Cap frontera ens farà més lliures

Durant uns dies, un vagó de la línea 3 del metro, en una de les seves parets interiors, portava la següent pintada signada per un grup anarquista: “Ninguna frontera et farà lliure”. No sé si el “ninguna” era una variant dialectal, un volgut catañol o simplement un error però el significat s’entenia perfectament i el comparteixo del tot.
Llibertat i frontera són termes antitètics. Transformar la societat perquè tots i cada un de nosaltres siguem més lliures i bastir fronteres és incompatible. Construir fronteres exteriors és sempre construir fronteres interiors i per tant constrènyer la llibertat. Si les comunitats, les identitats o les pertinences (sigui la nació catalana o qualsevol altra) justifiquen una frontera exterior automàticament creen el nosaltres i el altres interior i òbviament la llibertat en surt malmesa. Una frontera exterior divideix, separa i delimita a l’interior perquè les comunitats, les identitats i les pertinences són sempre múltiples en un mateix territori. Una frontera exterior classifica i jerarquitza a l’interior perquè el criteri que regeix per forjar la frontera esdevé criteri de superioritat. Precisament les fronteres interiors –barreres socials o prejudicis mentals- que tenim són fruit de les fronteres exteriors reals, que creen immigrants o ciutadans de segona, o de les fronteres exteriors imaginàries, com el mite de l’estat-nació homogeni que ni ha existit mai ni existirà mai perquè l’espècie humana és alhora única i plural i per tant sempre es mourà i es barrejarà (en qualsevol territori per molt tancat que estigui). Per cercar més llibertat cal fer doncs tot el contrari, cal eliminar tantes fronteres exteriors com sigui possible, començant primer per fer nàixer l’Europa federal i després lluitar per un món cosmopolita sense fronteres dotat d’una autèntica governança global. Només així, la primera premissa de la llibertat, el reconeixement entre iguals, podrà ésser efectiva en tots i cada un dels països, en tots i cada un dels territoris.
A més, tota frontera, per lleu que sigui, aïlla i desvincula, trenca o entorpeix l’establiment de lligams, el que entra en completa contradicció amb la segona premissa de la llibertat: els recursos i les oportunitats que la fan possible i real són sempre compartits i basats en els altres, els que ens han precedit o els que conviuen amb nosaltres. Per això, aïllar-se, per poc que sigui, d’altres és perdre recursos i oportunitats, és perdre llibertat i no guanyar-ne. Sol no pots fer res i en canvi com més t’associes o et vincules més coses pots fer. La llibertat no és la independència sinó la dependència, una dependència que per a la dreta té forma de relació de dominació però per a l’esquerra és codependència en forma de compromís i implicació, de cooperació.
De fet, a l’esquerra independentista alguna vegada li aflora la part de la seva ideologia reprimida sota la seva prioritat nacionalista que vol posar fronteres nacionals a Catalunya i parla de conceptes contradictoris com el d’independentisme sense fronteres i el de separar-se per tornar-se a unir o intenta amagar la “independència” darrera la “república”.
Per als i les socialistes, més llibertat i més justícia social no vol dir noves fronteres sinó normes democràtiques per redistribuir la riquesa i federar-se per cooperar i codecidir. Cap frontera ens farà més lliures.