1 ciutadà = 2 vots (a propòsit de la Llei electoral catalana)

Per fi han arribat les negociacions i el debat sobre la Llei electoral de Catalunya però malauradament, com demostren amb la seva proposta, els partits sobiranistes només estan interessats en l’aprovació de la llei per crear “astutament” una autoritat electoral catalana que no depengui de la Junta Electoral Central espanyola. Segueixen en clau de “procés” i pensen que després d’una hipotètica victòria per majoria absoluta a les eleccions al parlament podrien tornar a intentar convocar una consulta sobre la independència de Catalunya que pogués anar més enllà d’un procés participatiu tipus 9-N gràcies a disposar d’aquesta autoritat electoral.

Pe que fa a la resta d’aspectes d’una legislació electoral, tots ells molt més determinants per millorar la qualitat democràtica del nostre país, ni cas, ni canvis en el sistema d’elecció ni en les circumscripcions només la idea, absolutament descartada a molts països després del seu poc èxit i dels seus efectes contraproduents (perquè només prima els candidats mediàtics), de les llistes desbloquejades.

Però aquesta llei necessita, perquè ho preveu l’Estatut de Catalunya amb bona lògica, una majoria qualificada que els partits sobiranistes no tenen. I aquí és quan els vots dels diputats i diputades socialistes esdevenen imprescindibles i cal fer-los valdre: no hi pot haver Llei electoral catalana que no garanteixi, a diferència del que passa ara, que tots els vots siguin d’on siguin valguin igual i alhora que tots i cada un dels territoris estiguin representats.

Això és precisament el que permet la proposta del PSC que es coneix com a model alemany adaptat. Es tracta d’un sistema, que funciona des de fa anys a Alemanya, on cada elector disposa de 2 vots que introdueix en dues urnes diferents, una decideix qui ha de ser el diputat/da del seu districte uninominal (57 en el total de Catalunya) i l’altre, per llista única a nivell de tota Catalunya i recompte proporcional, decideix quants diputats representen cada força política. Així, insisteixo, tots els territoris queden representats, afavorint-se a més autènticament la proximitat entre electors i electe en cada un dels districtes, i tots els vots valen igual tant a nivell de districte com a nivell de país.

Per tant, sense por de xantatges ni pressions polítics o mediàtics, els socialistes hem de dir amb veu alta “No” a la proposta sobiranista de Llei electoral catalana, que no canvia res substantiu, i defensar amb tota claredat la nostra proposta de proporcionalitat i representativitat directa a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Segur que el conjunt de l’opinió pública l’entén molt millor com a base d’un autèntic pacte polític per fer del nostre Parlament una institució molt més útil i democràtica.

PROU

Mentre el país dóna senyals molt alarmants (600.000 aturats, pobresa infantil, esclat social a Ciutat Meridiana, milers de famílies sense cap ingrés que viuen de la beneficència…) i el creixement de les desigualtats amenaça en fracturar i dualitzar definitivament la societat catalana a l’escalf de les polítiques ultraliberals del PP, el president Mas es llença a un exercici de pirotècnia per tapar la incapacitat del seu govern per ni tan sols intentar apagar l’incendi social (i de pas la corrupció incrustada a CiU) doblant l’aposta per la independència.

Com els mals pagadors que cobreixen el seu deute amb un deute més gran, Artur Mas intenta fer oblidar que no ha complert res del que va prometre (govern dels millors per arreglar el “desastre” del tripartit reduint l’atur a la meitat, convocatòria d’una consulta amb efectes jurídics…) afirmant que es pot portar Catalunya a la independència en 18 mesos, com si res, com si Alex Salmon, a Escòcia, no hagués trigat sis anys en aconseguir un referèndum que va perdre. Embolica que fa fort! Com més endavant fuig més s’embarranca en el fang i més se’ns emporta a tots en una espiral de confusió i desesperació paralitzants absolutament contraproduent per Catalunya, el seu autogovern i la justícia social.

Ja no es tracta de demanar més que Mas i Rajoy dialoguin, perquè ja ha quedat clar que ni volen ni en saben, sinó de fer tot el possible perquè, amb les eines que la democràcia ens dóna, deixin de ser els interlocutors que ens representen. Per això crec que ha arribat l’hora de dir PROU i promoure una moció de censura al Parlament de Catalunya amb l’única finalitat de que ens convoquin unes eleccions normals, de veritat, de les que fan sortir governs que governen i duren quatre anys, en aquest cas un govern de coalició que es deixi de cortines de fum, de llançar pilotes endavant i respongui a la majoria progressista de Catalunya.

Hem d’aconseguir un govern d’esquerres que treballi sense descans per assolir dos objectius molts clars: eradicar les desigualtats creixents (polítiques fiscals progressives, serveis públics universals de qualitat, crèdit per a les empreses solvents…) i impulsar la reforma de la Constitució per garantir la regeneració democràtica de les institucions (mesures anticorrupció, nou sistema electoral, sistemes de participació ciutadana actualitzats) i fer possible l’Espanya federal (plurinacionalitat i pluriculturalitat, ordinalitat, òrgans federals de codecisió).

Es tractaria també d’obrir el camí a un govern d’esquerres a Espanya amb qui es puguin acordar i retroalimentar aquestes polítiques i que de nou arrossegui al PP cap a les reformes que no tenen marxa enrere com succeeix des de 1978 (Constitució, estatuts, reforma militar, divorci, avortament, matrimonis homosexuals, educació i salut universals, pensions no contributives, llei de dependència, immersió lingüística…).

S’ha acabat fer-li el joc a Artur Mas i al seu sobiranisme. Fem-lo fora i forgem la aliança progressista que porti a terme les autèntiques polítiques anticrisi contra les desigualtats i de reforma de l’Estat que Catalunya necessita.

La crisi europea no és econòmica, és política

Proposo que a les eleccions al Parlament Europeu de 2014 es voti també de manera directa i simultània la nova Constitució en virtut del sufragi universal europeu.

Hem acabat responent a la crisi des del nacionalisme alemany, amb un banc central europeu infradotat i amb les seves receptes injustes, obsoletes i ineficaces.

És obvi que avui a Europa (i a Espanya en particular) vivim una crisi econòmica i també és obvi que durant els anys de bonança una part del creixement era artificial –el miratge fiscal irlandès, la bombolla immobiliària espanyola, l’enginyeria financera grega, el sobreendeutament belga o italià–, però l’arrel dels problemes econòmics europeus actuals és sens dubte política.

Després del pas de gegant que vàrem donar a Europa per governar l’economia i per participar en el futur del món globalitzat amb l’entrada en vigor de l’euro com a moneda única, els europeus havíem de consolidar la Unió amb una primera Constitució. Un següent pas imprescindible que va quedar avortat. Cansament diplomàtic, autocomplaença per l’èxit obtingut, manca d’estímul en un entorn de creixement econòmic fàcil i, sobretot, una revifada del nacionalisme (com a autoafirmació en front d’una naixent identitat europea o simplement com a xenofòbia) van diferir el procés sine die.

Però la història no s’atura i la crisi financera nord-americana es va tornar global gairebé instantàniament mentre la governança europea no estava ni a punt ni entrenada. Respondre a vint-i-set era impossible i hem acabat responent des del nacionalisme alemany, amb un banc central europeu infradotat i demanant ajuda al FMI, que ens ha obligat a les seves receptes injustes, obsoletes i ineficaces. I així, hem anat sempre tard i sense capacitat executiva i per això l’economia ens ha esclatat entre les mans: incapaços de construir tallafocs entre la crisi financera i l’economia real, incapaços d’abordar globalment la crisi del deute, incapaços de compensar els ajustos pressupostaris amb elements de reactivació, l’atur ha arribat a quotes insuportables i la confiança que ha de permetre iniciar la recuperació està per terra.

Ara ja no és moment de lamentar-se, sinó de prendre consciència que només Europa pot ser la nostra prioritat política i que cal actuar en conseqüència. Per això, no queda més remei que abordar alhora el que és urgent i el que és important: és a dir, crear els eurobons, abaixar els tipus d’interès, desplegar un gran programa d’inversions a través del Banc Europeu d’Inversions i concertar les polítiques fiscals (incloent-hi nous impostos a escala europea) mentre reprenem la Constitució europea i l’actualitzem per posar-la a l’alçada de la globalització en la qual ja estem definitivament immersos (govern europeu, diplomàcia europea, exèrcit únic…).

Proposo, doncs, que fixem l’horitzó de les eleccions al Parlament Europeu de 2014 per, alhora que escollim els nostres representants, votar de manera directa i simultània, en un exercici de ciutadania europea, la nova Constitució que haurem tornat a debatre durant dos anys. La seva aprovació (o desaprovació) s’hauria de sancionar no a partir de la unanimitat en un recompte per països sinó en virtut del sufragi universal europeu on tots els vots valguin el mateix.

Recuperar el temps perdut en la construcció europea és possible i els socialistes tenim l’obligació política de ser-ne l’esperó, tenim l’obligació d’organitzar-nos com a gran força transnacional per liderar-la: la societat i el món que volem es forgen en l’Europa política i la ciutadania europea. Hem de bastir un programa radicalment europeista per defensar-lo fins al final. Si els socialistes comencem, molts altres europeus ens seguiran. La sortida de la crisi europea també és política i no econòmica.