Compartir, cooperar, codecidir (Tesi 6)

Els drets, com deia a la tesi 5, són la condició formal, imprescindible d’un progrés que busqui l’avenç conjunt de llibertat i igualtat, però el seu desplegament efectiu, la seva concreció material per a tots i cada un de nosaltres en forma d’autogovern individual, emancipació o ciutadania plena demana que el funcionament dels tres grans mecanismes que estructuren, en major o menor proporció, totes les col·lectivitats humanes modernes (estat, mercat, institucions socials) respongui a un principi fundacional del socialisme: “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”.[1] Efectivament, aconseguir que tothom arribi al màxim de sí mateix donant i rebent dels altres de manera proporcionada a les seves possibilitats i a les seves condicions hauria de permetre, d’una banda, que tothom pugui ser un mateix sense que ningú es quedi enrere i, d’altra banda, que amb la participació adequada de tothom s’optimitzi el resultat conjunt.

La conseqüència directa d’aquesta premissa és que el nostre desenvolupament individual està indissolublement lligat i depèn del dels altres. I per això els socialistes pensem que la solidaritat ha de ser l’eix central de totes les polítiques. Una solidaritat que, partint del sentiment de fraternitat humana i del convenciment que tots estem fets de materials culturals compartits, supera el lligam grupal, la idea d’ajudar els que són com nosaltres o tenen els nostres mateixos interessos i també la noció de sacrifici o d’obligació comunitària en virtut d’un bé comú o d’un interès general, per plantejar-se com una solidaritat indiscriminada, amb tothom, “estranys”[2] inclosos, i incondicionada, que sap que tots som diferents i que volem construir el nostre propi camí, però que per fer-ho necessitem sempre, directament o indirecta, dels altres. I si l’altre-diferent som tots i ningú i, per tant, no té cap sentit tenir por o, encara menys, combatre els altres, els diferents, ni tampoc n’hi ha prou amb tolerar-nos per simplement coexistir, llavors cal la solidaritat per entendre els altres, però no per ser com ells sinó per reconèixer-los i poder interactuar donant-nos suport en benefici mutu. Tot plegat no només en l’àmbit estrictament públic, sinó també en l’àmbit interpersonal i familiar.

D’aquí que el socialisme posi sempre molt d’èmfasi en l’educació i la cultura -i en la seva universalització i el seu desenvolupament continu- com a substrat d’aquesta solidaritat radical[3], perquè són les eines que possibiliten alhora el cultiu de la diferència, de la singularitat pròpia, i la capacitat de comprendre l’altre en tota la seva complexitat, identificant el que ja ens vincula i el que podem arribar a fer conjuntament.

La solidaritat socialista és, per tant, acció, voluntat d’intervenir i d’implicació amb els altres, però no per compassió o per obligació, sinó per convicció, des del convenciment que aquest compromís és el millor que es pot fer per a un mateix i per a tothom. Dit en termes sociològics, aquesta solidaritat és la que garanteix la cohesió, la inclusió i la integració, evitant l’atomització i la segregació individualistes, però també la jerarquització i la despersonalització comunitàries. O en termes culturals, la que permet la interculturalitat allunyant-nos alhora de l’assimilació i de la multiculturalitat.

I quines són, doncs, les polítiques solidàries que responen al principi abans expressat? Òbviament no són les que estimulen la confrontació o la pura competència, però tampoc les que es basen en el regal (la caritat s’esgota en si mateixa) o en l’intercanvi o la col·laboració formals; són les que ens proposen fer amb els altres, i per tant compartir, cooperar i codecidir. És a dir, les polítiques on tothom aporta a l’inici i rep al final (compartir), tothom participa fàcticament (cooperar) i tothom participa intel·lectualment (codecidir). I tothom en funció de les seves possibilitats i condicions, canviants al llarg de la vida.

Aquest enfocament que entén la solidaritat com a coparticipació és plenament coherent amb el concepte de “societat” (vegeu tesi 3), perquè s’articula amb els tres elements que la defineixen: voluntat de participar-hi, simetria entre tots els participants, regles de participació compartides.

En resum, les polítiques solidàries són la regla d’or del socialisme, són les que fan possible que efectivament es doni un progrés just, i per això els i les socialistes defensem que la prosperitat i el progrés econòmic s’assoleixen a partir de l’economia redistributiva, el progrés polític a partir de la democràcia deliberativa i el progrés social a partir del federalisme.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] El socialista francès Louis Blanc va formular per primer cop aquest principi al  1839. Més de trenta anys després K. Marx va reprendre aquesta divisa en la seva Crítica al programa de Gotha, que F. Engels no va publicar fins al 1891.

[2] Aquest és un terme també directament manllevat al filòsof italià G. Marramao, que l’oposa als que són “semblants” a nosaltres.

[3] Solidaritat també i abans de res entre els qui ens sentim socialistes, perquè per això ens diem “companys”, en francès copains, és a dir, literalment, els qui comparteixen el pà.

Nou pacte fiscal? Sí, entre les rendes del treball i les del capital

Lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, des del PSC hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social

Està quallant la idea que Catalunya pateix la crisi (o que no pot afrontar-la millor) perquè no retorna prou percentatge dels nostres impostos a la caixa de la Generalitat.

És una idea que té la força de la simplicitat però que està completament injustificada i que a més és perniciosa perquè ens allunya de la font dels problemes i, per tant, de la seva solució real. És, de fet, l’última formulació del nacionalisme català, que fa de l’atac, passant les culpes a tercers, la seva millor defensa per desresponsabilitzar-se una vegada que els ajustos i les retallades (del manual neoliberal de reducció del dèficit) han demostrat la seva ineficàcia.

Una formulació que, encara que sembli estrany, ja li convé al PP perquè no qüestiona la seva orientació de les polítiques al govern d’Espanya i perquè, tot devaluant l’Estatut, en fa molt més tolerable l’incompliment flagrant (pel que fa a la disposició addicional tercera en particular). A part del projecte humiliant i fal·laç d’Eurovegas, aquesta és l’única proposta de futur que ens fa el Govern de Catalunya: un nou Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic i avantsala de l’Estat propi.

Doncs no hi estic d’acord. La crisi que ens esclafa té el seu origen en el massiu endeutament privat insostenible després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Catalunya també, tal com es veu en els balanços de les nostres caixes) i en la pèrdua de competitivitat econòmica relativa que ens ha portat a la recessió i per tant a l’atur i a la caiguda dels ingressos de les administracions, amb la Generalitat al capdavant. No ens en sortim perquè l’austeritat, les retallades i la recessió han format un cercle viciós que només es pot trencar apostant per polítiques de creixement i estímul econòmic. Aquest és el veritable repte del país: fer possible una altra política econòmica a Europa, a Espanya i a Catalunya. Es poden generar nous recursos amb impostos nous (grans fortunes, successions, transaccions financeres…) que reequilibrin la contribució entre les rendes del treball i del capital i amb plans europeus d’inversió que s’han de destinar a noves prioritats com el crèdit (directe si cal) a les PIMEs competitives, a la promoció i a les infraestructures necessàries per al sector exterior (exportacions i turisme de qualitat) i als sectors intensius en llocs de treball de la nova economia (medi ambient, biomedicina, cultura i educació,…).

El PSC ha d’encapçalar aquesta alternativa, fer-la creïble i visible i per això, lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social. Els i les socialistes hem de traçar un camí propi que pensi sobretot a posicionar Catalunya i Barcelona en el nou context europeu i posar les polítiques en favor del creixement en el centre del debat polític. Aquesta és la meva convicció.

Socialisme europeista

Traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans

El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i reivindicacions

Europa, el projecte de construcció política europeu, ha de passar a ser el concepte central de tots els programes socialistes i en particular dels socialistes catalans.

L’única garantia de viabilitat de la Unió Europea actual és una plena integració política que permeti l’aparició d’un autèntic govern econòmic europeu capaç de plantar cara a les dinàmiques dels mercats internacionals i de negociar en peu d’igualtat amb els altres grans actors mundials (els EEUU, el Brasil, la Xina, l’Índia…) bilateralment i multilateralment. 350 milions d’habitants envellits comencen a ser pocs si no estan molt units en el nostre món globalitzat.

Sense aquest govern, la Unió Europea quedarà atrapada per regles del joc impulsades per altres instàncies i països, sovint no democràtics, que progressivament ens fan renunciar a l’Estat del Benestar i als drets socials i laborals, la qual cosa que posa en perill la pròpia democràcia i la concòrdia entre ciutadans i entre països. És hora doncs que els socialistes prenguem definitivament consciència de la rellevància del repte europeu i actuem en conseqüència perquè les institucions europees són les úniques que poden abordar la crisi actual amb respostes eficaces, solidàries i no regressives i perquè l’escala europea serà en el futur l’única instància per impulsar polítiques reals (fiscalitat redistributiva, polítiques de creixement i ocupació, protecció social, manteniment dels serveis públics universals) que portin alhora progrés econòmic i progrés social, oportunitats individuals i solidaritat col·lectiva, pau i cooperació internacional. Al segle XXI no hi haurà socialisme si no és europeista, si no és el de l’Europa unida i federal.

De retruc, els socialistes catalans hem d’estar convençuts de dues coses. Primer, la sobirania que cal reforçar és la sobirania europea, la ciutadania que cal reclamar és la ciutadania europea (ni espanyola, ni catalana). La part més decisiva de la nostra sobirania individual i inalienable l’hem de voler transferir a Europa i en justa correspondència disposar de plena igualtat en drets i deures amb la resta de ciutadans i ciutadanes europeus. Segon, el més estratègic per a Catalunya és saber quin paper ha de jugar en l’Europa unida. El futur de la nostra identitat (orgullosa i cosmopolita o acomplexada i provinciana) i de la nostra prosperitat (competitiva o subsidiada) en depenen. El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani (Múrcia- Marsella) hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i de totes les nostres reivindicacions.

Les fites polítiques d’aquest projecte poden ser molt clares: eleccions europees constituents al juny del 2014 (quina coincidència!), referèndum a tots els països alhora per aprovar la Constitució Europea al 2016 i eleccions al 2017 del primer Parlament europeu (Catalunya circumscripció al Congrés Europeu i Espanya circumscripció al SENAT europeu) amb sobirania per designar el primer president d’un govern europeu de la història.

Socialistes catalans, traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans.

Socialistes catalans, per ser fidels al nostre catalanisme, al nostre federalisme, als nostres valors de llibertat i igualtat, de justícia i solidaritat ara cal per sobre de tot ser socialistes europeistes.

El gir mediterrani

És la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, i serà el motor del nostre progrés individual i social

L’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu en la riba nord i, diguem-ho clar, ser la capital del Mediterrània no és poca cosa

Si alguna cosa bona té el debat sobre el malson Eurovegas és que ens obliga, si volem argumentar des del punt de vista estratègic (més enllà dels motius polítics, socials, econòmics i urbanístics ja de per si suficients per estar-hi en contra), a repensar i a formular quin ha de ser en el món globalitzat en què ja vivim el posicionament de Barcelona (i per extensió de Catalunya) per tenir un horitzó de sortida sostenible de la crisi.

La meva posició en aquesta qüestió no és original ni nova però la vull reivindicar amb més força que mai, tot mirant de fonamentar-la amb un cert detall, per contrarestar els plantejaments tan inconsistents del partit majoritari al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona, que ho vol tot per a Catalunya però que no sap per fer-ne què i que cada poques setmanes ens embarca cap a un punt diferent del planeta perquè sigui el nostre referent de desenvolupament (ara sembla que som a Massachussets però venim d’Holanda, Dinamarca, Eslovàquia, Israel o Lituània segons bufa el vent). El seu desconcert i les seves fugides endavant acaben en la pràctica en un regionalisme de poca volada que ens fa perdre constantment oportunitats de progrés.

Doncs bé, la meva posició és la de mirar cap a la nostra història i recuperar la nostra vocació de capital de la Mediterrània. Tenim les condicions per ser-ho: l’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu a la riba Nord i, diguem-lo clar, ser la capital de la mediterrània no és poca cosa, és un gran projecte de futur que pot estimular i alinear totes les nostres energies com a societat i donar sentit alhora al nostre paper a Espanya i a Europa.

No cal justificar gaire el nostre vincle essencial amb la Mediterrània ni la transcendència d’aquesta àrea geogràfica i cultural per a la civilització occidental i tampoc la seva rellevància per a la nostra identitat col·lectiva i per al nostre posicionament en el context mundial. Però potser cal especificar una mica què vol dir ser capital d’una determinada zona. Crec que vol dir tenir centralitat i referència per als qui hi viuen i per al desenvolupament de les seves activitats més importants: ser un lloc de pas en les comunicacions i els trasllats de tot ordre, ser un punt de trobada, d’intercanvi i de presa de les decisions que afecten tothom i ser un centre de provisió d’alguns serveis que no es troben enlloc més de la zona.

I aquesta capitalitat, en el cas de Barcelona-Catalunya en relació amb la Mediterrània, es pot concretar a partir de quatre grans estratègies que haurem de tenir molt presents i que caldrà reforçar sense defallir en els propers anys si volem tenir un rumb clar de sortida de la crisi:

  1. Seu institucional

El nomenament de Barcelona com a seu permanent de la UPM (Unió per la Mediterrània) ens dóna l’oportunitat de consolidar-nos com a capital institucional de la Mediterrània. Necessitem afegir-hi un molt més gran lideratge dels nostres governs en temes polítics mediterranis (resolució de conflictes, cooperació, diplomàcia) i un impuls definitiu del projecte per convertir el recinte històric de Sant Pau en pol d’institucions internacionals de les Nacions Unides i de la Unió Europea i el Centre Internacional per la Pau del Castell de Montjuïc en un referent internacional especialitzat.

  1. Porta Sud d’Europa

La nostra capacitat logística i les nostres infraestructures han de canalitzar el flux de mercaderies i viatgers de la Mediterrània cap a Europa per Barcelona. La Zona Franca i la Fira, el Port (contenidors i creuers), l’Aeroport (Hub mediterrani) i l’alta velocitat amb la gran estació intermodal de la Sagrera són les peces del que ha de ser el nus principal d’un corredor del Mediterrani que connecti amb “banda ampla” Algesires amb el cor econòmic d’Europa i que s’ha de completar amb la màxima urgència.

  1. Àgora Cultural

Arquitectura i patrimoni, gastronomia, esdeveniments (SONAR, Primavera Sound, Grec, Temporada Alta…) i equipaments culturals (MACBA, Liceu…), esports (Jocs del Mediterrani al 2017 o Mundial de Natació al 2013 i sobretot Barça) i diversitat lingüística són i poden ser encara més un gran reclam però sobretot han de ser les bases d’una gran àgora cultural que atregui talent i sigui plataforma d’indústries creatives. Per aconseguir-ho haurem de posar en marxa programes específics i no deixar de ser una ciutat i un país oberts, tolerants, inconformistes i plurals. Perquè l’ànima de la cultura són els valors en els quals s’arrela.

  1. Motor de l’economia del coneixement

El suport a la innovació i la recerca en les empreses i a l’actualització de la formació de les persones com a criteris subjacents en tota l’activitat econòmica i la dinamització de sectors d’excel·lència (biomèdic, disseny, escoles de negocis , universitats, TIC-mòbils, cotxe elèctric i medi ambient) són les iniciatives que ens permetran arribar a fer de Barcelona-Catalunya un referent per a la modernització de les economies de la Mediterrània.

Tenim, doncs, un programa explícit que hem d’abordar de forma immediata i de manera conscient i compartida com a ciutat i com a país (perquè Istanbul, amb qui haurem de contrapesar-nos a l’altre extrem del mar, ja no espera). Fem aquest “gir mediterrani”: serà la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, serà el motor del nostre progrés individual i social.

Després de l’aeroport del Prat vindrà l’estació de la Sagrera

El dia que el Grup Popular del Senat vota explícitament en contra del nou model de gestió individualitzada i descentralitzada (és a dir, amb participació decisiva de les administracions catalanes en un consell rector propi i amb plenes competències) de l’Aeroport del Prat, impedint que una infraestructura tan determinant per al creixement econòmic i el progrés social es posi completament al servei de l’estratègia de Barcelona i del conjunt del país; avui mateix, el ministre d’economia ja avança que el pressupost 2012 per a inversions del govern d’Espanya es reduirà un 40%.

Aquesta notícia ens ha de fer encendre immediatament el senyal d’alarma sobre el futur de l’Estació de la Sagrera. La gran estació de la Sagrera, ja en obres, està pensada per ser l’intercanviador central de tota la xarxa de transports ferroviaris de Catalunya (alta velocitat, connexió amb Europa, regionals, rodalies, metro) i el gran pol de dinamització econòmica i regeneració urbana del nord de Barcelona i per extensió de tot l’eix del Besòs. La seva construcció i la urbanització de la seva zona d’influència (estació de viatgers, edificis d’habitatges i d’oficines, vials, un gran parc urbà –el més gran de Barcelona després de Montjuïc–…), d’uns quatre-cents quaranta mil metres quadrats, tindrà un cost total de dos mil dos-cents quaranta milions d’euros, dels quals més de 800 corresponen al Ministeri de Foment, per poder acollir cent milions d’intercanvis de transport per any i la creació d’uns 30.000 llocs de treball (generats per la pròpia estació i per l’activitat econòmica que s’instal·larà al voltant).

Els governs de CiU a la Generalitat de Catalunya, que també hi té compromesos 200 milions d’euros, i l’Ajuntament de Barcelona no han cregut mai (estaven en contra del nou túnel, feliçment acabat, d’unió entre Sants i la Sagrera) ni creuen ara en aquest projecte. I per això l’excusa de la retallada pressupostària pot acabar sent útil als tres governs de Rajoy, Mas i Trias.

Aparcar el projecte de l’estació de la Sagrera seria un altre gravíssim error. Abans que el govern del PP prengui definitivament una decisió que malmeti el futur d’aquesta infraestructura clau pel combat contra la crisi i per una recuperació econòmica sostenible a Barcelona i a Catalunya, tots els qui apostem pel seu desenvolupament hem de mobilitzar-nos per evitar que això passi. Com sempre els socialistes de Barcelona, Catalunya i Espanya hi serem al capdavant.

L’aeroport del Prat

Els governs liderats pels socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya vàrem bastir una estratègia per fer de l’aeroport del Prat un dels grans aeroports europeus.

Per què s’han arrossegat tant i finalment han fracassat  les negociacions amb aerolínies estrangeres? Per què s’han implicat tan poc els nuclis empresarials i financers catalans? Plana massa l’ombra allargada d’Iberia i la seva empresa participada Vueling.

En el món globalitzat, i encara més en l’Europa de les ciutats, els aeroports són clau. Són les estacions i els nusos d’encreuament de les vies de comunicació més poderoses que existeixen per a les persones: les rutes aèries.

I per a Barcelona i per a Catalunya, disposar d’un gran aeroport té una rellevància encara més important. El país que som, amb la seva capital al davant, i que hem de voler continuar sent és una cruïlla de cultures, cosmopolita i obert. Orgullós de la seva identitat però sense complexos a l’hora de sumar esforços amb Espanya i Europa, avantguarda en els debats i la creació, plenament inserit al món. Però a més, el futur de la nostra economia i la nostra estratègia de desenvolupament passen per aquesta infraestructura. La nostra economia s’ha de basar en el talent (cultura, recerca, prestigi de l’educació i del sistema sanitari…), l’intercanvi (fires, congressos, competicions esportives…), les exportacions i el turisme: és a dir, activitats completament dependents dels fluxos amb l’exterior. La nostra estratègia de desenvolupament només pot ser aconseguir esdevenir la Porta Sud d’Europa, l’eix de l’Arc Mediterrani (de Montpeller i Toulouse fins a València i les Illes) i, sobretot, la capital euromediterrània, referència política de les dues riberes del Mediterrani. Per això, port i zona d’activitats logístiques, tren d’alta velocitat i aeroport són les tres infraestructures nuclears de Barcelona i Catalunya.

Amb aquestes idees de fons, els governs liderats pels socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya vàrem bastir una estratègia per fer de l’aeroport del Prat un dels grans aeroports europeus, seguint tres línies d’actuació: ampliació de la capacitat i modernització de les instal·lacions –objectiu plenament assolit–, descentralització de la gestió d’AENA per adaptar-la molt millor a les necessitats del territori en base a un nou concurs de gestió i a la supervisió d’un consell rector amb majoria per a les administracions catalanes –objectiu encarrilat amb la licitació en marxa del concurs i els canvis legals consensuats– i, en tercer lloc, radicació d’una aerolínia de referència que progressivament obrís noves línies de comunicació aèria (especialment transoceàniques i mediterrànies) –objectiu que es desplegava amb l’impuls a Spanair. A aquestes tres línies bàsiques d’actuació, se n’hi afegia una quarta encara embrionària: l’aliança amb Toulouse per sumar els seus centres universitaris i de recerca especialitzats en el sector aeroespacial i els seus hangars de manteniment i reparació de flotes aèries com a activitats complementàries a la massa crítica de passatgers i a la potència de trànsit del Prat.

Doncs bé, aquesta estratègia imprescindible per sortir de la crisi i la part important de competitivitat de la nostra economia que juga a l’aeroport del Prat han quedat completament escapçades per les orientacions centralistes del  govern del PP i per la incompetència política dels governs de CiU a Barcelona i Catalunya, mancats de la convicció, força i capacitat per aturar la marxa enrere en la descentralització d’AENA i per ajudar Spanair a seguir endavant. Per què s’han arrossegat tant i finalment han fracassat  les negociacions amb aerolínies estrangeres? Per què s’han implicat tan poc els nuclis empresarials i financers catalans? Plana massa l’ombra allargada d’Iberia i la seva empresa participada Vueling. Tot plegat, una molt mala notícia per a Barcelona i per al país. Esperem, com a mínim, que els governs estiguin ara a l’alçada en el moment de recol·locar els viatgers i, sobretot, de vetllar pels drets dels treballadors, supervisant el tancament ordenat d’una empresa àmpliament sostinguda amb fons públics.

Des de la nostra feina d’oposició i en els nostres programes de govern, els socialistes continuarem defensant la plena autonomia de gestió de l’aeroport del Prat, la radicació d’una aerolínia de referència a les seves terminals i l’acord amb Toulouse per constituir un gran port aeronàutic del sud d’Europa. Barcelona i Catalunya ho necessiten.

Senat

La setmana passada va començar l’activitat ordinària del Senat amb la constitució de les seves Comissions. Amb aquest nou epíleg del bloc vull compartir les reflexions polítiques que em suscitin els temes relacionats amb les tres comissions en les quals en aquesta desena legislatura seré portaveu del meu grup (Entesa pel Progrés de Catalunya PSC-ICV): Foment, Cultura i Reglament.

També m’agradaria comptar amb els comentaris, preguntes, suggeriments i indicacions per a la meva feina parlamentària (preguntes al govern, interpel·lacions, iniciatives legislatives…) de tots aquells i aquelles que vàreu votar-me el 20 de novembre de 2011 fent que resultés escollit, o de tots els qui vulgueu sentir-vos representats per la meva condició de Senador electe per la província de Barcelona. Per part meva faré especial èmfasi en les qüestions vinculades a la meva ciutat –Barcelona– i a la seva àrea metropolitana.