Els i les socialistes varem ser els primer en atrevir-nos a engegar processos de primàries a càrrecs orgànics o per encapçalar les candidatures electorals i afortunadament s’estan consolidant. Per contribuir a evaluar el seu funcionament he escrit aquest balanç de les primàries a la alcaldia de Barcelona (maig 2014) que vaig viure en primera línea com a primer secretari del PSC-BCN, ara que el temps els hi ha donat perspectiva.
Els canvis comencen a Barcelona
El Congrés de l’hivern de 2012 del PSC de Barcelona va decidir, i amb aquesta decisió va mandatar a la Comissió Executiva de la Federació, que el candidat o candidata a les eleccions municipals 2015 seria escollit per sistema de primàries d’acord amb el que ja preveien els nous Estatuts del PSC aprovats al novembre de 2011 per a l’elecció del candidat/a a la Presidència de la Generalitat. Malgrat la derrota electoral, havíem valorat positivament les primàries Hereu-Tura d’un any abans perquè ens van permetre recuperar la iniciativa política poc abans de les eleccions i van reforçar el nostre candidat J. Hereu amb una gran credibilitat democràtica. Alhora, sacsejada pel resultat advers, la Federació socialista de Barcelona va apostar fort per canviar a fons els mecanismes de relació i interlocució amb la ciutadania i les entitats socials aprovant el projecte “partit obert” basat en la proximitat als barris i l’ús sistemàtic i generalitzat de les possibilitats que ofereixen les xarxes socials i internet en general.
Com a síntesi d’aquestes dues estratègies, la Comissió Executiva va recollir en el seu pla de treball la proposta de primàries obertes seguint el model francès o italià, convertint aquest procés de primàries en una de les palanques principals per a la recuperació municipal socialista. Seria un procés integral, de llarga durada que convidaria a tots els ciutadans i ciutadanes progressistes de Barcelona a construir amb nosaltres un nou programa i en paral·lel i en coherència a participar també en la designació del nostre cap de llista i alcaldable.
Aquesta experiència de dos anys (Març 2012-Abril 2014) dels i les socialistes barcelonins va permetre el disseny i execució d’un autèntic procés de primàries obertes com mai s’havia fet i encara no s’ha tornat a fer a Catalunya. Em proposo simplement de centrar i resumir els trets principals de les Primàries Socialistes de Barcelona-Municipals 2015 en les que van intervenir per fer-les possible de manera absolutament voluntària tants companys i companyes, amics i amigues. Per endavant gràcies a tots ells i elles i també a tots els qui (més de 9.400) amb el seu vot van respondre a la nostra crida.
Dues grans raons enquadren i justifiquen el model de primàries que vàrem tirar endavant. La primera era la necessitat de donar la nostra resposta, seguint la nostra manera d’entendre la ciutat, a la crisi democràtica, de confiança en les institucions i la política, que s’havia produït com a derivada de la crisi econòmica. La nostra Barcelona -innovadora, dinàmica, oberta- no defuig o tapa els problemes sinó que els afronta: si la política està en crisi, si la legitimitat dels partits per representar la ciutadania està en qüestió, ens toca canviar i demostrar-ho, els socialistes els primers. I si convé, arriscant i sobretot sense reserves, de veritat. Les primàries obertes encarnen, representen i forcen, si s’emprenen amb tota la seva amplitud, aquest gran canvi en la forma de fer i entendre els partits i la política.
La segona raó era òbviament la voluntat d’obrir una nova etapa política al PSC de Barcelona. Per primer cop a l’oposició des del final de la dictadura, necessitàvem tornar a començar, buscar de nou el nostre espai polític, reagrupar forces i ensenyar clarament que volíem liderar la recuperació del govern municipal per a l’esquerra. Les primàries obertes ens permetien reconstruir les nostres posicions a partir d’un diàleg ciutadà sostingut en els temps i d’un nou lideratge conegut ja d’entrada, amb propostes per Barcelona damunt la taula i investit de la força i la legitimitat d’haver-se forjat en unes eleccions el més semblants a les municipals. El procés de primàries dotava alhora al conjunt del partit d’un full de ruta i d’un repte col·lectiu que li tornaven a donar la centralitat que li corresponia en la nova etapa enfront de l’omnipresència de les responsabilitats institucionals que, amb tota la justificació, es donava fins llavors.
En definitiva, el context social i polític (tant extern com intern) donaven abastament sentit a la decisió del Congrés i la Comissió Executiva es va posar en marxa immediatament per definir i concretar un procés en 3 fases, de manera compartida amb totes les Agrupacions de la Federació i tots aquells militants que ho volguessin: aprenentatge d’altres experiències, elaboració del Reglament i desenvolupament de les votacions, el tot emmarcat en un calendari general aprovat a l’inici que també incloïa les etapes del debat programàtic.
El disseny del procés comportava quatre aspectes clau que li donaven una singularitat pròpia, adaptada específicament a Barcelona, al moment polític i al fet que fos la primera vegada que es feia al nostre país i que per tant no hi hagués cap cultura de primàries obertes ni dins ni fora del partit. El primer era la data de les votacions: vàrem decidir que tinguessin lloc just una any abans de les eleccions per disposar d’un lideratge polític clar, inqüestionat i amb temps suficient per donar-se a conèixer a tots els sectors i a tots els barris alhora que podia també dirigir la política institucional fins al final del mandat i identificar-se plenament amb l’àmbit municipal, si és que no ho estava. El segon era el doble aval (intern i extern) necessari per obtenir la condició de candidat: l’aval intern garantia que ningú acabés usurpant la representació socialista de Barcelona i alhora mantenia un alt grau de decisió i responsabilitat en els militants però l’aval extern (entre 1000 i 1500 signatures contrastades) demostrava que els candidats no eren només de partit sinó plenament ciutadans i barcelonins. La recollida d’avals externs es convertiria també en una prova de l’obertura real del procés i en una pre-campanya no competitiva que donava a conèixer a l’opinió pública l’existència de les primàries i facilitava un mínim de participació en les votacions posteriors. El tercer aspecte va ser vincular el debat de persones i el debat de programa: es tractava de deixar clar que un projecte polític no només són les persones que l’encarnen sinó fonamentalment les idees que defensa i en el cas de la política municipal encara més perquè els valors generals que s’associen als partits s’han de concretar en un model de ciutat actualitzat per a cada moment. Per això el procés de primàries també incorporava tres grans convencions obertes (Escoltar, Dialogar, Acordar) per anar debatent amb veïns i veïnes i entitats socials els elements nous i troncals del nostre projecte per Barcelona que qualsevol candidat electe hauria de representar. Les convencions servirien alhora per marcar fites intermitges del procés i donar-li també un altre tipus de visibilitat. Finalment, i com a quart aspecte específic, cal destacar la decisió de fer l’elecció a dues voltes sistema corregit (passen a segona volta només els dos candidats més votats de la primera volta excepte que un d’ells tregui més del 40% i el segon es quedi per sota del 30% essent llavors el primer automàticament escollit): la segona volta semblava imprescindible perquè el guanyador tingués un suport molt ampli i quedés legítimament investit als ulls de tothom amb el lideratge necessari per afrontar el combat amb les altres forces polítiques mentre que la correcció era per evitar, un cas molt improbable amb la presència de 6 pre-candidats com hi va haver, una repetició de les votacions (amb tot el que això comporta d’esforços i despeses) si el resultat ja era molt obvi. Un sistema a un a volta hagués tingut dos possibles efectes contraproduents: limitar el nombre d’aspirants, disminuint així l’expressió de la pluralitat del socialisme barceloní i el caràcter plenament obert de les primàries, i haver designat un candidat/a amb un marge massa estret sobre un altre competidor.
Comptat i debatut, el balanç col·lectiu fet al Congrés de maig de 2014 just després del procés i el que es pot fer ara amb una mica més de distància és bàsicament positiu. Malgrat les incerteses i dubtes inicials de l’organització, la gran implicació final de totes les agrupacions i de la immensa majoria de la militància són el símptoma de què la proposta va agafar la importància política esperada i de què va servir per mantenir un alt nivell d’activitat interna sense caure en cap moment en tensions innecessàries i encara menys en trencaments: els qui han deixat el PSC no ho han fet per raó de les primàries sinó per discrepàncies ideològiques prèvies. El funcionament pròpiament dit de les primàries, a nivell logístic i organitzatiu, i la participació (9443 persones diferents van votar entre les 2 voltes) es pot dir sense enganyar-se que van ser un èxit i a la llum d’altres processos de primàries recents, l’afirmació encara es justifica més. També va ser molt alta la simpatia ciutadana que va despertar el procés de primàries, sobretot entre els electors progressistes, i que va quedar demostrada en la relativa facilitat amb la que varen aconseguir fins als 1500 avals externs totes les pre-candidatures que van passar el tall dels avals intens.
Tanmateix és evident que l’impacte polític sobre la nostra trajectòria va ser, com a mínim a curt termini, menor del desitjat. Les expectatives de nuclear l’alternativa d’esquerres a l’Ajuntament de Barcelona al voltant de la nostra força política no s’han acomplert i les intencions de vot municipals semblen respondre molt més a d’altres factors que al debat barceloní en el que volíem centrar la nostra estratègia. En definitiva, no vàrem aconseguir tornar el debat polític a l’àmbit municipal, la nostra aposta contracorrent del sobiranisme i del debat nacional no va agafar prou força malgrat tota la voluntat col·lectiva.
En qualsevol cas i com a reflexió final, em quedo amb una idea que el nostre procés de primàries obertes exemplifica perfectament: els canvis, els del PSC i els de la societat catalana, comencen a Barcelona. La personalitat pròpia dels socialistes barcelonins (32 anys de transformacions urbanes i socials reals ho acrediten) és i serà la garantia que els nous projectes i plantejaments que la nostra ciutat i el nostres país necessiten comencin a fer-se realitat a Barcelona.
Socialisme ve de societat 