[Fruit de diverses converses amb les companyes Gemma Lienas i Isabel Darder, el passat mes de març vaig escriure aquest text que finalment no va veure la llum a la publicació on havia de sortir però del que malgrat tot m’agrada deixar-ne constància.]
Des de fa alguns anys, la qüestió del sexe i el gènere és molt present en els debats del feminisme. La proximitat del proper 8M ens convida a reflexionar-hi, més encara quan l’any transcorregut des l’últim ha vist l’aprovació inicial de la llei anomenada “trans”, que hi entra de ple.
El sexe és una característica evolutiva de la biologia reproductiva dels éssers vius que en els humans, com en multitud d’altres espècies, és binària: mascle (cromosomes XY) i femella (cromosomes XX). El sexe es refereix doncs a un dels dos tipus diferents d’anatomia reproductiva en el que es desenvolupa la producció de cèl·lules sexuals i a les funcions biològiques associades en la nostra espècie. Més del 99,98% de les vegades, l’anatomia reproductiva humana és inequívocament mascle o femella en néixer (només un 0,02 % d’individus no es poden classificar clarament en un o altre sexe, ja que presenten una anatomia ambigua: són els individus intersexuals, que no constitueixen un tercer sexe perquè no produeixen cèl·lules sexuals diferents de les citades abans). Aquesta diferenciació biològica lligada a la reproducció comporta en els humans un dimorfisme sexual en els genitals, les hormones, el pes i talla mitjans, la massa muscular… però cap diferència en el cervell ni en les facultats cognitives o sensorials.
El gènere és el resultat d’una construcció cultural que, en la immensa majoria de les civilitzacions humanes i en particular en la nostra civilització occidental, a partir de la diferència sexual i la complementarietat reproductiva, estableix uns patrons diferenciats -uns estereotips masculí i femení- als quals s’han de plegar individus segons el seu sexe indicant-los un comportament (manera de ser, és a dir, característiques psicològiques, i de fer, és a dir, manera de parlar, de moure’s…) i assenyalant-los uns determinats marcadors corporals (manera de vestir, manera de pentinar-se, ornaments…). Aquests patrons han incorporat i encara incorporen en molt bona mesura, no cal dir-ho sense cap base científica, la inferioritat física, intel·lectual i moral de la dona, atorgant-li un lloc subordinat al dels homes (en estatus i el rol socials), restringint-li per tant l’accés a múltiples opcions i oportunitats i generant una flagrant desigualtat home-dona. El gènere és doncs artificial, superposat a la biologia (la prova és que els seus estereotips canvien d’una cultura a una altra -el burquini vs el biquini- i d’unes èpoques a unes altres -no ensenyar els turmells vs no ensenyar els pits-) i no hi ha cap essència femenina o masculina. El gènere és evidentment també la base del patriarcat.
Les persones transsexuals són aquelles persones que, sentint disfòria o incongruència amb el seu sexe de naixement, volen transicionar per acostar-se al que és el sexe contrari. A Espanya, des de 2007 una llei (Ley reguladora de la rectificación de la mención registral de sexo) reconeix aquesta transició en una persona que ha estat mèdicament avaluada i que durant dos anys ha pres hormones del sexe contrari (sense necessitat explícita d’operació de reassignació de sexe) autoritzant el canvi de nom i el canvi de de sexe registrals i considerant-la a partir d’aquest moment del sexe oposat a l’inicial a tots els efectes.
En aquest marc conceptual, el feminisme és la lluita de les dones per aconseguir que la seva condició sexual no sigui font o justificació de cap discriminació ni desigualtat envers els homes, és a dir la lluita per difuminar el gènere sense renunciar al sexe (i molt especialment a la seva màxima expressió que és el cos). Una lluita que no entra en contradicció amb el canvi de sexe ni està en oposició als drets de les persones transsexuals.
El fonament teòric de la nova llei “trans” en tramitació (Ley para la igualdad real y efectiva de las personas trans) és però un altre, és el de la teoria queer (literalment estrany en anglès però en aquest context equivalent a anòmal i més tècnicament a no normatiu), nascuda als anys 90 a les universitats americanes i que desenvolupa una altra visió: la construcció subjectiva de la identitat individual està per damunt de tot i pot superar tant els estereotips culturals del gènere com els límits biològics del sexe. Així, el gènere és un sentiment íntim i profund que esdevé subjectiu, fluid i no binari mentre el sexe queda com una noció naturalista desfasada, a nivell de simple categoria científica instrumental. La teoria queer emfatitza el gènere individual desnormativitzat alhora que desdibuixa el sexe.
Conseqüentment, aquesta teoria defensa l’autodeterminació de gènere, això és, que qualsevol persona, només pel fet de desitjar-ho, pugui ser considerada del gènere contrari o sense gènere i, més enllà, postula que aquest canvi de gènere sigui equivalent a un canvi de sexe sense necessitat de canvis físics, el que les lleis “trans” recullen automatitzant no només el canvi registral de nom sinó també el de sexe. Un home amb barba i genitals masculins, doncs, pot ser considerat i reconegut legalment com a dona només perquè ell així ho digui.
Sense dubte, la teoria queer ha contribuït a la deconstrucció dels estereotips tradicionals de gènere però la seva exaltació de la subjectivitat i el seu menyspreu a la condició biològica sexual comporten, sobretot un cop plasmades en lleis, efectes seriosament discutibles i sovint regressius.
En primer lloc, envers els drets de les dones, ja que en canviar el paradigma del sexe pel del gènere individual, invalida totes les lleis basades en el sexe (la d’igualtat, la de violència masclista… ), les estadístiques basades en el sexe (de violència sexual…) i les dades en medicina que permeten treballar en les malalties més prevalents en les dones o en els homes o diagnosticar-les en funció de simptomatologies diferents per a uns i per les altres i que requereixen també tractaments diferenciats. També es carrega els espais segurs per a les dones (vestuaris, lavabos, cases d’acollida…) i el dret a poder competir entre elles en esports (qualsevol home que es consideri una dona pot participar en competicions femenines, amb el desavantatge que implica per a les dones, que tenen molta menys massa muscular, menys volum i menys capacitat pulmonar). I sobretot impossibilita tota discriminació positiva envers les dones en el camí de la redistribució de les rendes (bretxa salarial), del poder (paritat), de les oportunitats (accés a determinades professions).
En segon lloc, envers la visibilitat de les dones, a través de l’ús obligat d’un neollenguatge, que determina, una vegada més a la història de la humanitat, com han de ser anomenades les dones i tot el que s’hi relaciona: dones cis (per contraposició a dones trans), llet humana (per llet materna), persones gestants (per mares), persones menstruants (per dones) etc.
En tercer lloc i paradoxalment, envers les persones transsexuals que efectivament volen transitar d’un sexe a un altre perquè, atès que és bel·ligerant amb la “despatologització” i només creu en l’autopercepció, renega dels canvis físics que necessiten acompanyament mèdic i/o psicològic (el que s’aguditza en el cas dels infants i adolescents, ja que, disposats a lluitar contra el que anomenen teràpia de conversió, clamen perquè no es recorri a la consulta d’un/a professional).
La qüestió del sexe i el gènere és doncs complexa (i no hem fet menció a les posicions tradicionalistes que moltes persones continuen defensant a les nostres societats) i molt sensible. Dirimir-la col·lectivament demana molt debat i molt consens, més enllà de cercles restringits de persones enteses o interessades i sobretot lluny d’imposicions. Lleis precipitades sense suficient debat social previ i pensant en aprofitar suposades oportunitats polítiques no semblen el més adient en aquests temes. I la història de les lluites de l’esquerra ja ha demostrat que les actituds pròpies de la revolució cultural maoista (intolerància absoluta i superioritat moral dels qui segueixen la veritat revelada) mai porten transformacions socials profundes i duradores sinó tot el contrari. És hora d’abordar aquest debat a tots nivells amb tranquil·litat, profunditat i amplitud de mires.
Socialisme ve de societat 