societat catalana cap a la fractura social.

En aquest context, als socialistes catalans ens esta costant molt reaccionar però el nostre paper es més necessari que mai. La renúncia del nostre primer secretari Pere Navarro ens posa de nou davant del mirall i la resposta es que haurem reforçar encara més el nostre projecte en el lideratge i en el programa polític a aplicar en els temps presents. Un nou programa que no pot perdre de vista els valors centrals del socialisme: la llibertat, la igualtat i la justícia social, que només es poden construir des de la solidaritat, la cooperació i la redistribució. Un nou programa que ha d’incorporar la resposta progressista als nous reptes de la societat del coneixement, de la creixent desigualtat, de la crisi climàtica i de la convivència entre els pobles. Un nou programa que només pot abordar els importants canvis estructurals, a emprendre en els propers anys, buscant el suport social més ampli, a partir de propostes clares i sostingudes en el temps.

Per respondre als reptes que tenim plantejats com país, amb el 9-N en l’horitzó més immediat, els i les socialistes de Catalunya cal que resolguem amb la màxima promptitud les qüestions del lideratge i del nou programa. Amb l’elecció de nou secretari general i el congrés del PSOE a la vista, ens toca impulsar una elecció directa, amb el vot de tots i totes les militants, del nou primer secretari del PSC de forma simultània. Es a dir el dia 13 de juliol. I els candidats i candidates que es postulin ho han de fer amb un programa polític que especifiqui, amb claredat, la nostra posició davant el procés sobiranista i dels altres reptes col·lectius.

També m’atreveixo a proposar que el congrés extraordinari que hem de fer, es celebri el 20 de juliol. Per poder escollir la comissió executiva que acompanyi al nou primer secretari, aprovar el pla de treball que desplegui el programa polític i fixar una posició central del PSC de cara al congrés del PSOE del proper 27 de juliol.

Som-hi. Tornem-hi. El país ens interpel·la i al PSC encara hi tenim molt a dir. Som Catalunya i ningú ens privarà de continuar construint-la des de les nostres idees, que són les de molta gent.

Sobre referents, cites i al·lusions (Article escrit per Joan Ferran)

 “He observat que a la sí de molts partits de casa nostra -especialment en aquells que no han pres una opció taxativa sobre el sobiranisme- han proliferat les picabaralles internes i els posicionaments enfrontats al respecte.”

Acceptem-ho, vivim en un temps de dubtes on les veritats revelades han deixat de ser-ho. Tot sembla ser un xic més insegur que abans, fins i tot menys previsible. Desconeixem fins a on arribaran els efectes nocius i perversos de la crisi econòmica i quines conseqüències tindrà sobre el país i la seva cohesió social. Ignorem quina serà la capacitat de resistència dels damnificats de les retallades i la intensitat de la revolta que s’endevina. A hores d’ara resulta difícil mesurar com es manifestarà electoralment l’enuig  i la fatiga del ciutadà i com, això, repercutirà sobre la vida dels partits o del joc democràtic. Caldrà observar amb atenció els resultats de les eleccions europees i fer-ho, no sols des d’una lectura en clau espanyola, sinó també en clau continental. Tindrem temps per parlar abastament de tot això…

Doncs bé, permeteu-me a partir d’aquest conjunt d’enigmes apuntats baixar al detall, a les petites coses  irrellevants però que sovint insinuen d’altres importants.  He observat que a la sí de molts partits de casa nostra -especialment en aquells que no han pres una opció taxativa sobre el sobiranisme- han proliferat les picabaralles internes i els posicionaments enfrontats al respecte. Aquest fenomen l’han viscut, en major o menor grau, UDC, EUA i el PSC entre d’altres. Les diferencies discursives han forçat als protagonistes dels debats a cercar referents, o ‘doctrines’ si vostès volen, per tal de consolidar argumentaris o, si menys no, armar-se de raons per la polèmica. Per exemple: Fa pocs dies el conseller Santi Vila, en un article a La Vanguardia, va tenir la ‘gosadia’ de valorar la figura de Puig i Cadafalch per damunt dels presidents Macià i Companys. Anatema! El rebombori va ser espectacular. Una allau de reaccions de tota mena va caure sobre el conseller -un dels més creatius i dialogant que té el govern de CiU-  acusant-lo gairebé de traïdor per desconsideració. Ja veieu, l’atmosfera esta tan carregada que sovint citar a terceres persones pot resultar perillós fins i tot per un addicte al sistema. A can PSC també passen coses semblants. No és cap secret que uns quants discrepen obertament de les directius de l’executiva del partit (això és legítim) i contradiuen  els acords adoptats per la majoria (això no ho és tant) però aquest no és avui el tema..

Al fil del què afirmava abans respecte els referents on emmirallar-se  m’ha sobtat la utilització, per part de Joan Ignasi Elena, d’una cita del que fou fundador del Partit Comunista Italià, Antonio Gramsci, com a missatge o lema per encoratjar als seus companys de dissidència. Deia així la cita en qüestió: “Organitzeu-vos perquè necessitarem tota la vostra força”.

Ràpidament m’ha vingut a la memòria quelcom que en el seu dia va dir Michel Foucault respecte del pensador sard: “Gramsci és un autor més citat que llegit” Doncs  potser sí. Considero que és un autor que no hauria de ser citat a granel, fora de context. El seu pensament polític i filosòfic és ple de matisos i complements, les frases aïllades no poden transmetre mai en plenitud el seu ideari. Gramsci a partir de Maquiavel i del seu Princep va especular abastament sobre el paper del partit polític, del rol dels seus quadres i militants, propugnant una dinàmica de funcionament intern participativa i creativa on l’organització esdevenia un ‘intel·lectual orgànic’ destinat a crear una hegemonia social camí d’aconseguir la hegemonia política i el poder. Aquesta organització -no oblidem l’època en que Gramsci va teoritzar- també contemplava una exigència d’homogeneïtat de criteris programàtics i d’acció, una disciplina.

El model de partit que varen bastir els Gramsci, Bordiga i Togliatti d’aquells temps té poc a veure a les picabaralles internistes i l’atmosfera desideologitzada que es respira a Can PSC. Compte doncs amb els referents que es poden convertir en bumerangs durs i cruels. A un servidor, per exemple, li molen més els Consells Obrers de fàbrica dels que parlava Gramsci que no els sindicats actuals…. Però som al 2014!!! .

També podreu trobar aquest article aquí.

—————————————————————————————————————————————————————–

Joan Ferran: Nat a Barcelona el 13 de novembre de 1951. Llicenciat en filosofia i lletres i diplomat en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat en el sector de l’ensenyament. Ha tingut també càrrecs de direcció tècnica a l’Ajuntament de Barcelona al costat d’Antoni Santiburcio. Ex Diputat del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l’Executiva Nacional del PSC (2000-2011) i Ex Primer Secretari del PSC de Barcelona.

Federalisme sense complexos

La idea federal d’Espanya és la que l’esquerra (Socialistes i PSUC) va deixar com a llavor a la Constitució de 1978


El servei que avui hem de fer al país els i les socialistes és allunyar-nos tant del sobiranisme com de l’immobilisme

El nacionalisme català (CIU+ERC) està abocant el nostre país, amb la complaença del nacionalisme espanyol (PP) que se’n retroalimenta, al frontisme: bons i dolents, catalans i espanyols, independència o neocentralisme. Una divisió i una tensió que no porten enlloc ni política ni socialment.

En aquest context, té més sentit que mai reivindicar el federalisme, un federalisme sense complexos. És a dir, un camí d’acords, de convivència, d’avenços pactats i refrendats que no tenen marxa enrere i que permeten anar assolint per a Catalunya tot el seu potencial d’autogovern i de reconeixement nacional sense perdre ni oportunitats de progrés ni cohesió social. Unió en llibertat dins d’Espanya i dins d’Europa: aquest és el camí que ens ha portat a  aconseguir tot el que tenim i el que ens portarà a aconseguir totes les noves fites.

La idea federal d’Espanya nascuda al segle XIX i defensada també per Lluís Companys és la que l’esquerra (Socialistes i PSUC) va deixar com a llavor a la Constitució de 1978 (aprovada per amplíssima majoria dels catalans i catalanes) i que va consolidar la recuperació de la Generalitat i l’Estatut del 79.

El federalisme és el que inspira l’escola única catalana basada en la immersió lingüística que varen dissenyar Marta Mata i Pepe González (socialistes) i el Consorci per a la Normalització Lingüística, impulsat pels alcaldes socialistes metropolitans.

El  federalisme és el que empara la Llei del Tercer Canal que permet el naixement de TV3 (redactada per la socialista Anna Balletbó), la celebració d’uns Jocs Olímpics a Barcelona lluny de la capital d’Espanya, que el català s’obri pas a les institucions europees (de la mà dels governs socialistes espanyols), que el ministre Montilla aconseguís el domini “.cat” o que els governs socialistes de Catalunya i Espanya acordessin el simbòlic trasllat dels Papers de Salamanca.

I el federalisme és el principi que ja està clarament present en el nou Estatut de 2006 (de nou refrendat pel poble català) i l’acord de finançament de 2009, màximes cotes d’autogovern de Catalunya al llarg de la nostra història, aconseguides per la majoria catalanista.

Però si el federalisme ens ha estat útil en el passat, encara ho serà més en el futur, perquè serà la guia d’un nou pacte constitucional (reconeixement explícit del caràcter plurinacional i plurilingüístic d’Espanya, delimitació inequívoca de les competències entre governs, finançament basat en el criteri d’ordinalitat, SENAT federal), com a única sortida lògica i desitjable a l’actual situació política i perquè serà la porta de la presència de Catalunya a Europa.

Per això, el servei que avui hem de fer al país els i les socialistes catalans és allunyar-nos tant del sobiranisme com de l’immobilisme per cridar alt i fort que hi ha un altre camí: es diu federalisme, és l’autèntic pla de futur per a Catalunya i l’acordarem amb els socialistes d’Espanya i d’Europa.

(El federalisme és una idea antiga, profunda i universal que s’ha expressat de moltes maneres al llarg dels últims segles, vegeu sinó com la formulaven amb una vigència gairebé insòlita per a nosaltres, els catalans i catalanes, els federalistes canadencs a mitjans del segle XX.)

Nou pacte fiscal? Sí, entre les rendes del treball i les del capital

Lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, des del PSC hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social

Està quallant la idea que Catalunya pateix la crisi (o que no pot afrontar-la millor) perquè no retorna prou percentatge dels nostres impostos a la caixa de la Generalitat.

És una idea que té la força de la simplicitat però que està completament injustificada i que a més és perniciosa perquè ens allunya de la font dels problemes i, per tant, de la seva solució real. És, de fet, l’última formulació del nacionalisme català, que fa de l’atac, passant les culpes a tercers, la seva millor defensa per desresponsabilitzar-se una vegada que els ajustos i les retallades (del manual neoliberal de reducció del dèficit) han demostrat la seva ineficàcia.

Una formulació que, encara que sembli estrany, ja li convé al PP perquè no qüestiona la seva orientació de les polítiques al govern d’Espanya i perquè, tot devaluant l’Estatut, en fa molt més tolerable l’incompliment flagrant (pel que fa a la disposició addicional tercera en particular). A part del projecte humiliant i fal·laç d’Eurovegas, aquesta és l’única proposta de futur que ens fa el Govern de Catalunya: un nou Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic i avantsala de l’Estat propi.

Doncs no hi estic d’acord. La crisi que ens esclafa té el seu origen en el massiu endeutament privat insostenible després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Catalunya també, tal com es veu en els balanços de les nostres caixes) i en la pèrdua de competitivitat econòmica relativa que ens ha portat a la recessió i per tant a l’atur i a la caiguda dels ingressos de les administracions, amb la Generalitat al capdavant. No ens en sortim perquè l’austeritat, les retallades i la recessió han format un cercle viciós que només es pot trencar apostant per polítiques de creixement i estímul econòmic. Aquest és el veritable repte del país: fer possible una altra política econòmica a Europa, a Espanya i a Catalunya. Es poden generar nous recursos amb impostos nous (grans fortunes, successions, transaccions financeres…) que reequilibrin la contribució entre les rendes del treball i del capital i amb plans europeus d’inversió que s’han de destinar a noves prioritats com el crèdit (directe si cal) a les PIMEs competitives, a la promoció i a les infraestructures necessàries per al sector exterior (exportacions i turisme de qualitat) i als sectors intensius en llocs de treball de la nova economia (medi ambient, biomedicina, cultura i educació,…).

El PSC ha d’encapçalar aquesta alternativa, fer-la creïble i visible i per això, lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social. Els i les socialistes hem de traçar un camí propi que pensi sobretot a posicionar Catalunya i Barcelona en el nou context europeu i posar les polítiques en favor del creixement en el centre del debat polític. Aquesta és la meva convicció.

Socialisme europeista

Traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans

El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i reivindicacions

Europa, el projecte de construcció política europeu, ha de passar a ser el concepte central de tots els programes socialistes i en particular dels socialistes catalans.

L’única garantia de viabilitat de la Unió Europea actual és una plena integració política que permeti l’aparició d’un autèntic govern econòmic europeu capaç de plantar cara a les dinàmiques dels mercats internacionals i de negociar en peu d’igualtat amb els altres grans actors mundials (els EEUU, el Brasil, la Xina, l’Índia…) bilateralment i multilateralment. 350 milions d’habitants envellits comencen a ser pocs si no estan molt units en el nostre món globalitzat.

Sense aquest govern, la Unió Europea quedarà atrapada per regles del joc impulsades per altres instàncies i països, sovint no democràtics, que progressivament ens fan renunciar a l’Estat del Benestar i als drets socials i laborals, la qual cosa que posa en perill la pròpia democràcia i la concòrdia entre ciutadans i entre països. És hora doncs que els socialistes prenguem definitivament consciència de la rellevància del repte europeu i actuem en conseqüència perquè les institucions europees són les úniques que poden abordar la crisi actual amb respostes eficaces, solidàries i no regressives i perquè l’escala europea serà en el futur l’única instància per impulsar polítiques reals (fiscalitat redistributiva, polítiques de creixement i ocupació, protecció social, manteniment dels serveis públics universals) que portin alhora progrés econòmic i progrés social, oportunitats individuals i solidaritat col·lectiva, pau i cooperació internacional. Al segle XXI no hi haurà socialisme si no és europeista, si no és el de l’Europa unida i federal.

De retruc, els socialistes catalans hem d’estar convençuts de dues coses. Primer, la sobirania que cal reforçar és la sobirania europea, la ciutadania que cal reclamar és la ciutadania europea (ni espanyola, ni catalana). La part més decisiva de la nostra sobirania individual i inalienable l’hem de voler transferir a Europa i en justa correspondència disposar de plena igualtat en drets i deures amb la resta de ciutadans i ciutadanes europeus. Segon, el més estratègic per a Catalunya és saber quin paper ha de jugar en l’Europa unida. El futur de la nostra identitat (orgullosa i cosmopolita o acomplexada i provinciana) i de la nostra prosperitat (competitiva o subsidiada) en depenen. El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani (Múrcia- Marsella) hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i de totes les nostres reivindicacions.

Les fites polítiques d’aquest projecte poden ser molt clares: eleccions europees constituents al juny del 2014 (quina coincidència!), referèndum a tots els països alhora per aprovar la Constitució Europea al 2016 i eleccions al 2017 del primer Parlament europeu (Catalunya circumscripció al Congrés Europeu i Espanya circumscripció al SENAT europeu) amb sobirania per designar el primer president d’un govern europeu de la història.

Socialistes catalans, traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans.

Socialistes catalans, per ser fidels al nostre catalanisme, al nostre federalisme, als nostres valors de llibertat i igualtat, de justícia i solidaritat ara cal per sobre de tot ser socialistes europeistes.

El gir mediterrani

És la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, i serà el motor del nostre progrés individual i social

L’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu en la riba nord i, diguem-ho clar, ser la capital del Mediterrània no és poca cosa

Si alguna cosa bona té el debat sobre el malson Eurovegas és que ens obliga, si volem argumentar des del punt de vista estratègic (més enllà dels motius polítics, socials, econòmics i urbanístics ja de per si suficients per estar-hi en contra), a repensar i a formular quin ha de ser en el món globalitzat en què ja vivim el posicionament de Barcelona (i per extensió de Catalunya) per tenir un horitzó de sortida sostenible de la crisi.

La meva posició en aquesta qüestió no és original ni nova però la vull reivindicar amb més força que mai, tot mirant de fonamentar-la amb un cert detall, per contrarestar els plantejaments tan inconsistents del partit majoritari al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona, que ho vol tot per a Catalunya però que no sap per fer-ne què i que cada poques setmanes ens embarca cap a un punt diferent del planeta perquè sigui el nostre referent de desenvolupament (ara sembla que som a Massachussets però venim d’Holanda, Dinamarca, Eslovàquia, Israel o Lituània segons bufa el vent). El seu desconcert i les seves fugides endavant acaben en la pràctica en un regionalisme de poca volada que ens fa perdre constantment oportunitats de progrés.

Doncs bé, la meva posició és la de mirar cap a la nostra història i recuperar la nostra vocació de capital de la Mediterrània. Tenim les condicions per ser-ho: l’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu a la riba Nord i, diguem-lo clar, ser la capital de la mediterrània no és poca cosa, és un gran projecte de futur que pot estimular i alinear totes les nostres energies com a societat i donar sentit alhora al nostre paper a Espanya i a Europa.

No cal justificar gaire el nostre vincle essencial amb la Mediterrània ni la transcendència d’aquesta àrea geogràfica i cultural per a la civilització occidental i tampoc la seva rellevància per a la nostra identitat col·lectiva i per al nostre posicionament en el context mundial. Però potser cal especificar una mica què vol dir ser capital d’una determinada zona. Crec que vol dir tenir centralitat i referència per als qui hi viuen i per al desenvolupament de les seves activitats més importants: ser un lloc de pas en les comunicacions i els trasllats de tot ordre, ser un punt de trobada, d’intercanvi i de presa de les decisions que afecten tothom i ser un centre de provisió d’alguns serveis que no es troben enlloc més de la zona.

I aquesta capitalitat, en el cas de Barcelona-Catalunya en relació amb la Mediterrània, es pot concretar a partir de quatre grans estratègies que haurem de tenir molt presents i que caldrà reforçar sense defallir en els propers anys si volem tenir un rumb clar de sortida de la crisi:

  1. Seu institucional

El nomenament de Barcelona com a seu permanent de la UPM (Unió per la Mediterrània) ens dóna l’oportunitat de consolidar-nos com a capital institucional de la Mediterrània. Necessitem afegir-hi un molt més gran lideratge dels nostres governs en temes polítics mediterranis (resolució de conflictes, cooperació, diplomàcia) i un impuls definitiu del projecte per convertir el recinte històric de Sant Pau en pol d’institucions internacionals de les Nacions Unides i de la Unió Europea i el Centre Internacional per la Pau del Castell de Montjuïc en un referent internacional especialitzat.

  1. Porta Sud d’Europa

La nostra capacitat logística i les nostres infraestructures han de canalitzar el flux de mercaderies i viatgers de la Mediterrània cap a Europa per Barcelona. La Zona Franca i la Fira, el Port (contenidors i creuers), l’Aeroport (Hub mediterrani) i l’alta velocitat amb la gran estació intermodal de la Sagrera són les peces del que ha de ser el nus principal d’un corredor del Mediterrani que connecti amb “banda ampla” Algesires amb el cor econòmic d’Europa i que s’ha de completar amb la màxima urgència.

  1. Àgora Cultural

Arquitectura i patrimoni, gastronomia, esdeveniments (SONAR, Primavera Sound, Grec, Temporada Alta…) i equipaments culturals (MACBA, Liceu…), esports (Jocs del Mediterrani al 2017 o Mundial de Natació al 2013 i sobretot Barça) i diversitat lingüística són i poden ser encara més un gran reclam però sobretot han de ser les bases d’una gran àgora cultural que atregui talent i sigui plataforma d’indústries creatives. Per aconseguir-ho haurem de posar en marxa programes específics i no deixar de ser una ciutat i un país oberts, tolerants, inconformistes i plurals. Perquè l’ànima de la cultura són els valors en els quals s’arrela.

  1. Motor de l’economia del coneixement

El suport a la innovació i la recerca en les empreses i a l’actualització de la formació de les persones com a criteris subjacents en tota l’activitat econòmica i la dinamització de sectors d’excel·lència (biomèdic, disseny, escoles de negocis , universitats, TIC-mòbils, cotxe elèctric i medi ambient) són les iniciatives que ens permetran arribar a fer de Barcelona-Catalunya un referent per a la modernització de les economies de la Mediterrània.

Tenim, doncs, un programa explícit que hem d’abordar de forma immediata i de manera conscient i compartida com a ciutat i com a país (perquè Istanbul, amb qui haurem de contrapesar-nos a l’altre extrem del mar, ja no espera). Fem aquest “gir mediterrani”: serà la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, serà el motor del nostre progrés individual i social.