La convivència entre individus lliures i iguals, tots diferents i tots interdependents, és a dir una convivència sense jerarquia però solidària només es pot forjar des de la cooperació. Cooperar és actuar conjuntament (sense que cap dels actors perdi la seva autonomia), el que permet guanyar escala per minimitzar les dificultats i optimitzar les potencialitats, repartint esforços i compartint resultats. I el federalisme és la forma d’entendre, exercir i delegar la sobirania que permet la cooperació.
Pel federalisme, la sobirania és i només potser individual (vegeu Tesi 2). No hi ha sobirania col·lectiva a priori o que no resulti de l’estricta suma de les sobiranies individuals en cada ocasió concreta. I és aquesta sobirania individual inalienable i puntual la que s’exerceix pactat o delegant-la perquè d’altres pactin en representació. El pacte federalista és el pacte entre iguals, el foedus aequum dels romans, que dóna lloc a la unió en la pluralitat o pluribus unum i que permet per tant un tipus d’ordre que no es basa en la unitat de la homogeneïtat[1]. La delegació de sobirania federalista no és un traspàs atemporal fet per desentendre-se’n sinó que és un préstec a termini i intransferible: són cessions directes i en paral·lel, mai en cadena perquè tenen la voluntat de no perdre’n el control[2].
Com es pot intuir, perquè aquest ordre federalista funcioni fa falta l’acceptació i la pràctica d’uns determinats valors i d’uns determinants principis reguladors. Són els valors de:
- Reconeixement (de l’altre) i respecte (per la diferència)
- Responsabilitat (en el compliment dels acords)
- Lleialtat (malgrat la discrepància) i reciprocitat (en la implicació)
I els principis de:
- Laïcitat (les creences no es poden imposar) i plurinacionalitat (ciutadania i identitat nacional no s’identifiquen)
- Plurilingüisme i interculturalitat (preservar les llengües i les cultures vol dir compartir-les)
- Policentrisme (la diversitat de centres de decisió i/o referència és positiva)
Sobre aquestes premisses, el federalisme fa possible la cooperació en tres entorns que són diferenciats però que evidentment estan molt interrelacionats: la gent, el territori, l’Estat. El federalisme s’expressa abans de res en les relacions interpersonals, directes entre la gent, pensant la família com un espai de suport i aprenentatge mutus i sobretot prioritzant l’associacionisme i l’autogestió (amb l’economia social i el treball comunitari al capdavant) com a autèntic poder motor del progrés social. [3]
El federalisme articula també el territori a partir del municipalisme entès alhora com un conjunt de polítiques que trenquen la dinàmica centre-perifèria i busquen la personalització i la qualitat de vida de tots els teixits urbans (estenen així la “ciutat” a tots els racons urbanitzats) i com una idea de país-xarxa de pobles i ciutats que entresumen i s’equilibren conferint-li així la seva riquesa i la seva força. Finalment, el federalisme configura l’Estat federal, un estat compost que és autogovern i govern compartit, on un mínim de dos nivells de govern disposen de competències en els tres poders (legislatiu, executiu i judicial) però on ni ha també àmbits de cogovern i de formació de la voluntat conjunta i on tothom accepta l’arbitri d’organismes destinats a dirimir els conflictes intergovernamentals. [4]
El funcionament de la democràcia deliberativa (com a mecanisme de codecisió tal i com explicava a la tesi 7) i l’aplicació del criteri de subsidiarietat (primer l’entorn més directe i/o el govern més proper) hauran de garantir tant com sigui possible la coherència i la complementarietat entre aquests tres entorns de decisió i acció.
Per als i les socialistes el federalisme no és doncs ni un disseny polític estandarditzat ni una tècnica administrativa sinó una idea i una cultura cooperatives que proposen un model de referència obert i flexible pensat per integrar i per resoldre conflictes amb el menor desgast i error possibles. El federalisme socialista no és un recurs de conjuntura sinó una proposta d’antic i llarg recorregut perquè a Catalunya, Espanya, Europa i el Món puguem assolir alhora la cohesió i la justícia socials.
[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]
[1] La pax i la civitas romanes deien tenir el seu fonament en aquesta concepció de la “civilització”.
[2] El vot al Parlament de Catalunya representa exactament igual la sobirania dels catalans i catalanes que el vot a les Corts Espanyoles, als municipis catalans o al Parlament Europeu. Totes les institucions democràtiques comparteixen la mateixa legitimat.
[3] Aquest és el federalisme que neix de J. Proudhon.
[4] D. Elazar és el principal teòric d’aquest federalisme d’estat que supera la lògica centralització-descentralització.
Socialisme ve de societat 
Brillant, Carles!