Pervertir la república

En termes polítics (victimisme), amb finalitats partidistes (Palau de la Música) o estrictament personals (Banca Catalana) el nacionalisme català sempre ha instrumentalitzat Catalunya sense cap vergonya. Però en aquesta última fase independentista, la fi ho justifica tot: qualsevol concepte o idea política mínimament noble i compartida per la ciutadania és segrestada, manipulada i un cop abusada, llençada a la riba dels grans discursos i les etapes del “procés”. Primer la llibertat reduïda a impuls primari de separació, després la democràcia transvestida en dret a decidir i ara li toca el torn a la república.

Sense cap pudor es posen la república a la boca i actuen de manera absolutament contrària als valors republicans. És republicà desentendre’s del sufragi, de la voluntat popular i forçar l’inici d’un procés unilateral d’independència sense majoria per fer-ho? És republicà oblidar-se de la mínima lleialtat institucional i promoure la desobediència del màxim òrgan de garanties constitucionals? És republicà voler tapar 25 anys de finançament partidista corrupte amb l’argument de l’enemic exterior? És republicà estar disposat a tot, incloent-hi saltar-se les regles del joc, simplement per conservar el poder?

Els republicans de debò, els qui creuen en el fons moral i cívic de la república tenen calfreds fins al moll de l’ós.

Què més haurem d’aguantar? A quina nova perversió dels ideals democràtics haurem d’assistir?

Les estratègies suposadament revolucionàries que tot ho trepitgen, que tot ho cremen a l’altar de la finalitat suprema només acaben portant la involució. Transformar de veritat és tot el contrari, és el fruit de la tenacitat, del convenciment i l’acord d’àmplies majories, és el fruit de l’evolució raonada.

I per evolucionar, per avançar i canviar realment, el que necessitem ara és fer fora a les urnes M. Rajoy i apostar per un govern d’esquerres que lideri la reforma consensuada de la Constitució i unes eleccions catalanes a la primavera que obliguin a formar un govern amb voluntat d’acords i que assumeixi el compromís de governar i deixar-se de fugides endavant. A veure si així aconseguim que les paraules simplement despleguin el seu sentit i que la república sigui republicana.

Anuncis

Federalisme sense complexos

La idea federal d’Espanya és la que l’esquerra (Socialistes i PSUC) va deixar com a llavor a la Constitució de 1978


El servei que avui hem de fer al país els i les socialistes és allunyar-nos tant del sobiranisme com de l’immobilisme

El nacionalisme català (CIU+ERC) està abocant el nostre país, amb la complaença del nacionalisme espanyol (PP) que se’n retroalimenta, al frontisme: bons i dolents, catalans i espanyols, independència o neocentralisme. Una divisió i una tensió que no porten enlloc ni política ni socialment.

En aquest context, té més sentit que mai reivindicar el federalisme, un federalisme sense complexos. És a dir, un camí d’acords, de convivència, d’avenços pactats i refrendats que no tenen marxa enrere i que permeten anar assolint per a Catalunya tot el seu potencial d’autogovern i de reconeixement nacional sense perdre ni oportunitats de progrés ni cohesió social. Unió en llibertat dins d’Espanya i dins d’Europa: aquest és el camí que ens ha portat a  aconseguir tot el que tenim i el que ens portarà a aconseguir totes les noves fites.

La idea federal d’Espanya nascuda al segle XIX i defensada també per Lluís Companys és la que l’esquerra (Socialistes i PSUC) va deixar com a llavor a la Constitució de 1978 (aprovada per amplíssima majoria dels catalans i catalanes) i que va consolidar la recuperació de la Generalitat i l’Estatut del 79.

El federalisme és el que inspira l’escola única catalana basada en la immersió lingüística que varen dissenyar Marta Mata i Pepe González (socialistes) i el Consorci per a la Normalització Lingüística, impulsat pels alcaldes socialistes metropolitans.

El  federalisme és el que empara la Llei del Tercer Canal que permet el naixement de TV3 (redactada per la socialista Anna Balletbó), la celebració d’uns Jocs Olímpics a Barcelona lluny de la capital d’Espanya, que el català s’obri pas a les institucions europees (de la mà dels governs socialistes espanyols), que el ministre Montilla aconseguís el domini “.cat” o que els governs socialistes de Catalunya i Espanya acordessin el simbòlic trasllat dels Papers de Salamanca.

I el federalisme és el principi que ja està clarament present en el nou Estatut de 2006 (de nou refrendat pel poble català) i l’acord de finançament de 2009, màximes cotes d’autogovern de Catalunya al llarg de la nostra història, aconseguides per la majoria catalanista.

Però si el federalisme ens ha estat útil en el passat, encara ho serà més en el futur, perquè serà la guia d’un nou pacte constitucional (reconeixement explícit del caràcter plurinacional i plurilingüístic d’Espanya, delimitació inequívoca de les competències entre governs, finançament basat en el criteri d’ordinalitat, SENAT federal), com a única sortida lògica i desitjable a l’actual situació política i perquè serà la porta de la presència de Catalunya a Europa.

Per això, el servei que avui hem de fer al país els i les socialistes catalans és allunyar-nos tant del sobiranisme com de l’immobilisme per cridar alt i fort que hi ha un altre camí: es diu federalisme, és l’autèntic pla de futur per a Catalunya i l’acordarem amb els socialistes d’Espanya i d’Europa.

(El federalisme és una idea antiga, profunda i universal que s’ha expressat de moltes maneres al llarg dels últims segles, vegeu sinó com la formulaven amb una vigència gairebé insòlita per a nosaltres, els catalans i catalanes, els federalistes canadencs a mitjans del segle XX.)