“He observat que a la sí de molts partits de casa nostra -especialment en aquells que no han pres una opció taxativa sobre el sobiranisme- han proliferat les picabaralles internes i els posicionaments enfrontats al respecte.”
Acceptem-ho, vivim en un temps de dubtes on les veritats revelades han deixat de ser-ho. Tot sembla ser un xic més insegur que abans, fins i tot menys previsible. Desconeixem fins a on arribaran els efectes nocius i perversos de la crisi econòmica i quines conseqüències tindrà sobre el país i la seva cohesió social. Ignorem quina serà la capacitat de resistència dels damnificats de les retallades i la intensitat de la revolta que s’endevina. A hores d’ara resulta difícil mesurar com es manifestarà electoralment l’enuig i la fatiga del ciutadà i com, això, repercutirà sobre la vida dels partits o del joc democràtic. Caldrà observar amb atenció els resultats de les eleccions europees i fer-ho, no sols des d’una lectura en clau espanyola, sinó també en clau continental. Tindrem temps per parlar abastament de tot això…
Doncs bé, permeteu-me a partir d’aquest conjunt d’enigmes apuntats baixar al detall, a les petites coses irrellevants però que sovint insinuen d’altres importants. He observat que a la sí de molts partits de casa nostra -especialment en aquells que no han pres una opció taxativa sobre el sobiranisme- han proliferat les picabaralles internes i els posicionaments enfrontats al respecte. Aquest fenomen l’han viscut, en major o menor grau, UDC, EUA i el PSC entre d’altres. Les diferencies discursives han forçat als protagonistes dels debats a cercar referents, o ‘doctrines’ si vostès volen, per tal de consolidar argumentaris o, si menys no, armar-se de raons per la polèmica. Per exemple: Fa pocs dies el conseller Santi Vila, en un article a La Vanguardia, va tenir la ‘gosadia’ de valorar la figura de Puig i Cadafalch per damunt dels presidents Macià i Companys. Anatema! El rebombori va ser espectacular. Una allau de reaccions de tota mena va caure sobre el conseller -un dels més creatius i dialogant que té el govern de CiU- acusant-lo gairebé de traïdor per desconsideració. Ja veieu, l’atmosfera esta tan carregada que sovint citar a terceres persones pot resultar perillós fins i tot per un addicte al sistema. A can PSC també passen coses semblants. No és cap secret que uns quants discrepen obertament de les directius de l’executiva del partit (això és legítim) i contradiuen els acords adoptats per la majoria (això no ho és tant) però aquest no és avui el tema..
Al fil del què afirmava abans respecte els referents on emmirallar-se m’ha sobtat la utilització, per part de Joan Ignasi Elena, d’una cita del que fou fundador del Partit Comunista Italià, Antonio Gramsci, com a missatge o lema per encoratjar als seus companys de dissidència. Deia així la cita en qüestió: “Organitzeu-vos perquè necessitarem tota la vostra força”.
Ràpidament m’ha vingut a la memòria quelcom que en el seu dia va dir Michel Foucault respecte del pensador sard: “Gramsci és un autor més citat que llegit” Doncs potser sí. Considero que és un autor que no hauria de ser citat a granel, fora de context. El seu pensament polític i filosòfic és ple de matisos i complements, les frases aïllades no poden transmetre mai en plenitud el seu ideari. Gramsci a partir de Maquiavel i del seu Princep va especular abastament sobre el paper del partit polític, del rol dels seus quadres i militants, propugnant una dinàmica de funcionament intern participativa i creativa on l’organització esdevenia un ‘intel·lectual orgànic’ destinat a crear una hegemonia social camí d’aconseguir la hegemonia política i el poder. Aquesta organització -no oblidem l’època en que Gramsci va teoritzar- també contemplava una exigència d’homogeneïtat de criteris programàtics i d’acció, una disciplina.
El model de partit que varen bastir els Gramsci, Bordiga i Togliatti d’aquells temps té poc a veure a les picabaralles internistes i l’atmosfera desideologitzada que es respira a Can PSC. Compte doncs amb els referents que es poden convertir en bumerangs durs i cruels. A un servidor, per exemple, li molen més els Consells Obrers de fàbrica dels que parlava Gramsci que no els sindicats actuals…. Però som al 2014!!! .
També podreu trobar aquest article aquí.
—————————————————————————————————————————————————————–
Joan Ferran: Nat a Barcelona el 13 de novembre de 1951. Llicenciat en filosofia i lletres i diplomat en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat en el sector de l’ensenyament. Ha tingut també càrrecs de direcció tècnica a l’Ajuntament de Barcelona al costat d’Antoni Santiburcio. Ex Diputat del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l’Executiva Nacional del PSC (2000-2011) i Ex Primer Secretari del PSC de Barcelona.
Socialisme ve de societat 