Norberto Bobbio (1909-2004)

La vida quasi centenària del filòsof italià Norberto Bobbio, nascut a Torí el 1909 i mort també a Torí el 2004, en fa un home plenament contemporani del segle XX, aquest segle curt que els historiadors inicien amb la revolució bolxevic de 1917 i clouen amb la caiguda del mur de Berlin i les seves enormes conseqüències el 1989. És el segle de la polarització entre comunisme i feixisme (al poder a Itàlia ja des de 1922) primer i el de la guerra freda entre el bloc occidental i el bloc soviètic a partir de la fi de la segona guerra mundial el 1945.

Tant en la seva activitat política, que comença ja al 1934 en l’oposició a Mussolini i durarà fins al final de la seva vida com a senador vitalici, com en la seva obra teòrica, que també molt aviat -al 1940- s’orienta a la política i ja no deixarà de fer-ho, N. Bobbio lluitarà, de forma constant i sense bandades, perquè s’obrin pas un espai i un pensament polítics que escapin d’aquestes dicotomies que presideixen el seu món. Aquest espai i aquest pensament, que es confronten tant amb el feixisme, com amb el comunisme, com amb el liberalisme, son els d’un socialisme que no vol renunciar a la llibertat per establir la justícia social ni al pluralisme per forjar la igualtat de tots els éssers humans.

Fill d’una família de la burgesia il·lustrada de la ciutat, Bobbio estudia dret i filosofia i de seguida esdevé professor de la Universitat de Camerino. Al 1948 accedeix a la càtedra de filosofia del dret de la Facultat de Dret de la Universitat de Torí i al 1972, després de sentir-se especialment interpel·lat per tot el debat social i polític al voltant de maig del 68, accepta la càtedra de filosofia política a la recentment creada Facultat de Ciències Polítiques de la mateixa universitat, on es jubilarà el 1979. El pensament de Bobbio és per tant un pensament d’arrel acadèmica, un pensament que segueix la trajectòria de la seva activitat com a professor. Així, els primers anys de la seva reflexió teòrica estan centrats en la filosofia jurídica i en la teoria de l’Estat per passar després a la teoria de la justícia i finalment endinsar-se en la filosofia política. En tots aquests camps obté un fort reconeixement intel·lectual i una important projecció en els debats públics on també és molt contestat, degut en part a la seva explícita militància (al Partito d’Azione fins la seva dissolució després de la guerra, al PSI on té serioses discrepàncies amb B. Craxi i finalment al PD).

El pensament de N. Bobbio parteix doncs de l’anàlisi de l’Estat, de la seva formació i legitimitat i del seu funcionament (seguint particularment a H. Kelsen i aprofundint sobretot en l’estat modern). I, en el marc d’aquesta anàlisi, Bobbio troba que hi ha una contradicció de partida entre el caràcter liberal amb el que neix l’estat modern, que busca l’alliberament de l’absolutisme i l’eclosió de l’individu limitant el poder de l’estat, i la democràcia, que és sobretot distribució de poder però no la seva limitació (la prevenció front l’absolutisme és per als demòcrates l’equilibri de poders) i, a més, la seva llei de la majoria xoca frontalment amb l’individualisme. És de fet la contradicció teòrica entre la llibertat dels moderns, és a dir la llibertat individual entesa com a no dominació i supressió d’impediments (I. Berlin en va dir la llibertat negativa o freedom from) que sustenta l’estat liberal, i la llibertat dels antics, és a dir la llibertat política, la llibertat distributiva i de participació (també llibertat positiva o freedom for) que guia la democràcia.

Tanmateix, Bobbio pensa que l’oposició entre estat liberal i democràcia només és parcial perquè tots dos requereixen de l’establiment dels drets fonamentals (encara que no coincideixin plenament en quins són aquests drets i quins són els deures que en segueixen) i tots dos representen la visió contractualista de la societat, que relega l’organicisme comunitari de l’antic règim i on l’individu està per sobre de qualsevol sobirà (encara que no coincideixin plenament en el que entenen per individu, totalitat complerta l’un i unitat indivisible però componible, l’altra). A més, Bobbio veu la contradicció entre la llibertat negativa i la llibertat positiva no com una antítesis sinó com una successió: la llibertat positiva és un pas més de la llibertat que inclou i acumula la llibertat negativa. D’aquest raonament, n’extreu la conclusió que l’estat liberal certament, com va succeir a gran part d’Europa fins després de la primera guerra mundial, pot no ser democràtic però que en canvi tot estat democràtic ha de ser primer liberal.

A la vegada, fent un pas més, Bobbio creu que la llibertat positiva queda englobada i superada per la llibertat de poder, la que més enllà de l’autonomia i la participació aporta resultats efectius en la vida de les persones. I aquesta llibertat de poder necessita per desplegar-se no només l’estat democràtic sinó l’estat social, on els poders públics garanteixen drets fonamentals individuals i polítics però també drets socials i econòmics.

Pel que fa a la igualtat, Bobbio la considera una relació, una funció comparativa entre dos situacions més que un bé substantiu (a diferència de la llibertat que valora com un bé intrínsec dels individus i en aquest sentit la qualifica de superior) i l’entén estretament lligada a la justícia, d’acord amb la seva regla de tractar igual als iguals i desigualment als desiguals (la justícia segons Bobbio té dos principis, la legalitat i la igualtat). També aquí estableix una escala de progressió per a la igualtat que va des de la igualtat jurídica i davant la llei fins a la igualtat de fet passant per la igualtat de drets i la igualtat d’oportunitats. Així, buscar la igualtat de fet, buscar la màxima igualtat possible i que ell anomena igualitarisme, és el que diferencia l’esquerra de la dreta en política: Bobbio en diu textualment, en un dels seus llibres més famosos, “l’estrella polar”, el que realment orienta i dona sentit a aquesta distinció. Una distinció que mentre no s’assoleixi la igualtat de fet (cosa que sembla difícil i llunyana si és que no és en realitat un horitzó més que un objectiu completament abastable) romandrà present i central en la política moderna. Però una distinció que no esgota les diferències polítiques perquè creuant-hi el criteri de la llibertat ens dona un quadre amb diferents esquerres i diferents dretes.

I és en aquest esquema teòric en el que Bobbio posiciona el seu socialisme i alhora les diferents corrents del pensament polític modern que l’envolten i a les que el contraposa. Per a Bobbio doncs, el socialisme és l’aspiració conjunta a la màxima llibertat (la llibertat de poder) i a la màxima igualtat (l’horitzó de la igualtat de fet) i per tant ha de ser liberal però sobretot democràtic i social. És a dir que el socialisme ha d’articular, fent-los compatibles, l’estat de dret (drets fonamentals individuals i inviolables) i la igualtat davant la llei amb l’estat democràtic (poder distribuït entre tots) i la iniciativa de les majories i especialment amb l’estat social (intervenció pública en els àmbits socials i econòmics) i la garantia de la igualtat de drets. Els camins per fer-ho possible, uns camins que es retroalimenten i són coherents entre sí, són els del respecte en tot moment i sense excepcions a la legalitat vigent, la democràcia en tota la seva extensió com a forma de govern i relació social, i la satisfacció de les necessitats humanes en base a la redistribució i l’estat del Benestar. A aquests camins també s’hi ha d’afegir el camí de la pau, de la pau duradora entre les persones i els pobles a tots nivells, des dels més propers al nivell mundial, que Bobbio proposa construir a partir dels drets humans universals i del que anomena pacifisme jurídic (per oposició al pacifisme de la dissuasió o al d’arrel ètic-religiosa) basat en la idea de la cessió de sobirania a un tercer imparcial per a la resolució dels conflictes.

Seguint aquest esquema de pensament polític, el comunisme és la doctrina que postula que es pot assolir, i de fet és l’única manera d’arribar-hi, la igualtat de fet prescindint de qualsevol llibertat (“llibertat per a què?” havia dit Lenin després de la revolució) i el feixisme la que nega el valor de tota llibertat i de qualsevol igualtat per defensar un comunitarisme modernitzat de base nacional o racial. Al seu torn, el liberalisme clàssic (avui curiosament rebatejat com a neoliberalisme) és una formulació que es queda en la llibertat negativa i la igualtat davant la llei, és a dir refractària a la democràcia, mentre els corrents liberaldemòcrates assumeixen la llibertat positiva i la igualtat de drets (alguns fins i tot la d’oportunitats). Bobbio destina moltes pàgines a fonamentar i contrastar aquestes posicions, sobretot en relació al pensament comunista, hegemònic a l’esquerra italiana durant tot el segle XX.

L’obra de Bobbio és però una obra volgudament allunyada dels grans treballs de síntesi, sistemàtics i totalitzadors, i està sobretot formada per articles en revistes acadèmiques o polítiques (molts dels seus llibres són compendis d’articles), conferències, cursos i breviaris, sovint amb finalitat didàctica, divulgativa o polèmica. Fruit de moltes hores de reflexió i no menys rigorosos que qualsevol tractat, són sempre textos clars, entenedors i transparents en les seves argumentacions que també han estat atacats de simplistes i obvis (en italià i castellà, el joc de paraules entre ovvio/obvio i bobbio és molt directe).

En qualsevol cas la seva obra és coherent amb la seva forma d’entendre la filosofia, més analítica que hermenèutica, més metodològica i conceptual que discursiva, i també amb la seva forma d’entendre el pensament polític, especialment contrària a la ideologia. Bobbio es considera a sí mateix un pensador laic, sense els lligams teòrics ni tampoc els polítics que atribueix a les ideologies (estructures de pensament compactes, rígides i tancades) i aprecia molt més la referència de les conductes morals i les iniciatives polítiques concretes personals que la solidesa i la contundència de les línies marcades per escoles de pensament o col·lectius d’acció política. Per això, sempre molt exigent amb sí mateix, se sent especialment incòmode amb un episodi de la seva vida, un escrit complaent que al 1935 va adreçar a Mussolini per evitar la presó i sobre el que ell mateix es va fer públicament una autocrítica molt severa el 1992.  

Sense dubte, Norberto Bobbio és un reformista antirevolucionari i els seus valors de referència són els de la democràcia, és a dir la tolerància, el pluralisme, la no violència i la moderació (entesa com la ponderació entre fins i mitjans i l’avaluació a priori de les conseqüències) però massa sovint se l’ha desqualificat d’entrada amb l’etiqueta de socialista liberal, quan aquesta consideració correspon a una lògica interna del seu pensament i no al seu posicionament polític, que és inequívocament el del socialisme democràtic. Al menys és el que jo crec.  

Per fer-vos-en una idea pròpia, accedint de forma relativament ràpida al suggeridor, vastíssim i matisat pensament polític d’aquest gran filòsof socialista del segle XX encara molt vigent, us recomano la lectura de tres dels seus llibres: “¿Qué socialismo?” escrit el 1976 i publicat a Espanya el 1977 per Plaza y Janés; “Liberalismo y Democracia” editat a Itàlia el 1985 i per F. C. E. en castellà el 1989; i “Derecha e Izquierda” aparegut al 1994 i en una segona edició al 1995 i ràpidament publicat a Espanya per Taurus el mateix any.

Agnes Heller (1929-2019)

En aquesta nova secció “Pensament socialista” del bloc aniré reproduint els articles, com aquest primer sobre la gran filòsofa hongaresa A. Heller, que vagi escrivint per al butlletí de la secretaria d’estudis i debats del PSC que porta el mateix nom i que des de fa poques setmanes he posat en marxa juntament amb d’altres companys i companyes. També hi associaré les entrades referides a pensadors o pensadores de la tradició socialista.

Des del principi fins al final de la seva llarga vida de noranta anys, la filòsofa Agnes Heller, nascuda el 1929 al barri jueu de Budapest i morta embolcallada per les fredes aigües del llac Balatón el 2019, va haver d’enfrontar nadant a contracorrent totes les dificilíssimes circumstàncies històriques per les que va passar la seva Hongria durant el segle XX. Supervivent als 15 anys, per pur atzar, de l’holocaust (el seu pare va ser assassinat a Auschwitz), el règim comunista la va acabar expulsant de la seva feina a la universitat primer i després enviant a l’exili el 1977 i quan, amb la caiguda del mur, va poder retornar al seu país es va trobar havent de plantar cara a l’autocràcia de V. Orban.

Lluny de caure en el pessimisme o el desànim, A. Heller va desplegar en tot moment un activisme tenaç, gens estrident però sense defugir la presència pública, en favor de les seves idees, segurament fruit de la seva valentia tranquil·la i conscient. Lliure, amb una gran curiositat i amplitud de mires, i sobretot crítica, el seu pensament és l’expressió de l’antidogmatisme, de no plegar-se a les idees rebudes, d’incorporar a la reflexió els canvis de l’entorn. Començant per ella mateixa: autocrítica i atenta a les crítiques, no té recança en fer evolucionar les seves posicions si creu haver errat (sovint afirma “equivocar-se no és una tragèdia”) i si cal, precisa, modula, rectifica.

Intel·lectual compromesa, A. Heller dialoga permanentment amb el seu temps i escriu moltíssim, entrant en els molts camps que són del seu interès però al mateix temps seguint un programa de llarg abast que té traçat des de quasi el principi de la seva activitat acadèmica. Aquest programa és el fil conductor de la seva obra, una filosofia que ella autoqualifica d’oberta (en continua revisió) i inacabada (en progressiu desplegament), i el formen l’antropologia social, la teoria de la vida quotidiana, la filosofia política i la reflexió ètica com a fases successives i acumulatives.

Per acostar-se i entendre el pensament d’Agnes Heller és doncs imprescindible, molt més que en altres pensadors/es, seguir el seu desenvolupament temporal, la seva trajectòria que és alhora vital i intel·lectual.

La primera gran etapa d’aquesta trajectòria és la de l’Escola de Budapest, el grup que gira al voltant de la figura de Georg Lukacs al departament de filosofia de la Universitat Eötvös Lorand. Nascut de la desestalinització de principis dels anys 1960 i últim caliu de la traumàtica experiència del brevíssim (20 dies del 1956) govern aperturista d’Imre Nagy del qual Lukacs en va ser ministre, el grup al que s’incorpora A. Heller està dedicat a intentar el renaixement teòric del marxisme (reprenent la seva base filosòfica d’arrel hegeliana i dotant-lo d’una antropologia, una sociologia i una filosofia de la història) i per tant a treure’l de l’esclerosi pseudocientífica del histmat+diamat (materialisme històric i materialisme dialèctic) en el que el manté l’ortodòxia soviètica. És un intent de modernització del marxisme des de l’Est comunista que corre paral·lel al de la nova esquerra occidental (Marcuse, Fromm etc.): tots dos eclosionaran el 1968, l’un a Txecoslovàquia i l’altre a França.

El pensament d’A. Heller arrela en aquest context, el de les idees democratitzadores i humanitzadores del marxisme que Lukacs conrea en la seva anomenada filosofia de la praxi (la praxi, és a dir la confluència de pensament i realitat en una activitat concreta, com a superació de l’antagonisme entre idealisme i materialisme) i en la seva estètica (revaloritzadora de l’art davant de la ciència). El concepte hellerià clau d’aquesta època és el de necessitats radicals: el nucli de l’ésser humà, el que el defineix, no són els seus interessos o les seves preferències sinó les seves necessitats i en particular les bàsiques o radicals, que són universals i que és imperatiu satisfer si es vol accedir a una veritable condició humana, però que només s’entenen i es poden correspondre atenent al context individual i col·lectiu en el que es donen (d’aquí la importància de la vida quotidiana). De retruc, el motor principal de la història ja no és la correlació entre les forces productives i el mode de producció sinó l’evolució de les necessitats humanes radicals i la forma d’abordar-les social i econòmicament. I el subjecte de la revolució ja no és només el proletariat sinó la totalitat de les classes carregades de necessitats, que poden arribar a ser la immensa majoria de la població.  

El projecte però no té temps per consolidar-se. Després de la mort de Lukacs el 1971, les autoritats desfan progressivament aquest grup incòmode i dissident condemnant A. Heller a sobreviure penosament fins que el 1977 és “autoritzada” a sortir del país i pot començar a treballar a la universitat australiana de La Trobe. Més tard, al 1986, es traslladarà a Nova York per incorporar-se a la New School for Social Research.

Amb l’exili, i la interiorització que la democratització del socialisme comunista és un  impossible (“un carreró sense sortida” en diu Heller), s’obre la segona gran etapa de la seva trajectòria i pensament. D’aquesta nova etapa en destaco dues tesis principals que estan entrellaçades:

. la revolució no té sentit: l’emancipació social plena i absoluta sorgida d’un canvi radical sobtat no és desitjable ni possible. No és desitjable perquè no acaba portant mai la democràcia i no és possible perquè la societat perfecta i completament satisfeta de la seva realitat no existeix. Cal acceptar que si les societats són perfectibles, i s’han de voler  perfeccionar, és precisament perquè no poden ser perfectes i estan sempre insatisfetes (les necessitats, que ara Heller s’estima més anomenar demandes, van mutant i evolucionant). L’únic canvi real possible és el que pot canalitzar la democràcia parlamentària reflectint i adaptant-se a la insatisfacció de les societats com a punt de partida de la seva superació gradual i provisional.

. la Modernitat s’ha de destotalitzar: la capacitat alliberadora de la Modernitat (l’època de la Raó, filla de la Il·lustració, en la que vivim) no ve ni vindrà de la teleologia de les grans narratives transcendents i redemptores que pensen en termes de totalitat sinó de la crítica immanent, interna a cada societat, i de la interacció entre ètica i política. La lluita i el diàleg democràtics, posant límits al poder i a la llibertat absoluta a partir del reconeixement de la pluralitat i engendrant drets objectius i subjectius, tracen el camí de l’emancipació. I si la Modernitat no es pot destotalitzar, millor passar pàgina i donar la benvinguda a la postmodernitat.

En aquest moment, A. Heller veu la democràcia pluripartidista i l’Estat del benestar com els dos pilars fonamentals del progrés a Occident i el seu pensament ja ha sortit del gran corrent del marxisme.

Finalment, quan el 1989 el temps li dona la raó i els règims comunistes de l’Europa de l’Est col·lapsen, Agnes Heller pot tornar a Hongria. De nou reneix l’esperança de poder construir un societat més justa i democràtica al seu país però els dèficits i desequilibris de quaranta anys d’autoritarisme sumats a l’escassa tradició democràtica anterior acaben, després d’anys convulsos, portant al poder el lideratge ultraconservador, nacionalista i autocràtic de Victor Orbán. Deixant de banda la decepció, A. Heller participa plenament de l’oposició al govern fent valdre el seu prestigi moral i intel·lectual.

En termes del seu pensament, és el temps de la ètica, de la reflexió sobre la nostra actuació individual entre els altres. Aquesta reflexió té com a premissa que la llibertat dels humans moderns està indissolublement lligada a la incertesa: ser lliure és assumir que res està predeterminat, que sempre hi ha algun marge sobre el que ens ve donat i, en justa correspondència, que les nostres accions no són contingents o indiferents en relació al què (ens) passa. Seguint aquest raonament, A. Heller ens proposa una ètica de la personalitat segons la qual, des dels nostres valors i l’autogovern que ens confereixen, tots i cada un de nosaltres, si volem ser lliures, hem de construir-nos un món, de tenir un món que sentim nostre. Un món però que només pot ser alhora per nosaltres i per als altres, un món que és nostre però que intersecciona amb tots els dels altres. Per això d’entre tots els valors, l’ètica helleriana posa molt d’èmfasi en els valors cívics, com per exemple en la passió cívica (implicació i compromís per defensar els ideals propis) o, el que considera el seu corol·lari, el coratge cívic (valentia per no permetre que la força o la intimidació s’imposin a ningú).

No sabrem mai si va ser l’atzar, altre cop, o la seva voluntat, també de nou, el qui va permetre que, en coherència amb aquesta ètica, Agnes Heller morís activa (nedant al llac) i amb el cap ben alt (pocs dies després de manifestar-se per enèsima vegada contra el poder).

Aquesta és només una breu i personal ressenya del pensament d’una de les filòsofes de la política més lúcides i presents de l’esquerra del nostre temps recent que espero serveixi per despertar en el lector l’interès per conèixer la seva interessant i força accessible obra. Per acostar-s’hi sense necessitat d’haver llegit filosofia, recomano tres llibres: “Para cambiar la vida” Crítica 1981; “Anatomía de la izquierda occidental” (juntament amb F. Feher) Península 1985; “El món, el nostre món” Arcàdia 2020. Per aprofundir-hi i com a guia de lectura, aconsello seguir, com he fet jo mateix, els treballs del professor Ángel Rivero Rodríguez (UAM), estudiós i traductor d’Agnes Heller.

Associacions il·lícites (de conceptes)

He llegit amb atenció el llibre pòstum d’Antoni Domènech (durant molts anys professor de ciència política a la Facultat d’Economia de la UB) publicat pels seus companys de la revista SIN PERMISO i titulat precisament “Escritos sin permiso”. És un recull d’articles i entrevistes que perfilen un pensament teòric i polític molt elaborat després d’anys d’estudi i reflexions.

Tot i semblar-me estimulant, no comparteixo el nucli de la seva proposta, que ell anomena republicanisme marxista i que relliga Aristòtil i Marx amb el fil conductor del republicanisme, però sí que m’afegeixo a la seva denúncia des de l’esquerra de les associacions il·lícites (per ahistòriques i  claudicants) esdevingudes lloc comú que es fan de dues parelles de conceptes: revolució burgesa i democràcia liberal.

En efecte, ni la Revolució Francesa va ser una revolució burgesa, és a dir liderada per una nova classe burgesa al marge de les classes populars i de continguts simplement liberalitzadors i no igualitaris, com des de fa tantes dècades proclama una suposada història de les revolucions modernes, ni la democràcia que avui tenim a Occident va ser una formulació, i molt menys una construcció, dels liberals, com s’entesten a donar per suposat els molts que utilitzen aquesta expressió.

L’abolició de l’esclavatge i l’atorgament de ciutadania als lliberts de les colònies així com el desenvolupament dels primers drets econòmics i socials, encara que revocats al cap de poc temps per la involució de Termidor i Napoleó Bonaparte, donen testimoni entre molts d’altres del caràcter igualitari de la revolució de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, molt més enllà del suport que va tenir per part de la burgesia francesa il·lustrada desitjosa d’abolir l’antic règim.

D’altra banda, cap dels pilars de la democràcia moderna, que no s’ha de confondre ni amb l’estat de dret[i] ni amb la república[ii] i que són el parlamentarisme[iii], les llibertats polítiques bàsiques (expressió, reunió i manifestació) i el sufragi universal masculí i femení, van ser defensats en el seu moment per la ideologia liberal si no que, al contrari, són el resultat de la lluita de l’esquerra i el moviment obrer al llarg de més d’un segle i mig, només amb el precedent anglès del segle XVII i seguint precisament el camí obert per la Revolució Francesa.

Certament, la breu R.F. (1789-1795) no va ser perfecta, per exemple pel què fa als drets polítics de les dones, i les nostres democràcies són clarament millorables en termes d’extensió i participació efectiva de la ciutadania però això no justifica en absolut que les abandonem des de l’esquerra en braços d’un liberalisme polític i econòmic que, encara que avui les hagi assumit en bona mesura, ni llavors ni ara les té en el cor del seu ideari.

L’anàlisi d’aquests dos casos em porta a dir, seguint el mateix criteri però ara ja sense coincidir (suposo) amb A. Domènech, que hi ha també en el discurs habitual de partits i intel·lectuals d’esquerres dues altres associacions il·lícites, interessades i equivocades, de conceptes polítics: sistema capitalista i règim del 78.

M’explico. Tal i com demostra en la seva extensa bibliografia (gens sospitosa de condescendència amb el capitalisme[iv]) l’economista i sociòleg E.O. Wright, cap estructura econòmica és mai un sistema ideològicament pur perquè totes són sempre híbrids nascuts del triple encreuament dels rols econòmics del mercat, l’Estat i els agents socials com a elements constitutius bàsics i sempre presents en qualsevol societat moderna. Així doncs, ni la presència del mercat és equivalent a economia capitalista ni vivim en un sistema exclusivament regit pel mercat i només capitalista, com sovint s’encarreguen de recordar-nos molts economistes neoliberals amb les seves propostes de desmantellament de l’Estat del Benestar: la nostra realitat econòmica i social inclou molts elements d’altres matrius com els serveis públics, les empreses públiques o els preus regulats, l’economia social o la prevalença de criteris i valors tradicionals i comunitaris en els comportaments econòmics etc. al costat d’altres que sí que són capitalistes com la precarietat laboral, el consumisme, la concentració de riquesa o els mercats especulatius entre d’altres.

Parlar constantment de sistema capitalista comporta un doble error per a l’esquerra. D’una banda esborra la realitat i el valor de les nostres propostes i conquestes, que també han forjat l’estructura socioeconòmica que tenim avui a Occident, i de l’altra porta a la confusió entre anticapitalista i antisistema, quan l’esquerra ha de representar l’anticapitalisme dins del sistema i els més antisistema són de fet els genuïnament capitalistes ultraliberals.

Al seu torn, canviar la denominació de “la Democràcia”, que per oposició a “la Dictadura” hem fet servir fins ara per referir-nos al període històric d’Espanya en el que vivim des que tenim la Constitució de 1978, per la de “Règim del 78”, com si les regles del nostre sistema polític fossin o bé bàsicament hereves del franquisme o bé imposades per poders fàctics contra la voluntat del poble, és alhora faltar a la veritat històrica i regalar el fruit d’un gran esforç col·lectiu i compartit marcat per l’horitzó i els anhels de l’esquerra a la part que menys s’hi sentia representada (PP).

Segur que té sentit reformar substancialment la Constitució i per exemple eixamplar l’abast dels nostres drets socials o federalitzar explícitament la nostra organització política territorial però fer del mirall de les seves mancances la pedra angular d’un règim opressiu i a partir d’aquí voler justificar un procés constituent des de zero o simplement la secessió de determinats territoris no porta l’avenç de l’esquerra sinó, com estem veient, l’efecte boomerang reaccionari.

Revolució Francesa, democràcia, economia mixta i redistributiva, Constitució de 1978…són algunes de les millors estructures i fonaments del nostre present. L’esquerra, i el socialisme democràtic en particular, ha contribuït en molt bona mesura a construir-les i no té cap sentit que hi renunciem, i encara menys ara que sabem que el progrés del futur només pot créixer sobre les espatlles de les conquestes del passat.

[i] L’Estat de dret, definit per la separació de poders i la separació església/estat és imprescindible per a la democràcia però pot emparar altres formes de govern com per exemple els imperis del segle XIX (britànic, napoleònic, alemany…).

[ii] República (res publica en llatí, politeia en grec) vol dir autogovern de la comunitat (la polis-ciutat en el cas de l’antiga Grècia) en base a les regles explícites d’una Constitució en front de l’arbitrarietat de l’autocràcia o les imposicions d’un poder estranger i com a símbol de la unitat per sobre de particularismes. Però el govern de la república pot ser d’uns quants, de molts o de tots mentre la democràcia només pot ser el govern de tots, és a dir de tot el poble (demos), sigui quina sigui la seva condició social.

[iii] El parlamentarisme defensa en el disseny constitucional la posició preeminent de la representativitat plural, el debat públic i les majories, qualificades si cal, del parlament per sobre de les prerrogatives unipersonals del cap de l’Estat, sigui electe o no.

[iv] El capitalisme es defineix sobretot per la centralitat del benefici individual i l’acumulació de capital com a criteris reguladors tant del funcionament econòmic com de l’equilibri moral de la societat.

Democràcia unilateral / Democràcia multilateral

La veu i el vot són expressió irrenunciable de la democràcia però no són la seva essència. L’essència de la democràcia és el pluralisme. Perquè la democràcia només és democràcia si és universal, si tothom sense excepció sigui qui sigui, pensi el que pensi pot accedir a la veu i al vot amb igualtat de condicions. I el pluralisme és l’ùnic indicador vàlid de la universalitat. Per això, per garantir la pluralitat, el vot ha de ser lliure i secret i les regles del joc prèviament acceptades per tothom perquè tothom se senti cridat a participar al considerar-les justes. Sense pluralisme no hi ha votació democràtica, la democràcia unilateral és un contrasentit. Els referèndums unilaterals són per tant antidemocràtics, és a dir que no representen el poble (demos).

Amb el referèndum unilateral de demà, el moviment nacionalista que malda per la independència de Catalunya posa en risc el que qualsevol poble té de més preuat: la seva convivència assentada en una democràcia pluralista que permet tenir confiança en les institucions (malgrat es vulguin canviar) i que preserva el respecte i la tolerància entre conciutadans (malgrat les discrepàncies puguin ser profundes). La ceguesa, la incomprensió o mala fe i els errors inexcusables del PP no justifiquen la irresponsabilitat del Govern de la Generalitat convocant unilateralment un referèndum impossible des del minut zero amb la finalitat de portar la tensió fins al límit i traspassar el pes del procés al carrer en una fugida endavant inaudita (atiar els dimonis dels pobles i de les persones se sap quan comença però no com s’acaba).

De nou, un nacionalisme de veritats absolutes creu que el fi justifica els mitjans, que el pluralisme és prescindible davant l’objectiu de la plenitud nacional. Per això, afirma que la independència es pot imposar amb la meitat més un dels sufragis i sigui quina sigui la participació. Per això, falseja sense embuts la història fent de la guerra de successió i de la guerra civil guerres entre Catalunya i Espanya. Per això no té cap problema en què els somriures es transformin en coaccions, amenaces i insults als qui no pensen com ells. I per això, no té cap pudor en banalitzar la repressió política. Això últim revolta l’estómac encara més que la resta. Dir que estem en un episodi franquista, que aquests dies vivim en un estat d’excepció amb els drets civils i les llibertats fonamentals com la llibertat d’expressió coartades és una demagògia sòrdida que humilia les víctimes reals de repressió política de la nostra història, algunes d’elles vives, i de tots els països on avui dia  sí que malhauradament milions de persones estan fora de l’estat de dret patint abusos indignes i totalitarisme.

Esperem que dilluns, un cop passada la cita d’aquest autoreferèndum, quedi definitivament demostrada la impotència de l’enfrotament entre nacionalismes que només entenen la democràcia unilateral i la resta de ciutadans i ciutadanes reprenguem el protagonisme aconseguint que torni la democràcia multilateral, la del diàleg i el pacte sense vencedors i vençuts, la que expressa i salvaguarda el pluralisme, la que sap que el progrés és arribar a acords encara que no s’estigui d’acord perquè l’autèntica convicció sempre reconeix la convicció de l’altre.

Per els i les socialistes catalans el futur de Catalunya és a la democràcia multilateral que construeix una Espanya plurinacional i pluricultural en una Europa federal.

Democràcia deliberativa per codecidir (Tesi 7)

La política determina la distribució del poder, és a dir, qui té la capacitat de decidir, mitjançant les institucions de l’Estat, sobre els reguladors de les relacions socials i per tant sobre l’esfera pública i de  retruc, directament o indirecta, sobre l’esfera privada. A la tesi 2 afirmava que l’únic subjecte polític constituent és l’individu. Però quin o quins individus, en nom de què o de qui i sobretot com han d’exercir aquesta sobirania política? La resposta socialista no pot ser altra que la democràcia.

Perquè la democràcia és precisament la forma política on la sobirania resideix alhora en tots i cada un dels individus – ciutadans, és l’autogovern de tots i entre tots com a procés sempre obert a partir del funcionament sense restriccions dels seus principis rectors clàssics: “isegoria” (l’àgora és igualitària) i “parresia” (l’opinió no es pot coartar). S’institueix així la codecisió com a respecte equivalent de la llibertat  (tothom té veu) i de la igualtat (1 persona = 1 vot) i es possibilita al mateix temps l’autonomia individual i l’autolegislació col·lectiva.

La democràcia vol ser doncs la garantia de l’absència de dominació política (on algú o alguns s’imposin al conjunt) i la garantia de què tothom té dret de governar, de controlar els governants i de ser governat, sense que ningú quedi exclòs.

Dit en termes filosòfics, la democràcia és el predomini de la voluntat (del poble) per sobre del coneixement (de qualsevol hipotètic governant), com sovint se li ha criticat[1]. Ningú pot apel·lar a cap veritat superior ni a cap principi que la transcendeixi i per això no té cap altre fonament que ella mateixa i és l’expressió de la consciència humana de la manca de finalitat de la Història, de la inexistència de cap destí predeterminat.

D’altra banda, la democràcia comporta també intrínsecament el reconeixement de la pluralitat d’objectius, arguments o raonaments, una pluralitat conflictiva de posicions contraposades que cal acabar dirimint, sense deixar d’oferir les mateixes oportunitats a tots els posicionaments però sense caure en un relativisme indiferent a qualsevol efecte o conseqüència.

I és tota aquesta complexitat inherent als seus objectius – procés obert, universalitat, triomf numèric de la majoria,  pluralitat conflictiva– la que en fa un sistema permanentment  autoqüestionat, en constant reformulació i reivindicació, d’alguna manera sempre inconclús,  fràgil i imperfecte i per tant sotmès a la incertesa, com també se li ha criticat[2], i subjecte a riscos i disfuncions i la que, al mateix temps i per fer-hi front, necessita incorporar-hi de manera consubstancial un seguit de regles i procediments que limitin al màxim l’arbitrarietat, la discriminació i el relativisme.

Regles i procediments imprescindibles que podríem resumir en 6:

1. El poder civil ostenta el monopoli de la força i s’autoequilibra subdividint-se en 3 (legislatiu, executiu, judicial).
2. La base per jutjar i rellevar els governants que encarnen el poder són les votacions per sufragi universal, secret i directe.
3. La garantia de codecisió són les llibertats polítiques (expressió, associació, reunió i manifestació).
4. El debat ha de ser públic i amb accés igualitari a la informació.
5. La decisió pertany a la majoria però respectant les minories (en virtut dels drets de tots).
6. La llei és la frontera, l’autolimitació acceptada per tots.

Però la conseqüència última de la seva naturalesa inclusiva i interactiva i dels procediments operatius reglats que, com acabem de veure, requereix és que la democràcia troba la seva completud en la pràctica, en el desenvolupament i els resultats concrets de processos democràtics concrets, en l’activitat dels demòcrates que la practiquen. Al final, com avançava a la tesi 6, la democràcia és per sobre de tot participació. Una participació que s’ha d’exercir des del que s’anomena la virtut cívica, és a dir el compromís i la implicació que no renuncien ni a la pròpia opinió ni a la capacitat crítica, i que no pot permetre que cap condició o situació de superioritat s’imposi per sol fet de ser-ho.

Per tot això, el socialisme no defensa només la democràcia en genèric, sinó una forma concreta de democràcia, la democràcia deliberativa[3] , que vol estendre tant com sigui possible.

La democràcia deliberativa entén que la millor decisió sempre és la dialogada, fruit de l’argumentació pública que utilitza el coneixement per convèncer i que no defuig sinó que busca el contrast de la diversitat i la critica creuada (el que despulla l’interès privat o corporatiu), fruit del debat que genera la discrepància però també la voluntat de buscar l’acord, la voluntat de posar-se d’acord encara que no estiguem d’acord.  Perquè la seva finalitat és aconseguir en cada debat  una síntesi a partir de la iniciativa i  les prioritats de la majoria però acceptada per molts d’altres, una síntesi mai definitiva sinó expressió d’un equilibri transitori, mínim comú denominador de cada moment que faciliti la convivència, i pas sòlid per avançar cap a la següent síntesi. Així, la democràcia deliberativa s’oposa tant a la democràcia “auscultativa”, d’arrel individualista i simplement demoscòpica que recapta opinions juxtaposades que no es confronten entre sí i que per tant acaba delegant en poques persones  la capacitat d’interpretar l’estadística i forjar la veu col·lectiva, com a la democràcia “agonística”, d’arrel comunitarista i que veu en el conflicte de la pluralitat un combat  per l’hegemonia entre propostes de bé comú on la victòria legitima  al guanyador per imposar-la al conjunt substituint l’anterior.

D’aquesta democràcia, que no és només un règim polític, que no és només un conjunt de regles i procediments sinó que també és constitutivament una determinada pràctica, no n’hi ha mai prou.  Perquè per evitar els seus propis riscos i disfuncions, que no són menors (la desproporció entre els instruments polítics disponibles i els reptes i problemes que plantegen la globalització econòmica i tecnològica, el populisme-cabdillisme de les veritats absolutes i les simplificacions, el segrest per part de la tecnocràcia o la burocràcia, la intromissió de poders ficticis….), el millor remei és més democràcia, una democràcia més conscient de sí mateixa i més assumida i perquè la democràcia és autoeducativa i per fer-la més robusta, més útil i més practicada no hi ha millor manera que desenvolupar-la i estendre-la.

Estendre-la quantitativament a tots els temes I tots els àmbits de forma progressiva (economia, ciència, xarxa, família, empreses, partits i sindicats…..) i qualitativament  desplegant al màxim la capacitat  representativa del sistema que l’articula (ampli espectre de partits amb interlocució i lideratge, innovació permanent dels processos i dels òrgans de participació, transparència i rendició de comptes….)

En resum, els i les socialistes no regategem amb la democràcia, no ens en quedem una part sinó que l’assumim amb tota la seva complexitat i profunditat, amb tota la seva potència i totes les seves autolimitacions, sense instrumentalitzar-la ni esgrimir-la només quan interessa.  Aquesta és la democràcia deliberativa, la democràcia socialista.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]

---

[1] Entre d’altres, Plató, Nietzsche i Marx que consideren que el debat i les decisions democràtiques no aportaran mai el bé perquè no es poden basar ni en la saviesa, ni en la bellesa, ni en la raó.

[2] El reclam de l’autoritarisme és sempre la seguretat  de les certeses i els destins col·lectius.

[3] Seguint els postulats de J. Habermas.

El dret a decidir és la democràcia

El dret a decidir i la democràcia són el mateix: no hi ha altra forma del dret a decidir que la DEMOCRÀCIA. El dret a decidir és el lliure i igual sufragi universal de tots els ciutadans i ciutadanes com a únic dret polític a priori, fundador de tots els altres i emanatde l’única sobirania: la sobirania individual.

 Un dret a decidir en democràcia que s’emmarca en 3 preceptes que el defineixen:

1)    No hi ha democràcia sense garantia dels drets fonamentals (associació, reunió, expressió, manifestació…) que en són condició de realització efectiva i en igualtat d’oportunitats.

 2)    No hi ha legitimitat democràtica fora de la legislació, perquè la llei és l’única expressió objectiva i compartida de la sobirania.

 3)    No hi ha canvis que siguin democràtics sense majories i/o sense pactes, perquè tots els partits amb “diputats” representen la sobirania i perquè totes les institucions electes es fonamenten en la mateixa sobirania, la de tots i cada un de nosaltres (els ajuntaments i els parlaments de Catalunya, d’Espanya i d’Europa representen per igual els ciutadans i ciutadanes de Catalunya).

I és amb aquest dret a decidir, el nostre dret a decidir que portem 35 anys exercint, que els catalans i catalanes hem construït el nostre autogovern, des del convenciment que Catalunya és una nació, és a dir una comunitat política amb identitat pròpia. L’hem construït aprovant i modificant una Constitució espanyola, un Estatut d’Autonomia català i diversos Tractats europeus i per això, si volem canviar l’abast o la forma del nostre autogovern, ho haurem de fer seguint els preceptes de la democràcia: exercici dels drets fonamentals, construcció de majories parlamentàries i pactes entre institucions per modificar les lleis fundacionals (modificacions que són les que en última instancia s’han de sotmetre al referèndum de tots i cada un dels ciutadans i ciutadanes perquè les ratifiquin o no).

 Aquest és el camí que seguim els socialistes per fer d’Espanya un Estat Federal en el qual Catalunya pugui desplegar totes les seves potencialitats socials i econòmiques per ser un país més just i progressista. I aquest és el camí, l’únic camí viable i democràtic, que també hem d’exigir que segueixin els qui volen la independència de Catalunya. Perquè una consulta a priori sobre la independència en abstracte, amb l’objectiu de medir una suposada voluntat independentista del poble català, no té cap sentit.  És només una proposta fal·laç, basada en el pressupòsit nacionalista que són les nacions (subjecte col·lectiu però genèric i inquantificable) les que ostenten el dret a decidir i no els ciutadans individuals (persones concretes i determinades,  dotades  dels drets i llibertats), que en últim terme pretén que atorguem un xec en blanc a una única força política (CIU) i al seu líder perquè faci i desfaci en nom de tots.

Tot plegat, dreceres i embolics per saltar-se les regles de la democràcia. Tot plegat, populisme retòric per no assumir les pròpies responsabilitats davant de la crisi.

Contra el populisme: debat, majories i pactes;  és a dir, DEMOCRÀCIA.

 

Nou pacte fiscal? Sí, entre les rendes del treball i les del capital

Lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, des del PSC hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social

Està quallant la idea que Catalunya pateix la crisi (o que no pot afrontar-la millor) perquè no retorna prou percentatge dels nostres impostos a la caixa de la Generalitat.

És una idea que té la força de la simplicitat però que està completament injustificada i que a més és perniciosa perquè ens allunya de la font dels problemes i, per tant, de la seva solució real. És, de fet, l’última formulació del nacionalisme català, que fa de l’atac, passant les culpes a tercers, la seva millor defensa per desresponsabilitzar-se una vegada que els ajustos i les retallades (del manual neoliberal de reducció del dèficit) han demostrat la seva ineficàcia.

Una formulació que, encara que sembli estrany, ja li convé al PP perquè no qüestiona la seva orientació de les polítiques al govern d’Espanya i perquè, tot devaluant l’Estatut, en fa molt més tolerable l’incompliment flagrant (pel que fa a la disposició addicional tercera en particular). A part del projecte humiliant i fal·laç d’Eurovegas, aquesta és l’única proposta de futur que ens fa el Govern de Catalunya: un nou Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic i avantsala de l’Estat propi.

Doncs no hi estic d’acord. La crisi que ens esclafa té el seu origen en el massiu endeutament privat insostenible després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Catalunya també, tal com es veu en els balanços de les nostres caixes) i en la pèrdua de competitivitat econòmica relativa que ens ha portat a la recessió i per tant a l’atur i a la caiguda dels ingressos de les administracions, amb la Generalitat al capdavant. No ens en sortim perquè l’austeritat, les retallades i la recessió han format un cercle viciós que només es pot trencar apostant per polítiques de creixement i estímul econòmic. Aquest és el veritable repte del país: fer possible una altra política econòmica a Europa, a Espanya i a Catalunya. Es poden generar nous recursos amb impostos nous (grans fortunes, successions, transaccions financeres…) que reequilibrin la contribució entre les rendes del treball i del capital i amb plans europeus d’inversió que s’han de destinar a noves prioritats com el crèdit (directe si cal) a les PIMEs competitives, a la promoció i a les infraestructures necessàries per al sector exterior (exportacions i turisme de qualitat) i als sectors intensius en llocs de treball de la nova economia (medi ambient, biomedicina, cultura i educació,…).

El PSC ha d’encapçalar aquesta alternativa, fer-la creïble i visible i per això, lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social. Els i les socialistes hem de traçar un camí propi que pensi sobretot a posicionar Catalunya i Barcelona en el nou context europeu i posar les polítiques en favor del creixement en el centre del debat polític. Aquesta és la meva convicció.

Socialisme europeista

Traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans

El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i reivindicacions

Europa, el projecte de construcció política europeu, ha de passar a ser el concepte central de tots els programes socialistes i en particular dels socialistes catalans.

L’única garantia de viabilitat de la Unió Europea actual és una plena integració política que permeti l’aparició d’un autèntic govern econòmic europeu capaç de plantar cara a les dinàmiques dels mercats internacionals i de negociar en peu d’igualtat amb els altres grans actors mundials (els EEUU, el Brasil, la Xina, l’Índia…) bilateralment i multilateralment. 350 milions d’habitants envellits comencen a ser pocs si no estan molt units en el nostre món globalitzat.

Sense aquest govern, la Unió Europea quedarà atrapada per regles del joc impulsades per altres instàncies i països, sovint no democràtics, que progressivament ens fan renunciar a l’Estat del Benestar i als drets socials i laborals, la qual cosa que posa en perill la pròpia democràcia i la concòrdia entre ciutadans i entre països. És hora doncs que els socialistes prenguem definitivament consciència de la rellevància del repte europeu i actuem en conseqüència perquè les institucions europees són les úniques que poden abordar la crisi actual amb respostes eficaces, solidàries i no regressives i perquè l’escala europea serà en el futur l’única instància per impulsar polítiques reals (fiscalitat redistributiva, polítiques de creixement i ocupació, protecció social, manteniment dels serveis públics universals) que portin alhora progrés econòmic i progrés social, oportunitats individuals i solidaritat col·lectiva, pau i cooperació internacional. Al segle XXI no hi haurà socialisme si no és europeista, si no és el de l’Europa unida i federal.

De retruc, els socialistes catalans hem d’estar convençuts de dues coses. Primer, la sobirania que cal reforçar és la sobirania europea, la ciutadania que cal reclamar és la ciutadania europea (ni espanyola, ni catalana). La part més decisiva de la nostra sobirania individual i inalienable l’hem de voler transferir a Europa i en justa correspondència disposar de plena igualtat en drets i deures amb la resta de ciutadans i ciutadanes europeus. Segon, el més estratègic per a Catalunya és saber quin paper ha de jugar en l’Europa unida. El futur de la nostra identitat (orgullosa i cosmopolita o acomplexada i provinciana) i de la nostra prosperitat (competitiva o subsidiada) en depenen. El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani (Múrcia- Marsella) hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i de totes les nostres reivindicacions.

Les fites polítiques d’aquest projecte poden ser molt clares: eleccions europees constituents al juny del 2014 (quina coincidència!), referèndum a tots els països alhora per aprovar la Constitució Europea al 2016 i eleccions al 2017 del primer Parlament europeu (Catalunya circumscripció al Congrés Europeu i Espanya circumscripció al SENAT europeu) amb sobirania per designar el primer president d’un govern europeu de la història.

Socialistes catalans, traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans.

Socialistes catalans, per ser fidels al nostre catalanisme, al nostre federalisme, als nostres valors de llibertat i igualtat, de justícia i solidaritat ara cal per sobre de tot ser socialistes europeistes.

El gir mediterrani

És la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, i serà el motor del nostre progrés individual i social

L’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu en la riba nord i, diguem-ho clar, ser la capital del Mediterrània no és poca cosa

Si alguna cosa bona té el debat sobre el malson Eurovegas és que ens obliga, si volem argumentar des del punt de vista estratègic (més enllà dels motius polítics, socials, econòmics i urbanístics ja de per si suficients per estar-hi en contra), a repensar i a formular quin ha de ser en el món globalitzat en què ja vivim el posicionament de Barcelona (i per extensió de Catalunya) per tenir un horitzó de sortida sostenible de la crisi.

La meva posició en aquesta qüestió no és original ni nova però la vull reivindicar amb més força que mai, tot mirant de fonamentar-la amb un cert detall, per contrarestar els plantejaments tan inconsistents del partit majoritari al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona, que ho vol tot per a Catalunya però que no sap per fer-ne què i que cada poques setmanes ens embarca cap a un punt diferent del planeta perquè sigui el nostre referent de desenvolupament (ara sembla que som a Massachussets però venim d’Holanda, Dinamarca, Eslovàquia, Israel o Lituània segons bufa el vent). El seu desconcert i les seves fugides endavant acaben en la pràctica en un regionalisme de poca volada que ens fa perdre constantment oportunitats de progrés.

Doncs bé, la meva posició és la de mirar cap a la nostra història i recuperar la nostra vocació de capital de la Mediterrània. Tenim les condicions per ser-ho: l’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu a la riba Nord i, diguem-lo clar, ser la capital de la mediterrània no és poca cosa, és un gran projecte de futur que pot estimular i alinear totes les nostres energies com a societat i donar sentit alhora al nostre paper a Espanya i a Europa.

No cal justificar gaire el nostre vincle essencial amb la Mediterrània ni la transcendència d’aquesta àrea geogràfica i cultural per a la civilització occidental i tampoc la seva rellevància per a la nostra identitat col·lectiva i per al nostre posicionament en el context mundial. Però potser cal especificar una mica què vol dir ser capital d’una determinada zona. Crec que vol dir tenir centralitat i referència per als qui hi viuen i per al desenvolupament de les seves activitats més importants: ser un lloc de pas en les comunicacions i els trasllats de tot ordre, ser un punt de trobada, d’intercanvi i de presa de les decisions que afecten tothom i ser un centre de provisió d’alguns serveis que no es troben enlloc més de la zona.

I aquesta capitalitat, en el cas de Barcelona-Catalunya en relació amb la Mediterrània, es pot concretar a partir de quatre grans estratègies que haurem de tenir molt presents i que caldrà reforçar sense defallir en els propers anys si volem tenir un rumb clar de sortida de la crisi:

1. Seu institucional

El nomenament de Barcelona com a seu permanent de la UPM (Unió per la Mediterrània) ens dóna l’oportunitat de consolidar-nos com a capital institucional de la Mediterrània. Necessitem afegir-hi un molt més gran lideratge dels nostres governs en temes polítics mediterranis (resolució de conflictes, cooperació, diplomàcia) i un impuls definitiu del projecte per convertir el recinte històric de Sant Pau en pol d’institucions internacionals de les Nacions Unides i de la Unió Europea i el Centre Internacional per la Pau del Castell de Montjuïc en un referent internacional especialitzat.

2. Porta Sud d’Europa

La nostra capacitat logística i les nostres infraestructures han de canalitzar el flux de mercaderies i viatgers de la Mediterrània cap a Europa per Barcelona. La Zona Franca i la Fira, el Port (contenidors i creuers), l’Aeroport (Hub mediterrani) i l’alta velocitat amb la gran estació intermodal de la Sagrera són les peces del que ha de ser el nus principal d’un corredor del Mediterrani que connecti amb “banda ampla” Algesires amb el cor econòmic d’Europa i que s’ha de completar amb la màxima urgència.

3. Àgora Cultural

Arquitectura i patrimoni, gastronomia, esdeveniments (SONAR, Primavera Sound, Grec, Temporada Alta…) i equipaments culturals (MACBA, Liceu…), esports (Jocs del Mediterrani al 2017 o Mundial de Natació al 2013 i sobretot Barça) i diversitat lingüística són i poden ser encara més un gran reclam però sobretot han de ser les bases d’una gran àgora cultural que atregui talent i sigui plataforma d’indústries creatives. Per aconseguir-ho haurem de posar en marxa programes específics i no deixar de ser una ciutat i un país oberts, tolerants, inconformistes i plurals. Perquè l’ànima de la cultura són els valors en els quals s’arrela.

4. Motor de l’economia del coneixement

El suport a la innovació i la recerca en les empreses i a l’actualització de la formació de les persones com a criteris subjacents en tota l’activitat econòmica i la dinamització de sectors d’excel·lència (biomèdic, disseny, escoles de negocis , universitats, TIC-mòbils, cotxe elèctric i medi ambient) són les iniciatives que ens permetran arribar a fer de Barcelona-Catalunya un referent per a la modernització de les economies de la Mediterrània.

Tenim, doncs, un programa explícit que hem d’abordar de forma immediata i de manera conscient i compartida com a ciutat i com a país (perquè Istanbul, amb qui haurem de contrapesar-nos a l’altre extrem del mar, ja no espera). Fem aquest “gir mediterrani”: serà la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, serà el motor del nostre progrés individual i social.

Després de l’aeroport del Prat vindrà l’estació de la Sagrera

El dia que el Grup Popular del Senat vota explícitament en contra del nou model de gestió individualitzada i descentralitzada (és a dir, amb participació decisiva de les administracions catalanes en un consell rector propi i amb plenes competències) de l’Aeroport del Prat, impedint que una infraestructura tan determinant per al creixement econòmic i el progrés social es posi completament al servei de l’estratègia de Barcelona i del conjunt del país; avui mateix, el ministre d’economia ja avança que el pressupost 2012 per a inversions del govern d’Espanya es reduirà un 40%.

Aquesta notícia ens ha de fer encendre immediatament el senyal d’alarma sobre el futur de l’Estació de la Sagrera. La gran estació de la Sagrera, ja en obres, està pensada per ser l’intercanviador central de tota la xarxa de transports ferroviaris de Catalunya (alta velocitat, connexió amb Europa, regionals, rodalies, metro) i el gran pol de dinamització econòmica i regeneració urbana del nord de Barcelona i per extensió de tot l’eix del Besòs. La seva construcció i la urbanització de la seva zona d’influència (estació de viatgers, edificis d’habitatges i d’oficines, vials, un gran parc urbà –el més gran de Barcelona després de Montjuïc–…), d’uns quatre-cents quaranta mil metres quadrats, tindrà un cost total de dos mil dos-cents quaranta milions d’euros, dels quals més de 800 corresponen al Ministeri de Foment, per poder acollir cent milions d’intercanvis de transport per any i la creació d’uns 30.000 llocs de treball (generats per la pròpia estació i per l’activitat econòmica que s’instal·larà al voltant).

Els governs de CiU a la Generalitat de Catalunya, que també hi té compromesos 200 milions d’euros, i l’Ajuntament de Barcelona no han cregut mai (estaven en contra del nou túnel, feliçment acabat, d’unió entre Sants i la Sagrera) ni creuen ara en aquest projecte. I per això l’excusa de la retallada pressupostària pot acabar sent útil als tres governs de Rajoy, Mas i Trias.

Aparcar el projecte de l’estació de la Sagrera seria un altre gravíssim error. Abans que el govern del PP prengui definitivament una decisió que malmeti el futur d’aquesta infraestructura clau pel combat contra la crisi i per una recuperació econòmica sostenible a Barcelona i a Catalunya, tots els qui apostem pel seu desenvolupament hem de mobilitzar-nos per evitar que això passi. Com sempre els socialistes de Barcelona, Catalunya i Espanya hi serem al capdavant.