La RBU és una renda universal incondicionada, és a dir un ingrés mínim de subsistència per a tothom sense excepcions, en qualsevol circumstància des que naixem fins que morim i del que es disposa pel sol fet de ser ciutadans. La quantia i el procediment de cobrament poden ser diversos, segons es decideixi.
Una utopia? Pot ser, però a mi em sembla més aviat un somni, un somni com molts dels que hem tingut els socialistes al llarg dels dos últims segles i que, després de llargues lluites, tenacitat i convenciments, s’han fet realitat. D’aquests somnis en diem drets. Hem somiat els drets polítics (sufragi universal, expressió, manifestació…), els drets laborals (sindicats, vaga, edat, jornada…), els drets socials de l’estat del benestar (educació, sanitat, pensions, cultura…) i els drets civils (avortament, matrimoni homosexual…) i hem somiat la igualtat home-dona. En tots ells ens queda camí per córrer però, precisament, perquè no somiar ara un dret econòmic que els reforci tots, que d’alguna manera els culmini? Un dret que ens empoderi definitivament com a ciutadans i com a treballadors, que faci completament accessibles i compartits els serveis públics, que eradiqui la pobresa evitant la subsidiació, que ens acosti molt més a la igualtat sense la que no hi ha plena llibertat. Aquest dret és la RBU.
És realment possible? En les nostres societats hiperproductives la riquesa suficient existeix sense cap mena de dubte i la nostra capacitat creativa i tecnològica per mantenir-la sense liquidar els recursos naturals, si hi ha voluntat col.lectiva, està acreditada. Només cal desenvolupar més els mecanismes fiscals, sobretot els internacionals, per redistribuir aquesta riquesa existent i potencial. Una redistribució que no serà contraproduent per al creixement econòmic sinó que, al contrari, l’estimularà, com ja van fer el salari mínim i les vacances pagades, i el retroalimentarà aportant estabilitat i confiança com va passar amb el pacte social de l’estat del benestar. La clau és una altra: l’imprescindible i difícil consens social i polític, perquè la seva implementació és un repte ingent que implica canvis socials estructurals. La RBU no és doncs per demà però, si la majoria hi creu, és perfectament possible. I per això hem de començar a moure’ns si volem arribar-hi. (En aquest sentit, està molt bé donar passes que ens hi acostin, com en el seu dia es va fer amb les pensions no contributives o avui es planteja amb l’ingrés mínim vital per a famílies amb pocs recursos).
Evidentment, els primers que n’hem d’estar convençuts som nosaltres mateixos. La RBU pot ser la resposta solidària i cooperativa sense paternalismes, la nostra resposta socialista (lluny d’individualismes neoliberals i de comunitarismes de tot ordre) a la sensació d’impotència i d’abandonament, al desconcert social de molts conciutadans davant la primera gran crisi de la globalització. La RBU pot ser una nova gran bandera socialista, mostra de voluntat i de conviccions per transformar realment la situació i referent d’il.lusió i esperança. Una bandera necessària perquè de moment només onegen les banderes del replegament identitari grupal (independentisme, brexit, Trump…).
En definitiva, proposo que els socialistes fem un gran debat obert sobre la RBU. Que més enllà de petites pinzellades com les que hem fet abans i durant el 13è Congrés engeguem una reflexió extensa i àmpliament compartida sobre el perquè, el quan, el quant, el qui i el com de la RBU. Decidim el que decidim crec que pot ser-nos útil i interessant.
Socialisme ve de societat 