Governar el progrés, dissenyar el futur

[El passat cap de setmana va tenir lloc el 15 Congrés del PSC. El text d’aquesta entrada és la part que considero nuclear de la ponència política que vaig escriure per ser-hi debatuda]

En el frontispici de tots els missatges i totes les propostes que configuren l’articulació de l’alternativa política del socialisme democràtic a la situació actual hi ha de figurar una idea central: un futur de progrés és desitjable i és possible. Aquest ha de ser el fil conductor que els relligui i els doni coherència discursiva perquè el nus polític del nostre temps es troba segurament aquí.

La suma de les crisis viscudes i els grans desafiaments globals actuals, amb el seu caràcter d’aparent irresolubilitat i/o inevitabilitat, han estès a les nostres societats una ombra immensa de pessimisme i desconfiança sobre el progrés i sobre el futur. La convicció que els nostres fills i filles viuen i viuran pitjor que nosaltres ha arrelat en moltíssimes persones. Els missatges catastrofistes, també els embolcallats en la bona intenció d’afavorir la conscienciació o d’incentivar la prevenció i l’acció, sovint s’acaben imposant. La sensació de tenir damunt una gran espasa de Damòcles o una llosa extremadament feixuga esdevé cada cop més comuna.

I, al contrari del que defensen algunes veus, una societat instal·lada en el pessimisme, en la por al progrés i en la desconfiança en el seu futur, difícilment superarà els seus reptes i sortirà millor del present. En aquests casos, la situació no porta a una revolució que de forma ràpida i radical canvia l’estat de coses sinó que més aviat genera actituds de resignació, d’aïllament o d’evasió si no és que empeny la recerca de referents autoritaris o transcendents. L’extrema dreta i una part de la dreta juguen aquest joc en el que també es troben, per activa o per passiva, determinats sectors de l’esquerra. 

Certament, a diferència del que deixa entreveure l’altra part de la dreta, les dificultats i les incerteses hi són i no té cap sentit minimitzar-les. Tampoc el simple pas del temps ni la recomposició inercial de les coses sota la batuta del mercat o de les innovacions tecnològiques han demostrat cap eficàcia per abordar-les de forma duradora. 

Davant els desafiaments i les dificultats reals el que cal és recuperar la confiança de les nostres societats en el progrés, en el progrés material i en el progrés moral. El progrés que augmenta l’esperança de vida i la bona salut, que porta l’avenç de les condicions vitals (seguretat, benestar, recursos, treball digne), que ens fa més cultes, més lliures i més iguals, que millora la nostra relació amb els altres i amb el nostre entorn. Un progrés que no és lineal ni inevitable però sí possible, un progrés que no ha de ser automàtic i cec sinó que l’hem de governar. Governar el progrés és estimular-lo (en una societat oberta que creu en els canvis) i alhora dirigir-lo en una determinada direcció (en una societat que acorda col·lectivament cap a on vol anar).

Governar el progrés és doncs dissenyar el futur. I fer-ho entre tots i totes perquè el futur és patrimoni de tothom. Dissenyar el futur de la globalització, dissenyar el futur de l’envelliment i de les migracions, dissenyar el futur de la igualtat entre dones i homes, dissenyar el futur de la transició ecològica, dissenyar el futur de la superació de les desigualtats, dissenyar el futur de la digitalització, dissenyar el futur de la democràcia és orientar el progrés cap a la superació dels desafiaments i la millora de la societat.

Si renunciem a dissenyar el futur, el deixarem només un mans d’uns quants. Si volem, per exemple, que la transició ecològica i la digitalització en les que estem immersos siguin justes, repartint els seus costos i beneficis de manera equitativa i no deixant ningú enrere, hem de dissenyar-les i governar-les i fer-ho des d’allò públic, des de la visió i els interessos col·lectius. O si volem estendre i consolidar nous drets de ciutadania (com els drets digitals o de comunicació, com el dret a l’habitatge o a la mobilitat, com el dret a l’aire net) que esdevenen imprescindibles per viure amb dignitat i oportunitats en el món actual i que a més condicionen els drets ja conquerits, hem de dissenyar la nova lluita contra les desigualtats i governar-la a partir de grans pactes ciutadans. 

El passat ens demostra que dissenyar el futur i orientar el progrés és possible: el sufragi universal, els drets dels treballadors, l’Estat del Benestar, els avenços del feminisme, la construcció europea entre d’altres són el fruit de dissenyar entre molts el futur davant de desafiaments enormes. Si ho hem fet abans, ho podem tornar a fer perquè un altre món sempre és possible. Aquest ha de ser el cor avui del missatge polític del socialisme democràtic.   

El temps esquerp (Raimon Obiols)

[Poques setmanes després de la seva publicació a principis de 2022, vaig escriure per a la revista Pensament Socialista aquesta ressenya sobre l’últim llibre de Raimon Obiols, oblidant-me de compartir-la al bloc. He pensat que encara tenia sentit fer-ho avui.]

El temps esquerp és el nostre temps, el temps recent i encara actual de pandèmia, de procés independentista, de nacionalpopulismes i espectres del feixisme, de fets alternatius i de capitalisme desnortat. Un temps difícil d’empassar, procliu a la desorientació, a la divisió i a l’enfrontament, a la desil·lusió i a la decepció. Però també un temps en el que la magnitud de les seves adversitats i incerteses ens ha fet conscients de la seva importància i ens ha forçat a repensar-lo, a reflexionar-hi, aixecant el cap del present i posant-lo en perspectiva.

I això és el que fa Raimon Obiols en el seu darrer llibre (El temps esquerp – Ed Arcàdia 2022, acabat d’escriure just abans de la guerra d’Ucraïna). Sense ampul·lositats teòriques però amb el pòsit d’una gran erudició i d’una llarga experiència vital, la seva mirada aguda i alhora reposada sobre el nostre temps ens n’ofereix una anàlisi acurada però sobretot, com apunta el subtítol del llibre “12 apunts contra la decepció política”, una resposta, un camí per buscar-ne la sortida: el camí de la política, el de la política en la que hi cap tothom.

Dotze apunts que més que com a esbossos s’han de veure com a quadres pintats “a mitja llum i a mitja distància” (en la millor tradició pictòrica que el propi autor reivindica en la introducció seguint les ensenyances del seu pare artista). Dotze quadres que sense dubte es poden llegir per separat i intercanviant-ne l’ordre, com també diu l’autor, però que junts conformen tota una exposició, l’exposició completa d’un relat global i coherent que en el seu moll de l’os porta una proposta política.

L’anàlisi que fa R. Obiols del nostre temps abasta particularment Catalunya i la seva relació amb Espanya. Defugint i criticant el que anomena “terraplanisme” nacionalista (perquè contra tota evidència històrica i factual continua sostenint que tota nació té dret a un estat i que tot estat encarna una nació alhora que sempre veu les essències nacionals en perill), Obiols parteix del contrapunt conceptual entre el que diferents intel·lectuals han batejat com a “vicis de situació” o “limitacions endèmiques” del nostre país (la incapacitat d’aprofitar oportunitats i consolidar progressos) i la nostra demostrada resiliència, a voltes exacerbada, per resseguir la història de Catalunya. Així, la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya hauria anat oscil·lant entre la conllevancia tal i com l’entenia Amadeu Hurtado (és a dir com a voluntat d’entesa i convivència) i la conllevancia tal i com la va formular Ortega y Gasset (és a dir com a estricta tolerància inevitable) quan no entra en períodes d’erupció inútil com el Procés. Un Procés que s’explica fonamentalment com a “fase superior del pujolisme”, pel fet que el pujolisme (nascut de la opció de la poderosa burgesia catalana per dominar el país sense dirigir-lo directament i alhora barrar eficaçment el pas a l’esquerra) va assentant al llarg dels seus molts anys de govern dues formes polítiques bàsiques per fer-lo possible: la “teologia laica” nacionalista (independència o extinció nacional) i la “teatrocràcia” (la representació i el simbolisme del poder per davant de l’exercici real del poder). En front del pujolisme i el Procés, els millors moments de Catalunya correspondrien a la Mancomunitat de Prat de la Riba i a l’impuls de P. Maragall en base al municipalisme socialista.

Aquesta anàlisi de Catalunya es dona inevitablement en paral·lel a la del fenomen global del nacionalpopulisme i les seves arrels feixistes (Obiols fa especial èmfasi en el trumpisme comparant-lo amb les tesis i actituds de D’Annunzio i Marinetti) i més en general al de la tornada al primer pla polític de les identitats nacionals. Tot plegat en el context del desplegament d’internet i les xarxes socials amb la seva capacitat de polaritzar i instal·lar el dubte sobre qualsevol qüestió, fins i tot les més evidents, arribant a crear autèntics guetos mentals.       

L’anàlisi del temps esquerp també s’atura en dos altres elements: la pandèmia i les tendències del capitalisme del segle XXI. La pandèmia és sobretot “la gran pausa”, la demostració a ulls de tothom que la política pot governar l’economia, i el moment de presa de consciència col·lectiva que som tots en un mateix vaixell i que els problemes actuals ho són per a tota la Humanitat. Una “gran pausa” que paradoxalment arriba quan les nostres societats s’endinsaven cada cop més en una dinàmica, que semblava imparable, d’acceleració en tots els camps de la vida (i que les nostres institucions econòmiques, socials i polítiques ja no podien seguir), com una de les tendències forjades per la pressió del capitalisme. A aquesta tendència s’hi podien afegir la del creixent productivisme i consumisme antiecològic basat en els combustibles fòssils i la del poder ingent (tant en termes econòmics com polítics) de les multinacionals de la informació i la comunicació, configurant totes tres l’expressió de la omnipotència del mercat globalitzat.

Aquest temps esquerp que ens ha tocat viure, certament complicat i descoratjador, no és però l’únic temps difícil pel que han transitat ni el nostre país ni el món en els darrers segles. R. Obiols ens ho recorda rememorant vivències i pensaments d’alguns dels intel·lectuals i polítics dels segles XIX i XX (George Orwell, Robert Musil, Albert O. Hirschsman, Ernest Lluch, Max Aub entre d’altres) que van haver-s’hi d’enfrontar i ho feren a partir de les premisses en les que ell hi veu el fil que cal reprendre per enfrontar-s’hi també avui. És el fil d’una determinada forma d’entendre el món que creu en la política com la millor acció per no resignar-se i transformar-lo, en una política humanista i universalista però plenament conscient de les seves limitacions (derivades de la pròpia condició humana i en particular del seu irreductible pluralisme) i per aquest motiu allunyada d’imposicions, el que la fa fràgil i per tant a voltes caure derrotada. Ha estat tanmateix a la llarga, en la perspectiva que dona mirar enrere, l’única política reparadora, no excloent i sustentadora de progrés i benestar duradors malgrat que també s’ha equivocat i comès errors.

És la política que R. Obiols sintetitza, en una de les moltes vegades que s’hi refereix i la descriu, manllevant els conceptes bàsics del mètode Stanislavsky (el sistema per a la formació d’actors basat en l’art d’experimentar per sobre del de representar): atenció a la realitat + imaginació per superar-la. Una política que es contraposa tant a la realpolitik com a la fantasia il·lusa, una política que no defuig els problemes objectius ni obvia el que pensen els altres però que busca amb afany els camins viables, encara que parcials o més lents, per remoure les injustícies i les desigualtats que impedeixen la plena llibertat dels humans. I evidentment, una política que pot servir per rectificar, per canviar de rumb i sortir del Procés a Catalunya i també per fer front als reptes globals post-pandèmia.

És la política de la democràcia i del federalisme de facto (dels fets per sobre de les declaracions i en contraposició al “vagar de les nacions en pena”), del diàleg que des de l’empatia proposa solucions assumibles, de la recerca del consens més ampli possible compartint prioritats i principis però sense que ningú hagi de renunciar als seus valors, de l’entendre els conflictes com a consubstancials a la convivència però sempre abordables i resolubles (subdividint-los i no caient en el tot o res). És l’europeisme i a Catalunya, de nou i com en els seus millors moments, el catalanisme que, entenent que tota nació és plural, s’erigeix entre la imposició independentista i la indiferenciació espanyolista com un revulsiu polític i social per tornar a construir el país de tots.

R. Obiols entronca aquesta política amb la responsabilitat weberiana, amb el sentit del possible de Musil o la common decency d’Orwell i moltes vegades la perfila amb reflexions forjades en la seva pròpia trajectòria com “la realitat en política no són només els fets sinó els fets més les opinions més els sentiments” o com “ens equivoquem en grup i corregim individualment” o també com “molt sovint la política desobeeix les lleis de la física… excepte el principi d’Arquímedes (qui tracta de submergir un cos en un líquid es troba amb una força equivalent de baix a dalt)”. I no deixa d’assenyalar que aquesta política és, o en tot cas hauria d’ésser, l’ordit del socialisme democràtic.

Si m’hagués de quedar amb alguna de les moltes reflexions de fons que planteja el llibre, escolliria la que postula la transcendència de la política en el nostre esdevenir col·lectiu, la seva centralitat en el govern del món en el que vivim, i de retruc dos dels seus corol·laris: no es pot deixar mai de voler fer política i sempre s’ha de donar la batalla de les idees. També contestaria alguna de les seves aproximacions teòriques, especialment la que tendeix a pensar que realment es pot parlar d’Humanitat en termes polítics (per exemple, no crec que la pandèmia s’hagi viscut igual arreu dels continents o que l’aproximació d’altres cultures a la política pugui ésser homologable a la nostra o que hi hagi problemes que siguin veritablement compartits com a tals per tots els països fins i tot en temes aparentment tant transnacionals i objectius com els derivats de la crisi climàtica).

Però El temps esquerp, que és un llibre inequívocament polític (aspecte en el que s’ha volgut centrar aquesta ressenya al mirar de mostrar-ne el seu relat vertebrador), és també un magnífic exercici literari. A partir d’una prosa rica i precisa però sòbria i de molt bona lectura, el lector descobreix un assaig originalment construït i ple de referències interessants que desplega molts matisos en cada un dels seus “apunts” o capítols. Es tracta en definitiva d’un llibre amb un gran valor propi que, com han demostrat les crítiques positives provinents d’espais polítics molt allunyats del nostre, més enllà dels llibres de part o al servei de propòsits aliens al seu autor que tant han proliferat últimament, s’obre pas per sí sol.

Jo en dic castellà

Fa uns mesos, la prestigiosa filòloga i catedràtica d’història de la llengua de la Universitat de Sevilla, Lola Pons, en una entrevista al diari El País (“Yo digo español” desembre 2022), afirmava que de la llengua que estudia i ensenya des de fa més de 25 anys en deia espanyol i no castellà. Les raons en les que fonamentava aquesta tria eren de caràcter històric-lingüístic i de caràcter geopolític.

Per a la professora Pons només té sentit dir-ne castellà fins abans de 1492, és a dir fins abans de l’aparició política d’Espanya (arran de la unió entre les corones de Castella i d’Aragó-Catalunya i la desaparició del regne andalusí de la península ibèrica amb la conquesta de Granada), però després d’aquesta data li sembla més lògic dir-ne espanyol. Un espanyol que a més s’ha allunyat progressivament d’aquell castellà amb la incorporació de paraules i estructures manllevades d’altres llengües, en particular de les altres llengües de la península. La segona raó que esgrimeix Pons és que en el món global només el terme espanyol resulta útil per designar la llengua i ubicar-la fàcilment en el mapa lingüístic mundial. En definitiva, per a ella, castellà és l’espanyol antic, gairebé el primigeni (ja que la mínima consolidació de les llengües derivades del llatí no es produeix fins només dos o tres segles abans de 1492) i és el passat mentre espanyol és el present i sobretot el futur de la llengua.

Respecto molt la tasca de recerca i divulgació de la Dra. Pons però la seva posició en aquesta qüestió no la comparteixo. En primer lloc perquè crec que, en termes històrics, l’autopercepció com a llengua castellana i no com a espanyola va molt més enllà del que diu (fins com a mínim 1869, la Real Academia Española -entitat científica creada per Felip V el 1713 seguint l’exemple de l’Académie Française i la Royal Society anglesa- editava el Diccionario de la Lengua Castellana). La idea de denominar la llengua com a espanyol no està, per a mi, lligada a l’aparició d’Espanya com a reialme-estat sinó a la de la voluntat de construir per part de determinats sectors socials i polítics l’Espanya estat-nació durant el segle XIX, seguint els corrents polítics de l’època a França, Itàlia, Alemanya etc. Una voluntat sempre qüestionada i mai quallada tant per la resistència de la pluralitat cultural a l’interior de la península com la de l’exterior, singularment a Amèrica abans de la descolonització (com ho demostren totes les constitucions aprovades a Espanya des de la primera al 1812, que parlava dels “españoles de ambos mundos”, fins a la vigent de 1978, que parla de “los pueblos de España”).

En segon lloc perquè si seguim el seu argument sobre l’evolució de la llengua avui n’hauríem de dir “hispanoamericà”, ja que la majoria dels seus parlants ho fan utilitzant multitud de vocabulari i semàntiques provinents d’altres llengües parlades a Amèrica i que molts d’ells estan molt lluny de cap sentiment d’espanyolitat. De fet, al recentment celebrat congrés de la llengua (Cadis, març 2023) diferents autors i intel·lectuals llatinoamericans han tornat a proposar-ho i alguns també han parlat de dir-ne “americaño” o “hispanés”.

A més, si a la llengua de més prestigi actualment i una de les més parlades en diversos continents, tothom, inclosos els mateixos parlants, l’anomena anglès, que no és una referència a cap estat sinó a Anglaterra, una part del Regne Unit de la Gran Bretanya i el Nord d’Irlanda, bé que a la segona o tercera llengua del món n’hi podem dir castellà, sense que aquesta denominació tingui com a referència el nom d’un estat.

I precisament, aquest element, la vinculació llengua i estat, és el motiu principal que em guia a l’hora de dir-ne castellà i no espanyol. Al contrari del nacionalisme espanyol, que vol fer d’Espanya el país d’una sola llengua i cultura mantenint la flama del projecte estat-nació, i del nacionalisme català, que somia fer de Catalunya un estat-nació separat d’Espanya, sempre especialment interessats en dir-ne espanyol, jo en dic castellà. L’Espanya plural i integradora, orgullosament construïda a partir de totes les seves llengües i cultures no pot reservar-li la seva denominació lingüística només a una d’elles: el català, el basc, el gallec, l’asturià-lleonès, l’aragonès i l’aranès són també llengües d’Espanya, llengües espanyoles reconegudes, i fins i tot oficials les tres primeres, per les lleis i amb milions de ciutadans i ciutadanes del país que les tenen com a primera llengua. La Catalunya que no vol renunciar a formar part d’Espanya i que alhora es considera plural i integradora, també orgullosament construïda a partir de la seva diversitat lingüística, no pot sentir i fer sentir com a imposada per l’estat una de les seves llengües. Per a mi castellà remet a l’Espanya i a la Catalunya plurals, federals i espanyol a l’Espanya i a la Catalunya homogènies, nacionals.

Per això, estic especialment content que, amb l’inici de la nova legislatura, el Congrés dels Diputats del Parlament Espanyol, ampliant l’ús de les altres llengües oficials que ja es feia al Senat, permeti utilitzar en tot el treball parlamentari, i tant de forma escrita com oral, català, basc i gallec, i encara més que en el text de la reforma del seu reglament que ho fa possible sempre parli de castellà. És la confirmació del model d’Espanya que ha guiat aquesta iniciativa i deu voler dir que tots els nacionalistes (catalans, bascos i gallecs) que hi han votat a favor toleren una mica més formar part d’Espanya.

Tanmateix, perquè el dogmatisme és en general dolent i en matèria lingüística encara més i perquè les llengües -com totes les coses- poden tenir dos o més noms per referir-s’hi (també és el cas del català i el valencià), m’atreveixo a proposar-li a la professora Pons un punt de trobada: quan parlem en llengües no espanyoles diguem-ne, si es vol, espanyol (o millor dit spanish, espagnol, espagnolo, spanisch, spansk, etc.), però quan parlem en castellà o en les altres llengües espanyoles diguem-ne castellà. Potser algun dia tindré l’oportunitat de plantejar-li la proposta i, amb la seva resposta, continuar aquesta reflexió.   

23 J: triar entre dos models

El proper 23 de juliol els catalans i catalanes estem cridats de nou a les urnes per renovar Les Corts i decidir el futur govern d’Espanya. Seran unes eleccions a cara o creu, on el país es decantarà per un dels dos models que han forjat la nostra vida en comú els últims anys: el model conservador que encapçala el Partit Popular o el model progressista que lidera el Partit Socialista, el model conservador que avui representa Núñez Feijoo o el model progressista que encarna el president Pedro Sánchez.

Des dels inicis del segle XXI, hem pogut constatar els efectes d’aquests dos models sobre les nostres vides. Durant la gran crisi econòmica i social de 2008-2014, una crisi provocada pels excessos neoliberals de desregulació, privatitzacions, endeutament incontrolat i minimització dels poders públics, vàrem conèixer els efectes de l’aplicació del model conservador a escala europea i espanyola. Les seves receptes imposades  d’austeritat, pujades indiscriminades d’impostos, insolidaritat i desmantellament dels serveis públics no van fer sinó agreujar la crisi ficant-nos en una espiral d’empobriment, desigualtat, desafecció i crispació social que va portar la UE al llindar del descrèdit amb la posada en qüestió de l’euro i del trencament intern amb la divisió nord/sud i el Brexit. Llavors, l’Espanya governada pel PP de Rajoy, resignada i seguidora acrítica dels mandats conservadors, era assenyalada com un dels PIGS, els països culpables que havien de pagar el preu més alt. Una Espanya de mínim creixement i màxim atur (fins a 5 milions de persones), d’augment vertiginós de les desigualtats i de la pobresa infantil, de retallades en salut i educació, d’increment dels impostos indirectes i minimització de les pensions. Una Espanya sense personalitat pròpia ni full de ruta, sota el llast de la corrupció i amb un govern sense res a oferir a la ciutadania més que sacrificis per a la majoria que va acabar veient néixer les protestes massives del 15-M i del procés independentista amb totes les seves conseqüències polítiques posteriors. Afortunadament, a partir del 2015 el Banc Central Europeu va decidir virar el rumb i va instaurar una política monetària expansiva de compra d’actius i d’última garantia que juntament amb una baixada acusada del preu internacional del petroli van assentar les bases d’una recuperació econòmica a tota Europa i també a Espanya. Una recuperació econòmica que malgrat tot va ser lenta perquè fins al 2018 no es van retrobar els indicadors principals de 10 anys abans.

L’altra cara de la moneda ha quedat sortosament palesa arran de la crisi 2020-2022 nascuda de la concatenació de la pandèmia de Covid-19 i la guerra arran de la invasió russa d’Ucraïna. Una crisi sobtada i aguda que, a més de forçar l’aturada abrupta i gairebé general de l’economia europea en la fase de la pandèmia i de generar una inflació severa d’un alt impacte sobre el poder adquisitiu de les famílies i les empreses en la fase de la guerra, ha comportat un allau de milions de refugiats i ha posat de manifest molts dèficits i dependències estructurals de la UE. Dependències en matèria de ciència aplicada, de subministrament d’energia, de capacitat militar i sobretot de producció industrial en sectors sensibles com els semiconductors o les bateries elèctriques. Però davant aquests reptes ingents, immediats per a la majoria de la ciutadania i determinants per al futur col·lectiu d’Espanya i Europa, aquesta vegada les polítiques desplegades han estat les del model progressista. La resposta de la UE a la crisi de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna s’han caracteritzat per la rapidesa, la cooperació i la solidaritat, la voluntat d’intervenció pública i la visió estratègica a mig termini. Pivotant de nou sobre els valors fundacionals de la Unió, la democràcia i l’Estat del Benestar (amb el sistema públic de salut al capdavant), els governs europeus han consensuat els tancaments interiors i exteriors de fronteres anti-covid, el programa de compra massiva i coordinada de vacunes, el suport pressupostari i militar a Ucraïna, l’aprovisionament alternatiu de tot el petroli i gas necessaris i sobretot l’emissió de deute europeu mancomunat que ha permès finançar un vastíssim fons d’ajuts econòmics a la recuperació post pandèmia, a la lluita contra la inflació i a la posta en marxa de mesures de transformació estructural i resiliència davant futures crisis. Transició ecològica i autonomia energètica, reindustrialització, creixement del sistema europeu de R+D, digitalització i reorganització de les capacitats diplomàtiques i militars són els objectius finals de la UE amb aquestes mesures. Unes mesures d’èxit que Espanya ha contribuït decisivament a dissenyar i ha liderat en la seva excució.

Amb les idees molt clares i una gran determinació, transmetent confiança i mobilitzant les energies de la ciutadania i de la resta de governs des de la UE a les CCAA i el municipis, el govern progressista d’Espanya pilotat per Pedro Sánchez ha assumit la seves responsabilitats i ha posat en marxa dotzenes d’actuacions legislatives i polítiques destinades a pal·liar els efectes de la crisi i a avançar en la modernització i sostenibilitat de la nostra economia i dels nostres sistemes de protecció social des de la justícia i l’ampliació de drets i llibertats. Revalorització anual de les pensions i garantia del seu sistema públic futur (8,5% aquest 2023), pujada d’un 40% del salari mínim professional, reforma laboral per acabar amb la precarietat (90% de nous contractes indefinits des la seva promulgació), ingrés mínim vital per erradicar la pobresa, bonificacions al transport públic per als usuaris habituals durant dos anys i al transport privat durant la fase aguda de la inflació, recuperació dels sous dels funcionaris i estabilització de centenars de milers d’interins a tos els cossos, impostos a les grans fortunes i als beneficis extraordinaris de les grans empreses, llei de regulació de la eutanàsia i molt especialment el Pla de 200.000 milions d’euros de fons europeus Next Generation són algunes de les més destacades d’aquestes actuacions. En definitiva, un esforç majúscul i exitós de la mà de tot el país que ha portat la recuperació econòmica i social en un període molt curt de temps i el reposicionament estratègic i internacional d’Espanya deixant enrere els anys d’inèrcia, impostos, retallades i corrupció dels governs del PP.

Catalunya ha viscut també i en primera línia l’efecte d’aquests dos models tant diferenciats a l’hora d’afrontar les crisis perquè a les situacions compartides a tota Europa i a tota Espanya, a casa nostra s’hi ha sumat el procés independentista. En el context de la crisi de 2008-2014, l’oportunisme d’alguns partits catalans i la incompetència i el càlcul equivocat del govern del PP van desencadenar un procés polític i social destinat a assolir una secessió impossible i perjudicial d’Espanya i d’Europa per part de Catalunya. El resultat del miratge ja el coneixem: divisió i enfrontament en la societat, pèrdua enorme d’oportunitats i d’empenta col·lectiva, deteriorament institucional i enfonsament del nostre prestigi com a país. Anys de confusió i inquietud, de voluntat d’imposició i conflicte, de mesures unilaterals, de respostes dràstiques i excepcionals, de judicialització i d’empresonaments, conseqüència d’un model conservador, rígid i nacionalista per ambdues bandes.  

L’arribada del govern progressista de Pedro Sánchez també va canviar substancialment les coses en el panorama del procés independentista. Emparat en la fermesa democràtica i el respecte de l’estat de dret, lluny de la passivitat, el nou govern ha abordat la situació amb valentia des del diàleg i la voluntat de superació del conflicte, fins i tot en moments tant cruents com el dels aldarulls de finals de 2019. Amb l’objectiu últim del retrobament entre catalans i entre catalans i la resta d’espanyols, s’han promulgat els indults dels polítics independentistes empresonats, s’han iniciat converses institucionals amb el govern de la Generalitat i s’han promogut reformes per equiparar la nostra legislació en matèria de sedició a la de la resta de països occidentals. Aquest nou enfocament progressista basat en el reconeixement de la pluralitat d’Espanya i la cultura de la cooperació i el pacte per abordar els desafiaments col·lectius ha portat a Catalunya un clima social i polític completament diferent que ha permès superar la dinàmica de blocs i retrobar paulatinament les prioritats del país en les solucions als problemes centrals de la ciutadania (infraestructures, sequera, educació …). La Catalunya de 2023 és molt lluny de l’aïllament, la crispació i la tensió paralitzants de 2018 heretades del govern del PP i el desgovern de Catalunya.

Avui doncs, gràcies a l’acció progressista del govern actual a l’hora de fer front a la crisi 2020-2022 i a les seqüeles de la de 2008-2014, Espanya i Catalunya estan en molt millors condicions socials i econòmiques que al 2018 i assoleixen quotes de desenvolupament i justícia com no ho havien fet en molts anys. Tanmateix, els grans reptes mundials i les incerteses que comporten de cara al futur no han desaparegut: els efectes del canvi climàtic i la necessitat d’una descarbonització de les nostres societats, la interdependència de l’economia globalitzada, la pressió migratòria esperonada per la pobresa causada per les guerres i els desastres naturals, l’aparició constant de canvis tecnològics que impacten en la nostra economia i la nostra vida quotidiana amb la intel·ligència artificial al capdavant i la recomposició geopolítica mundial empesa per la Xina són els principals d’aquestes reptes mundials del present que el nostre país ja està enfrontant.

A l’hora d’abordar des d’Espanya aquests reptes compartits, la cruïlla d’aquestes eleccions, el proper 23 de juliol, és per tant, entre triar les respostes progressistes que ha liderat Pedro Sánchez i que acabem de comprovar que han resultat beneficioses per la gran majoria, que han fet possible creixement econòmic, modernització i cohesió social o triar les respostes conservadores que torna a presentar-nos el PP de Núñez Feijoo i que recordem perfectament com a fracassades i inoperants per fer front a les crisis. Unes respostes conservadores que a més aquesta vegada venen acompanyades de pactes claudicants amb l’extrema dreta populista i retrògrada de Vox.

La proposta socialista per encapçalar un nou govern progressista d’Espanya té per objectiu construir entre tots una Espanya progressista, moderna i resilient, protagonista a Europa i el Món, amb idees i iniciatives pròpies que en facin un referent. És una proposta que creu fermament que prosperitat i redistribució no només son compatibles sinó que es retroalimenten positivament i que es basa en sis principis:

1. Rigor i fiabilitat, compliment dels compromisos, implicació i responsabilitat, voluntat de participació activa, en particular en el context europeu i internacional
2. Governar per a tothom (ni contra ningú ni al servei de ningú) i amb tothom, comptant especialment amb els agents socials i amb els governs de les CCAA i dels ajuntaments, des del lideratge dels poders públics i la cooperació públic-privada
3. Unió en la diversitat, igualtat i cohesió a partir del reconeixement de la diferència i la singularitat individuals i de la pluralitat cultural i territorial, un reconeixement expressat en el respecte i plasmat en el diàleg, el pacte i els drets i deures compartits
4. Solidaritat i cooperació perquè ningú quedi enrere i tothom tingui les mateixes oportunitats i pugui fer front a les seves necessitats
5. Modernitat i innovació, impuls a la creativitat i a la iniciativa
6. Transparència i qualitat democràtica al servei d’una administració eficaç i eficient, foment de la implicació i la participació ciutadana, reivindicació de la memòria col·lectiva

Sis principis que travessen totes les polítiques del programa socialista per aquest proper mandat 2023-2027 i que molt especialment volen garantir que la imprescindible transició ecològica i digital de la nostra economia i la nostra societat que ja està en marxa serà justa i sostenible; que el nostre Estat del Benestar continuarà enfortint-se i ampliant-se abastant des de les infraestructures de mobilitat i comunicació fins a la seguretat i la prevenció passant per les pensions, l’habitatge, els serveis socials, l’educació, la salut, la R+D i la cultura; i que el feminisme i la igualtat home-dona no abandonaran la centralitat del nostre progrés com a societat.

I sis principis que volen portar a Catalunya la consolidació del retrobament i la reconciliació entre catalans i entre catalans i la resta d’espanyols mitjançant el diàleg social i polític; el reconeixement explícit i la protecció de la nostra singularitat cultural i lingüística; la seva participació en la cogovernança d’Espanya i en la presa de les decisions clau que l’afectin; i el finançament i les inversions que el país necessita.

Posar de nou Catalunya en marxa, recuperar la seva condició de motor econòmic d’Espanya i Europa i el seu caràcter de país d’avantguarda, fer de Barcelona la capital cultural i científica d’Espanya i de tot el territori la Porta Sud d’Europa a cavall del corredor mediterrani és el que permetrà un nou govern progressista d’Espanya liderat per Pedro Sánchez. Triar el model progressista el proper 23 de juliol és l’única alternativa per no tornar enrere ni a Catalunya ni a Espanya però sobretot per fer front als reptes presents i futurs amb la garantia d’èxit, cohesió i justícia que ha quedat demostrada pel lideratge socialista del país els últims quatre anys.

La gauche et les lumières (Stéphanie Roza)

La segona dècada del segle XXI ha vist revifar amb força corrents de l’esquerra que qüestionen el caràcter emancipador del llegat de la Il·lustració i la Revolució Francesa. Interessada intel·lectualment i alhora preocupada políticament per aquest fenomen, la investigadora del CNRS francès Stéphanie Roza ha dedicat els seus dos últims llibres a estudiar-lo posant el seu coneixement i rigor professional al servei de la seva perspectiva militant. El resultat és una posició teòrica molt sòlida que rebat amb contundència el plantejament d’aquests corrents i defensa la tesi contrària: la identitat i la força de l’esquerra neixen precisament del llegat il·lustrat i la seva concreció política forjada per la Revolució Francesa.

La voluntat eminentment polèmica de Stéphanie Roza ja es veu en l’ordre en el que ha escrit els dos llibres. El primer, “La gauche contre les Lumières ?  (Fayard)” redactat el 2020, està dedicat a entrar de forma directa en els debats del present, analitzant i qüestionant els postulats de l’esquerra antiil·lustració actual des de la tradició il·lustrada troncal de l’esquerra, mentre el segon, “Lumières de la gauche (Editions de la Sorbonne)” publicat el 2022, és un repàs detallat de la història dels fonaments teòrics de l’esquerra des de la mateixa Revolució Francesa per demostrar, anant a les fonts, l’argumentació que sosté en el primer llibre.

Per Roza, el nucli de la Il·lustració és la consciència i la voluntat d’emancipació humana (intel·lectual, moral i política) a partir del coneixement. L’emancipació política s’aconsegueix posant límits al poder i consagrant drets i llibertats individuals i alguns l’entenen de forma liberal (la seva materialització depèn de cadascú) i d’altres de forma igualitària (la seva materialització s’ha de garantir per a tothom). L’esquerra és aquesta part igualitarista de la Il·lustració política que ja es pot trobar durant la Revolució Francesa i a la que després donarà forma el socialisme en les seves vessants democràtica, comunista i anarquista. Per això, Roza insisteix en què l’esquerra no pot deixar de compartir els tres valors troncals del llegat il·lustrat:

. el racionalisme, entès com la defensa de la raó crítica, la raó que permet conèixer la realitat per incidir-hi i com la primacia de l’argumentació racional per sobre de qualsevol altra autoritat teòrica.

. l’universalisme, entès com l’extensió de la dignitat humana, com la inclusió de tothom en la condició humana.

. el progressisme, entès com la capacitat humana de millorar el món (Roza el qualifica, recuperant precisament una reflexió il·lustrada, de “millorisme”) per sobre de fatalismes naturals o divins.

Sense dubte, els anhels i les promeses emancipadores de la il·lustració i la Revolució Francesa han trigat molt a acomplir-se i només ho han fet parcialment. En conseqüència l’esquerra ha estat i ha de ser crítica amb el resultat de la seva aplicació i proposar sempre noves vies per aconseguir-la però rebutjar aquests valors troncals il·lustrats per sí mateixos, com a impotents per portar l’emancipació, és per a Stéphanie Roza un error majúscul que no només s’ha revelat molt estèril políticament sinó que fa el joc a la dreta, és a dir als qui ni creuen ni volen l’emancipació.

Roza explica, al llarg dels dos llibres, com aquesta esquerra que no vol ser hereva de la Il·lustració (perquè la raó, per molt que es vulgui, només pot acabar essent instrumental o totalitària i no crítica; perquè l’universalisme és només imperialista i uniformitzador; i perquè el progressisme és precisament la causa del creixement econòmic exponencial que consolida el capitalisme i que provoca el col·lapse mediambiental al que ens aboquem), i que es recolza sobretot en el pensament de Foucault, és fonamentalment incoherent amb els seus objectius (esdevé irracionalista, nacionalista i etnicista i conservadora) i, com demostra la història, acaba convergint amb els reaccionaris (Sorel, traçant el camí de Mussolini i dels col·laboracionistes francesos, n’és el cas més clar) o sumida en la desesperació inoperant (amb Adorno, Horkheimer i Marcuse – la primera Escola de Frankfurt – al capdavant). El lligam que Roza troba entre tots aquests autors, des de Sorel a Foucault, és la seva filiació a les tesis antimodernes de Nietzche i per això els posa l’etiqueta, per ella paradoxal, de “nietzcheans d’esquerres”.

A l’altre cantó de la balança, l’esquerra que sí que s’ha reclamat filla de la Il·lustració, malgrat les seves temptatives fallides i les seves limitacions, és la que realment ha portat canvis i avenços substantius cap a l’emancipació, en el camp social però també en el sexual i en el colonial, encara que quedi un bon tros per assolir totes les fites. Tots els pensadors que han sustentat revolucions i transformacions socials igualitàries efectives a curt o a llarg termini, s’han sentit partícips, ja fos assumint-les plenament o criticant-les parcialment o volent reconstruir-les, de la tradició il·lustrada i de les innovacions polítiques de la Revolució Francesa. Durant la mateixa Revolució, Babeuf, Wollestonecraft i Louverture ja van iniciar aquesta via que posteriorment van seguir els primers socialistes (Saint Simon, Fourier, Roland, Blanc o Cabet), l’Aufklärung alemanya (en la que Roza inclou Marx i Engels), l’anarquisme (Proudhon, Bakunin, Kropotkin i fins i tot Landauer) i la socialdemocràcia (encapçalada per Jaurès i també Kautski i els austromarxistes) i els teòrics d’esquerra més originals d’entreguerres (Lukacks, Sartre i CLR James). No és fins després de la segona guerra mundial que, fruit de l’impacte colossal que l’holocaust i la bomba atòmica causen en el pensament occidental, els corrents antimoderns també des de l’esquerra agafen més protagonisme teòric i polític. Així, en la segona meitat del segle XX coexisteixen en el pensament d’esquerres, sovint enfrontades però a voltes confoses, les dues corrents i hi trobem el moviment descolonitzador (sovint d’arrel marxista), el sionisme, la socialdemocràcia de postguerra, Maig de 1968 i l’anomenada “postmodernitat” (Foucault, Derrida etc.) o la segona Escola de Frankfurt (Habermas) entre d’altres.

Avui, encara que no electoralment però sí en els debats teòrics i polítics, l’esquerra antiil·lustració obté cada cop més ressò en el marc d’una “guerra cultural” amb un també revifat neofeixisme que els retroalimenta mentre l’esquerra racionalista, universalista i progressista sembla a la defensiva, sense capacitat per reafirmar les seves posicions amb una proposta de futur renovada i creïble a partir de la reivindicació dels seus èxits passats i es troba encallada entre la pulsió de governabilitat i la mala consciència per haver abraçat la “tercera via” després de l’ensulsiada del comunisme soviètic (curiosament el 1989, això és just dos segles després de la Revolució Francesa de 1789 i un segle després del congrés fundacional de la Internacional Socialista o Segona Internacional, volgudament celebrat el 14/7/1889 en record del que es considerava l’esdeveniment més important per a l’esquerra mundial).

Convinc completament amb Stéphanie Roza en què cal combatre amb veu alta i clara la deriva identitària i comunitarista, i alhora presentista i mil·lenarista, de determinada esquerra que efectivament acaba més fent el joc a la dreta que aportant realment noves cotes d’emancipació en cap context ni en cap sector social i també en què cal lluitar perquè l’esquerra il·lustrada recuperi el seu pols teòric desacomplexadament. I encara més si penso que amb la Il·lustració i la Modernitat en el seu conjunt pot passar el mateix que amb la democràcia, això és que la crítica radical d’una certa esquerra l’ha acabat entregant al liberalisme (fins a tal punt que avui és un lloc comú parlar de “democràcia liberal” referint-se a la democràcia occidental que amb tantíssim esforç el moviment obrer, les classes populars i l’esquerra il·lustrada van aconseguir implantar, entre d’altres, enfront dels liberals).

Tanmateix crec que Roza és massa rígida en el seu esquema de esquerra=Modernitat i dreta=antiModernitat, perquè per a mi sí que es poden fer i s’han de fer crítiques substantives a la Modernitat il·lustrada des de l’esquerra sense caure en l’irracionalisme, el nacionalisme o el conservadorisme (les crítiques al cientifisme, la tecnocràcia, la burocràcia o la societat espectacle poden ser-ho) i, sensu contrario, la dreta, fins i tot l’extrema dreta, moderna, és a dir a dir hereva de la il·lustració, sí que existeix (per exemple, discrepo amb l’autora i penso que el nazisme no és un corrent antimodern sinó clarament ancorat en conceptes positivistes com la raça o directament il·lustrats com la nació o el futur). Roza sembla més disposada a acceptar que el liberalisme, fill indiscutible de la Il·lustració, sigui també d’esquerres que ubicar-lo a la dreta i reconèixer per tant que una dreta moderna és possible i existeix.

En qualsevol cas, aquests dos magnífics llibres de Stéphanie Roza, escrits amb erudició i fruit d’una extensa anàlisi de molts textos d’autors diferents però de gens difícil lectura, són atractius pels nous punts de vista que aporta i per la construcció dels seus raonaments i sobretot altament estimulants per a tothom que s’interessi al combat de les idees polítiques, és a dir a l’imprescindible fonamentació ideològica de les tesis polítiques per al seu desitjable i inevitable contrast en els debats públics i parlamentaris amb les altres formes d’entendre el món.

Convivència a la ciutat (o les superilles aïllen)

Aquesta entrada, publicada també fa uns dies a la revista socialista L’Endavant Digital, és la meva síntesi d’una extensa reflexió, fruit del debat entre moltes persones, de la Cooperativa d’Idees per Barcelona sobre com afavorir la convivència a les ciutats des de la política local. Una reflexió que vull compartir com una modesta contribució personal a la gran conversa ciutadana que, sobre el millor per al futur dels nostres pobles i ciutats, mantenim al nostre país aquest curs amb motiu de les eleccions municipals del 28 de maig de 2023.

El pressupòsit fonamental d’una organització de la ciutat al servei de la convivència és evidentment la seva previsió, la seva incorporació als criteris que conformen la planificació urbana als seus diferents nivells i àmbits. Mirem de fer-ho:

1. Espai públic

L’espai públic, l’espai urbà no privatiu a priori per a determinades persones, és un espai de trànsit (s’utilitza per anar d’un lloc a un altre) però també moltes vegades un espai amb una finalitat en sí mateix (per fer-hi alguna cosa o simplement per passejar-hi) que potencialment pot utilitzar tothom. Un tothom que també apel·la a les generacions futures i a les seves necessitats que molt difícilment es poden predir.

Aquesta condició d’universalitat el fa propici per ser un espai de convivència sempre que es conjurin dos riscos: primer, que al ser de tothom ningú el faci seu i quedi impersonal, descuidat i sense vida i segon, en l’altre extrem, que algú se l’apropiï, el privatitzi i li tregui el seu caràcter universal definitori.

El disseny de l’espai públic ha de facilitar doncs a la vegada que la ciutadania s’hi identifiqui reconeixent-lo com a propi, i per tant indirectament també se’n responsabilitzi, i que cap col·lectiu concret el colonitzi en permanència. Per assolir aquest doble objectiu  afavoridor de la convivència pot ser útil tenir en compte els següents elements:

. l’espai públic ha de ser inclusiu, és a dir accessible, segur, laic i intergeneracional (el seu ús per part de tots els membres de qualsevol família conjuntament i per separat pot il·lustrar bona part d’aquests requisits).

. l’espai públic ha de ser flexible, obert i adaptable per poder ser plurifuncional, és a dir no especialitzat (per això ja hi ha els equipaments) i oferidor, alternativament o alhora si és possible, de les possibilitats de trànsit, activitat puntual i passeig que se li demanen (en aquest sentit, les ocupacions permanents de via pública son normalment inadequades).

. l’espai públic ha de tenir qualitat urbana i elements de singularització (vinculats a l’estètica, a la funcionalitat, a la monumentalització o a la memòria) per quedar alhora homologat a tota la ciutat i tenir una personalitat pròpia que el referenciï en el seu entorn directe o fins i tot més enllà.

. l’espai públic ha de tenir el millor manteniment, neteja i il·luminació possibles (el manteniment i la cura es retroalimenten i donen seguretat).

• Habitatge

Tot i ser l’habitatge l’espai privat per excel·lència (ho certifica la llei garantint la inviolabilitat del domicili i ens ho recorda la publicitat quan parla de la “república independent de casa meva”), tres de les seves característiques també influeixen molt directament en les condicions per a la convivència.

La primera és la seva accessibilitat. L’exemple paradigmàtic d’aquesta relació es troba en els edificis de pisos sense ascensor que converteixen en un problema molt greu per a moltes persones sortir de casa i per tant els redueixen molt les opcions de conviure fora de la família directa. Nens i gent gran però també persones (majoritàriament dones) amb criatures i persones amb alguna discapacitat pateixen intensament aquesta limitació.

La segona és el règim de tinença. La propietat o lloguer dels habitatges incideix de forma diferent en la convivència: mentre la propietat fixa més la població i per tant la vincula també més al seu entorn directe (espai públic, veïnatge, situacions compartides), el lloguer permet més la diversificació i el relleu generacional de la població (renovació, dinamisme).

La tercera és la seva conservació. A l’igual que el manteniment de l’espai públic juga un paper important per facilitar el seu ús convivencial, la conservació dels edificis en general i la dels habitatges en particular també és important per a la predisposició a la convivència, forjant des de la sensació d’acolliment fins a la d’inseguretat.

L’habitatge que afavoreix la convivència és doncs un habitatge accessible (de plantes baixes o edificis de pisos amb ascensors), ben conservat (per les propietats privades de règim vertical o horitzontal i per les administracions públiques) i que barregi les tinences en propietat i en lloguer (en una mateixa escala o en edificis propers).

• Barri

Els barris són els conjunts d’edificacions i espais públics que en una ciutat van articulant les tres funcions urbanes principals: residència, activitat econòmica, serveis i infraestructures. La forma i proporció amb les que integren cada una d’aquestes funcions marca la seva tipologia (barris dormitori, districtes financers o zones d’hipermercats són exemples d’una funcionalitat quasi exclusiva)  i de retruc el caràcter general de les ciutats de les que formen part. També caracteritzen els barris la seva morfologia, definida a partir del volum de les edificacions, la seva continuïtat i l’estructura de la seva trama.

Determinats tipus de barris afavoreixen sense dubte més la convivència. Son els barris multifuncionals, compactes i permeables.

Multifuncionals, és a dir que incorporen equilibradament les tres funcions, perquè això els permet tenir, amb més o menys intensitat, vida a totes les hores del dia i tots els dies de la setmana el que facilita la interacció i la trobada mentre la zonificació funcional dificulta les disponibilitats i segrega els usos del temps, el que no predisposa als temps-espai compartits per a la convivència (pensem en les complexes possibilitats de convivència d’un barri turístic). Compactes, és a dir amb les edificacions continues o molt properes, perquè la proximitat porta la relació i el coneixement mutu, fonaments del veïnatge i la convivència. Permeables, és a dir amb una bona connectivitat interna en totes direccions que no obligui a només uns determinats recorreguts, perquè així les activitats i trobades poden desenvolupar-se fàcilment i en qualsevol dels indrets del barri.

I encara es reforça més aquest caràcter convivencial dels barris multifuncionals, compactes i permeables si la seva dimensió i la seva trama el fan abastable a peu. Una mesura que optimitza les potencialitats de disponibilitat, proximitat i dinamisme que són requisits per a la convivència.

Finalment, en aquest apartat no podem deixar de fer una reflexió, en termes de convivència, sobre les polítiques d’actuació envers els barris. Preservar la convivència a nivell de barri implica que s’han d’evitar tant processos de gentrificació (expulsió dels habitants amb menys poder adquisitiu) com de ghettització (expulsió dels habitants amb més poder adquisitiu) si no volem que disminueixi dràsticament la seva diversitat, un dels fonaments d’aquesta convivència.

• Ciutat

Sense dubte, els trets determinants a nivell urbà per afavorir la convivència a la ciutat es troben a nivell del barri, incloent-t’hi en un lloc preponderant l’espai públic i l’habitatge, però tanmateix l’anàlisi global del nivell ciutat també permet singularitzar elements vinculats a aquesta relació. En destaquen dos en particular: la mobilitat i les configuracions centre/perifèria.

En la mesura que la convivència és trobada i activitat conjunta, la mobilitat esdevé rellevant per facilitar-la. I a nivell ciutat encara més perquè, a diferència del nivell barri, a aquest nivell una bona connectivitat de la trama és insuficient perquè la mobilitat ja no es pot produir majoritàriament a peu. Cal doncs en aquest cas per garantir la mobilitat un transport eficient, el que forçosament vol dir diversificat quan pensem en una ciutat per a tothom. Valgui la redundància, per facilitar la convivència a la ciutat tots els modes de transport han de poder conviure-hi perquè cada mode aporta la seva especificitat i per tant la seva utilitat a la mobilitat: el transport col·lectiu aporta accessibilitat econòmica i rapidesa, el cotxe aporta capacitat de càrrega i confort (importants especialment per a famílies i gent gran), el transport individual en moto, bicicleta o patinet aporta flexibilitat i capil·laritat. Una convivència de modes de transport que és compatible amb altres objectius com el de la transició energètica (els vehicle elèctrics són aquí la clau) o el de l’accessibilitat funcional i que és també independent del seu caràcter de gestió públic o privat.

Una ciutat sense un centre que l’articuli, sense un espai de referència simbòlic que tothom identifica, que tothom coneix i per tant on passen les activitats compartides més rellevants per a la comunitat ciutadana (grans festes, manifestacions i reivindicacions, esdeveniments socials i culturals), és segurament una ciutat amb una gran dificultat afegida per a la convivència. Però alhora, una ciutat on els seus barris excepte els del centre no tenen res a oferir als qui no hi viuen és també una ciutat que perd oportunitats de convivència, de relació i coneixement mutu entre territoris i persones que la formen. En aquest sentit és important que la ciutat disposi d’altres centralitats (institucionals, comercials, culturals, recreatives) perquè es generin fluxos urbans entre barris més enllà de la circulació barris/centre/barris i per tant el territori-ciutat no quedi configurat en termes de centre/perifèria (radial) sinó d’estructura policèntrica (en xarxa) en el que un dels centres funciona com a node principal. Una estructura de ciutat que de seguida queda reflectida i potenciada o condicionada per les rutes dels transports públics de gran capacitat (per això, seguint aquest argument, l’estructura ortogonal sembla la més adequada).

A la ciutat, convivència és diversitat i connectivitat, singularitat i relació i per això tot el que aïlla és, a la curta o a la llarga, contraproduent: la trama urbana no pot ser un arxipèlag de superilles sinó un continu intercomunicat sense talls ni fissures (les superilles aïllen).

[A la memòria d’Antonio Santiburcio]

L’estrella roja de tres puntes

Fa unes setmanes vaig anar a veure, a la Facultat de Geografia i Història de la UB, la petita però molt interessant exposició “Multilingüisme i Brigades Internacionals”.

Es tracta d’una exposició itinerant comissariada per Ramon Naya i Lourdes Prades, bibliotecaris de la UB i del Pavelló de la República (institució associada a la UB que custodia, entre d’altres fons, una gran quantitat de documentació referida a la Guerra Civil), que de forma molt acurada i didàctica explica com i des de quins postulats es va afrontar, per part de les autoritats de la República, el repte de comunicació que comportava la vinguda en molts pocs mesos, a finals de 1936, de més de 35000 voluntaris (homes i dones, principalment homes joves) de fins a 50 països diferents per sumar-se a les milícies antifeixistes sense saber, en la seva immensa majoria, ni una mica de castellà i no diguem de català o d’altres llengües d’Espanya.

La resposta a aquest repte de comunicació lingüística en temps de guerra, imprescindible al front però també als hospitals i en molts altres contextos inclosos els polítics, va ser doble. D’una banda, es varen crear les Brigades Internacionals per agrupar-los entre ells creant batallons per raó de llengua (italians, francesos i belgues, alemanys i austríacs, britànics i nord-americans, etc.) i d’altra banda, es va procedir a organitzar un sistema d’ensenyament i aprenentatge massiu del castellà seguint mètodes adaptats a les circumstàncies (ensenyament personalitzat en cadena, preeminència de la oralitat, edició de materials específics bilingües…).

D’aquestes decisions estratègiques, segurament encertades des del punt de vista de la funcionalitat lingüística i potser també militar, sorprèn que no hagi quedat constància de si es va plantejar l’opció d’utilitzar l’esperanto, llengua nova molt fàcil d’aprendre i llavors molt més popular i coneguda que ara, sobretot entre l’activisme polític d’esquerra, i llengua conceptualment molt lligada a la causa de l’internacionalisme. Caldria esbrinar si realment aquesta opció va ser damunt de la taula (se sap que hi havia efectivament brigadistes esperantistes) i si es va descartar per raons pràctiques o polítiques perquè, així ho mostra l’exposició, ben aviat va aparèixer entre els brigadistes un codi supralingüístic bàsic que tothom compartia per anomenar les coses i situacions més corrents i fonamentals per a la supervivència.

Però el que encara sorprèn més és la pròpia creació de les Brigades, un fet realment a contracorrent al bàndol republicà en els moments inicials de la guerra. Fer prevaldre el criteri lingüístic per sobre de l’ideològic, que era el que predominava aquell dies en l’organització de les milícies de combat, no devia ser obvi en absolut. I més quan des del principi, a les columnes formades per militants i simpatitzants d’una mateixa força política o sindical que lluitaven al front hi havia estrangers integrats, com ens ho relata per exemple, de forma detallada i a partir de la seva experiència, G. Orwell en el seu indispensable Homenatge a Catalunya. Molts historiadors la vinculen al paper de la internacional comunista, que va ser qui va fer la crida més gran a venir a Espanya, atribuint-li ja un primer intent de forjar un exèrcit ben enquadrat i disciplinat per combatre la rebel·lió de molt bona part de l’exèrcit espanyol, i ho recolzen en que el delegat del Komintern André Marty (fervent estalinista i heroi del comunisme francès, curiosament un nord-català que parlava perfectament català i castellà) va acabar essent el comissari general (Inspector General ) de les Brigades Internacionals, juntament amb Palmiro Togliatti (secretari general del PCI a l’exili i també delegat del Komintern).

No tinc formació ni criteri per ser taxatiu en aquesta qüestió però el que sí que crec és que no deuria ser tant directa la relació de la voluntat comunista amb la creació de les Brigades Internacionals quan, com també reflecteix l’exposició, la idea que les conceptualitza és la de Front Popular Internacional i el seu símbol, que figura a sobre de la bandera republicana oficial que les identifica, és el de l’estrella roja de tres puntes. La idea de Front Popular Internacional i el símbol de l’estrella roja de tres puntes remeten de fet al mateix, al combat unitari de totes les forces d’esquerra en defensa de la democràcia i en lluita contra el feixisme, perquè sota el nom de Front Popular es varen agrupar electoralment a molts països als anys 1930’s (amb singular èxit a França i Espanya) els partits republicans i d’esquerra per plantar cara al feixisme ascendent (ja governava a Itàlia des de 1923 i a Alemanya des de 1933) i, al seu torn, les tres puntes de l’estrella representen els tres corrents de l’esquerra obrera (socialisme, comunisme i anarquisme) que conflueixen en la mateixa causa. Així, tancant el cercle, es podria dir que de la mateixa manera que els brigadistes afirmaven orgullosos “parlem idiomes diferents però tenim una mateixa llengua” també mostraven al seu emblema que tot i militar en ideologies diferents compartien un sol combat.

Avui sabem que aquell combat, a més de fracassat, va ser l’últim gran combat unitari de l’esquerra. Ben aviat, just acabada la guerra d’Espanya, l’agost de 1939, es va signar el Pacte Ribbentrop – Molotov (ministres d’afers estrangers del Reich i de l’URSS) i la unitat es va trencar entre acusacions generals i mútues de traïció per no refer-se mai més: l’anarquisme va decaure després de la segona guerra mundial i el socialisme democràtic i el comunisme van passar a militar en camps oposats a partir de la guerra freda (fins i tot en la resistència antinazi o en l’antifranquista a Espanya la unitat no es va recuperar mai del tot).

Ens queda però l’estrella roja brigadista de tres puntes. I per als socialistes no és un record menor. Tornar a llegir el seu significat des de la perspectiva actual ens permet dir de nou que, a desgrat del que hagin pogut afirmar tones de declaracions i de pàgines escrites d’ençà d’aquells dies (tant des de la superioritat fàctica de la dreta com de la superioritat moral i propagandística de certa esquerra), el socialisme democràtic no ha estat mai l’epígon de ningú, ni del liberalisme ni del comunisme, i que ha format part, com a corrent propi i per dret de lluita, de la història de l’esquerra des del principi i en els seus moments més emblemàtics. La nostra fortalesa política, que en aquest segon decenni del segle XXI ens permet reprendre el lideratge de molts països, en molt bona mesura ve d’aquí.   

Norberto Bobbio (1909-2004)

La vida quasi centenària del filòsof italià Norberto Bobbio, nascut a Torí el 1909 i mort també a Torí el 2004, en fa un home plenament contemporani del segle XX, aquest segle curt que els historiadors inicien amb la revolució bolxevic de 1917 i clouen amb la caiguda del mur de Berlin i les seves enormes conseqüències el 1989. És el segle de la polarització entre comunisme i feixisme (al poder a Itàlia ja des de 1922) primer i el de la guerra freda entre el bloc occidental i el bloc soviètic a partir de la fi de la segona guerra mundial el 1945.

Tant en la seva activitat política, que comença ja al 1934 en l’oposició a Mussolini i durarà fins al final de la seva vida com a senador vitalici, com en la seva obra teòrica, que també molt aviat -al 1940- s’orienta a la política i ja no deixarà de fer-ho, N. Bobbio lluitarà, de forma constant i sense bandades, perquè s’obrin pas un espai i un pensament polítics que escapin d’aquestes dicotomies que presideixen el seu món. Aquest espai i aquest pensament, que es confronten tant amb el feixisme, com amb el comunisme, com amb el liberalisme, son els d’un socialisme que no vol renunciar a la llibertat per establir la justícia social ni al pluralisme per forjar la igualtat de tots els éssers humans.

Fill d’una família de la burgesia il·lustrada de la ciutat, Bobbio estudia dret i filosofia i de seguida esdevé professor de la Universitat de Camerino. Al 1948 accedeix a la càtedra de filosofia del dret de la Facultat de Dret de la Universitat de Torí i al 1972, després de sentir-se especialment interpel·lat per tot el debat social i polític al voltant de maig del 68, accepta la càtedra de filosofia política a la recentment creada Facultat de Ciències Polítiques de la mateixa universitat, on es jubilarà el 1979. El pensament de Bobbio és per tant un pensament d’arrel acadèmica, un pensament que segueix la trajectòria de la seva activitat com a professor. Així, els primers anys de la seva reflexió teòrica estan centrats en la filosofia jurídica i en la teoria de l’Estat per passar després a la teoria de la justícia i finalment endinsar-se en la filosofia política. En tots aquests camps obté un fort reconeixement intel·lectual i una important projecció en els debats públics on també és molt contestat, degut en part a la seva explícita militància (al Partito d’Azione fins la seva dissolució després de la guerra, al PSI on té serioses discrepàncies amb B. Craxi i finalment al PD).

El pensament de N. Bobbio parteix doncs de l’anàlisi de l’Estat, de la seva formació i legitimitat i del seu funcionament (seguint particularment a H. Kelsen i aprofundint sobretot en l’estat modern). I, en el marc d’aquesta anàlisi, Bobbio troba que hi ha una contradicció de partida entre el caràcter liberal amb el que neix l’estat modern, que busca l’alliberament de l’absolutisme i l’eclosió de l’individu limitant el poder de l’estat, i la democràcia, que és sobretot distribució de poder però no la seva limitació (la prevenció front l’absolutisme és per als demòcrates l’equilibri de poders) i, a més, la seva llei de la majoria xoca frontalment amb l’individualisme. És de fet la contradicció teòrica entre la llibertat dels moderns, és a dir la llibertat individual entesa com a no dominació i supressió d’impediments (I. Berlin en va dir la llibertat negativa o freedom from) que sustenta l’estat liberal, i la llibertat dels antics, és a dir la llibertat política, la llibertat distributiva i de participació (també llibertat positiva o freedom for) que guia la democràcia.

Tanmateix, Bobbio pensa que l’oposició entre estat liberal i democràcia només és parcial perquè tots dos requereixen de l’establiment dels drets fonamentals (encara que no coincideixin plenament en quins són aquests drets i quins són els deures que en segueixen) i tots dos representen la visió contractualista de la societat, que relega l’organicisme comunitari de l’antic règim i on l’individu està per sobre de qualsevol sobirà (encara que no coincideixin plenament en el que entenen per individu, totalitat complerta l’un i unitat indivisible però componible, l’altra). A més, Bobbio veu la contradicció entre la llibertat negativa i la llibertat positiva no com una antítesis sinó com una successió: la llibertat positiva és un pas més de la llibertat que inclou i acumula la llibertat negativa. D’aquest raonament, n’extreu la conclusió que l’estat liberal certament, com va succeir a gran part d’Europa fins després de la primera guerra mundial, pot no ser democràtic però que en canvi tot estat democràtic ha de ser primer liberal.

A la vegada, fent un pas més, Bobbio creu que la llibertat positiva queda englobada i superada per la llibertat de poder, la que més enllà de l’autonomia i la participació aporta resultats efectius en la vida de les persones. I aquesta llibertat de poder necessita per desplegar-se no només l’estat democràtic sinó l’estat social, on els poders públics garanteixen drets fonamentals individuals i polítics però també drets socials i econòmics.

Pel que fa a la igualtat, Bobbio la considera una relació, una funció comparativa entre dos situacions més que un bé substantiu (a diferència de la llibertat que valora com un bé intrínsec dels individus i en aquest sentit la qualifica de superior) i l’entén estretament lligada a la justícia, d’acord amb la seva regla de tractar igual als iguals i desigualment als desiguals (la justícia segons Bobbio té dos principis, la legalitat i la igualtat). També aquí estableix una escala de progressió per a la igualtat que va des de la igualtat jurídica i davant la llei fins a la igualtat de fet passant per la igualtat de drets i la igualtat d’oportunitats. Així, buscar la igualtat de fet, buscar la màxima igualtat possible i que ell anomena igualitarisme, és el que diferencia l’esquerra de la dreta en política: Bobbio en diu textualment, en un dels seus llibres més famosos, “l’estrella polar”, el que realment orienta i dona sentit a aquesta distinció. Una distinció que mentre no s’assoleixi la igualtat de fet (cosa que sembla difícil i llunyana si és que no és en realitat un horitzó més que un objectiu completament abastable) romandrà present i central en la política moderna. Però una distinció que no esgota les diferències polítiques perquè creuant-hi el criteri de la llibertat ens dona un quadre amb diferents esquerres i diferents dretes.

I és en aquest esquema teòric en el que Bobbio posiciona el seu socialisme i alhora les diferents corrents del pensament polític modern que l’envolten i a les que el contraposa. Per a Bobbio doncs, el socialisme és l’aspiració conjunta a la màxima llibertat (la llibertat de poder) i a la màxima igualtat (l’horitzó de la igualtat de fet) i per tant ha de ser liberal però sobretot democràtic i social. És a dir que el socialisme ha d’articular, fent-los compatibles, l’estat de dret (drets fonamentals individuals i inviolables) i la igualtat davant la llei amb l’estat democràtic (poder distribuït entre tots) i la iniciativa de les majories i especialment amb l’estat social (intervenció pública en els àmbits socials i econòmics) i la garantia de la igualtat de drets. Els camins per fer-ho possible, uns camins que es retroalimenten i són coherents entre sí, són els del respecte en tot moment i sense excepcions a la legalitat vigent, la democràcia en tota la seva extensió com a forma de govern i relació social, i la satisfacció de les necessitats humanes en base a la redistribució i l’estat del Benestar. A aquests camins també s’hi ha d’afegir el camí de la pau, de la pau duradora entre les persones i els pobles a tots nivells, des dels més propers al nivell mundial, que Bobbio proposa construir a partir dels drets humans universals i del que anomena pacifisme jurídic (per oposició al pacifisme de la dissuasió o al d’arrel ètic-religiosa) basat en la idea de la cessió de sobirania a un tercer imparcial per a la resolució dels conflictes.

Seguint aquest esquema de pensament polític, el comunisme és la doctrina que postula que es pot assolir, i de fet és l’única manera d’arribar-hi, la igualtat de fet prescindint de qualsevol llibertat (“llibertat per a què?” havia dit Lenin després de la revolució) i el feixisme la que nega el valor de tota llibertat i de qualsevol igualtat per defensar un comunitarisme modernitzat de base nacional o racial. Al seu torn, el liberalisme clàssic (avui curiosament rebatejat com a neoliberalisme) és una formulació que es queda en la llibertat negativa i la igualtat davant la llei, és a dir refractària a la democràcia, mentre els corrents liberaldemòcrates assumeixen la llibertat positiva i la igualtat de drets (alguns fins i tot la d’oportunitats). Bobbio destina moltes pàgines a fonamentar i contrastar aquestes posicions, sobretot en relació al pensament comunista, hegemònic a l’esquerra italiana durant tot el segle XX.

L’obra de Bobbio és però una obra volgudament allunyada dels grans treballs de síntesi, sistemàtics i totalitzadors, i està sobretot formada per articles en revistes acadèmiques o polítiques (molts dels seus llibres són compendis d’articles), conferències, cursos i breviaris, sovint amb finalitat didàctica, divulgativa o polèmica. Fruit de moltes hores de reflexió i no menys rigorosos que qualsevol tractat, són sempre textos clars, entenedors i transparents en les seves argumentacions que també han estat atacats de simplistes i obvis (en italià i castellà, el joc de paraules entre ovvio/obvio i bobbio és molt directe).

En qualsevol cas la seva obra és coherent amb la seva forma d’entendre la filosofia, més analítica que hermenèutica, més metodològica i conceptual que discursiva, i també amb la seva forma d’entendre el pensament polític, especialment contrària a la ideologia. Bobbio es considera a sí mateix un pensador laic, sense els lligams teòrics ni tampoc els polítics que atribueix a les ideologies (estructures de pensament compactes, rígides i tancades) i aprecia molt més la referència de les conductes morals i les iniciatives polítiques concretes personals que la solidesa i la contundència de les línies marcades per escoles de pensament o col·lectius d’acció política. Per això, sempre molt exigent amb sí mateix, se sent especialment incòmode amb un episodi de la seva vida, un escrit complaent que al 1935 va adreçar a Mussolini per evitar la presó i sobre el que ell mateix es va fer públicament una autocrítica molt severa el 1992.  

Sense dubte, Norberto Bobbio és un reformista antirevolucionari i els seus valors de referència són els de la democràcia, és a dir la tolerància, el pluralisme, la no violència i la moderació (entesa com la ponderació entre fins i mitjans i l’avaluació a priori de les conseqüències) però massa sovint se l’ha desqualificat d’entrada amb l’etiqueta de socialista liberal, quan aquesta consideració correspon a una lògica interna del seu pensament i no al seu posicionament polític, que és inequívocament el del socialisme democràtic. Al menys és el que jo crec.  

Per fer-vos-en una idea pròpia, accedint de forma relativament ràpida al suggeridor, vastíssim i matisat pensament polític d’aquest gran filòsof socialista del segle XX encara molt vigent, us recomano la lectura de tres dels seus llibres: “¿Qué socialismo?” escrit el 1976 i publicat a Espanya el 1977 per Plaza y Janés; “Liberalismo y Democracia” editat a Itàlia el 1985 i per F. C. E. en castellà el 1989; i “Derecha e Izquierda” aparegut al 1994 i en una segona edició al 1995 i ràpidament publicat a Espanya per Taurus el mateix any.

Darwinisme lingüístic

Com és sabut, en els grups humans les llengües exerceixen tres funcions complementàries. La primera és la funció gnoseològica o de configuració de la realitat, donat que només podem pensar, i per tant articular una visió del món, mitjançant el llenguatge. La segona, més òbvia, és la funcional o de comunicació. I la tercera, la simbòlica o d’identificació, la que ens confereix un o diversos dels trets de la nostra identitat (quina llengua/es parlem i com la/les parlem diu molt de nosaltres).

Tenint present aquesta naturalesa universal de les llengües i alhora essent perfectament conscient que en els debats lingüístics del nostre país hi juguen factors polítics específics molt rellevants (el procés independentista n’és l’últim encara que evidentment ni el primer ni l’únic), en aquest escrit intento posar de manifest i posicionar-me en relació a una concepció lingüística que considero subjacent i molt  transcendent en aquests debats, començant per el de les llengües a l’escola que tant ens ha ocupat durant les últimes setmanes.  

Catalunya reconeix quatre llengües (català, castellà, aranès i la llengua catalana de signes) i n’acull més de tres-centes (parlades en total per un 11% de la població, segons els estudis més recents). D’aquestes, català i castellà són les llengües societals o de referència col·lectiva del nostre país, llengües que a més tots els ciutadans i ciutadanes tenen el dret i el deure de conèixer. I les dades de l’última gran enquesta oficial, l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2018 (EULP) ens diuen que el 94,4% de la població entén el català, el 85,5% el sap llegir, el 81,2 % el sap parlar i el 65,3% el sap escriure; mentre les dades de coneixement del castellà el situen en nivells de quasi universalització. Són dades sobre el català que continuen creixent (en particular les d’escriptura) des de la seva normalització social i política a partir de la democratització de 1977-80, malgrat els forts canvis en l’origen de la població que viu a Catalunya (actualment amb més d’un 20% de persones nascudes fora d’Espanya).

Perquè tenim llavors una polèmica tan agre i persistent sobre el futur del català? Perquè des de tants sectors socials, polítics i acadèmics s’afirma amb tanta contundència que el futur del català corre perill en un termini relativament breu? La resposta, per a mi, té a veure amb la concepció que aquests sectors tenen sobre la convivència entre llengües. Una concepció que anomenaré, utilitzant un terme que d’altres han fet servir en un sentit parcialment diferent, darwinisme lingüístic (1).

El darwinisme lingüístic sosté que la presència de diferents llengües en un mateix territori dona sempre un resultat de suma zero, és a dir que no hi ha equilibri possible entre elles sinó una lluita en la que tard o d’hora una de les llengües s’acabarà imposant a les altres, jerarquitzant-les primer i després substituint-les fins fer-les desaparèixer, després de deixar-les com a residuals (el que es coneix com a minorització lingüística). Així, com les espècies vives, les llengües estan sotmeses a un procés de selecció natural en el que només sobreviuen les que es posicionen millor en el seu entorn. Les situacions de bilingüisme en una comunitat són doncs sempre provisionals, situacions de transició cap a l’hegemonia, és a dir la supervivència, d’una o altra llengua (paradoxalment les situacions de plurilingüisme, tot i no ser òptimes, son, segons aquesta tesi, menys punyents perquè a mesura que augmenten els adversaris disminueixen les possibilitats d’hegemonia).

El darwinisme lingüístic també pensa en llengües invasores, fent un paral·lelisme amb les espècies invasores. Si les llengües existeixen i han sobreviscut és perquè estan adaptades a un determinat hàbitat, el del seu territori i la seva comunitat cultural, amb els que formen un ecosistema. La resta de llengües que es puguin parlar en aquest territori només poden ser doncs o llengües convidades (provisionals durant una generació o de pas com els seus parlants) o llengües invasores destinades a colonitzar i trencar l’ecosistema vigent (i per tant aconseguir la substitució lingüística). Una tesi que es retroalimenta amb la ideologia nacionalista (un territori = una llengua = una nació = un estat).

Aquesta concepció de la convivència lingüística, defensada per molts lingüistes i sociolingüistes, fa que per a ells la dades rellevants per determinar la salut del català siguin les del seu ús, en termes qualitatius (en quins àmbits socials) i quantitatius (quantes persones) però sobretot relatius (quin percentatge de la població en relació a les altres llengües). Prioritzen per tant els indicadors de l’ús de la llengua per sobre dels de domini (la capacitat potencial d’utilitzar-la correctament en qualsevol context de forma escrita o oral), de coneixement (les nocions bàsiques per comprendre-la i fer-s’hi comprendre) i no diguem d’adhesió (el grau d’estima que representa per als individus), i l’ús, a diferència dels altres, no és acumulable: no es poden utilitzar dues llengües alhora mentre que sí que es poden dominar, conèixer o estimar dos o més llengües. Això vol dir que la utilització d’una llengua va en detriment de l’altra i per tant no és assumible el canvi de llengua en funció de l’interlocutor i només es pot tolerar el diàleg a dos llengües, cada parlant amb la seva. Per a aquest pensament, cada ús del castellà a Catalunya és una pèrdua per al català.

En conseqüència, les polítiques lingüístiques que se’n deriven són les que posen l’èmfasi en les reglamentacions de l’ús (prohibicions i multes incloses) i la preservació d’espais d’exclusivitat lingüística (ensenyament, administració i mitjans de comunicació al capdavant) i tenen com a objectiu últim permetre, ja que de moment és impossible pensar en que tornin els parlants monolingües (que seria el realment desitjable segons aquest plantejament), viure només en català. I lògicament, una Catalunya independent hauria de posar, ja que podria, serveres restriccions a l’ús del castellà a Catalunya (és el que defensava en aquesta línia el ja famós manifest “Koiné”).

La tesi del darwinisme lingüístic no és en absolut una tesi que jo defensi. Ni com a forma d’entendre la convivència lingüística ni com a explicació per fonamentar les accions en favor del futur del català.

Per a mi, la situació lingüística normal d’un territori és la del seu multilingüisme. Al món hi ha 192 estats i més de 6000 llengües i a cap territori, per petit que sigui, s’hi parla només una llengua (amb l’excepció potser d’algunes illes amb molt pocs habitants). Aquest és un fenomen no només universal sinó històric: a totes les èpoques, les migracions, les guerres i els intercanvis han traslladat i barrejat les llengües en els territoris. No existeix un passat mític en el que a cada territori hi va néixer una llengua en perfecte simbiosi cultural (així ho demostra la història lingüística de tots els territoris) i si moltes llengües porten el nom d’un territori és perquè se les ha rebatejat a posteriori (el cas més conegut és el del francès que abans de que existís França era langue d’oil) (2). Per això,la immensa majoria dels humans que han habitat el nostre planeta han estat en contacte amb més d’una llengua i el bilingüisme o el plurilingüisme ha estat el seu entorn i la seva pràctica (parlant les diferents llengües millor o pitjor o potser només entenent-les en tot o en part però sempre sabent-les reconèixer en el seu valor i el seu significat).

Certament, les llengües neixen i desapareixen però sobretot es transformen per anar complint amb les tres funcions que esmentava al principi. Les condicions de continuïtat d’una llengua (és a dir de la seva transmissió intergeneracional i de la seva capacitat d’incorporar parlants d’altres llengües) no tenen a veure doncs, al meu parer i seguint també les idees de lingüistes i sociolingüistes, amb el nombre i la tipologia de les altres llengües amb les que pugui conviure sinó amb les possibilitats de complir aquelles funcions. Això vol dir que una llengua per tenir continuïtat ha de poder ser una llengua completa (capaç de funcionar en tots els camps, registres i circumstàncies de la vida personal i de la comunitat), no ha de tenir impediments o restriccions i ha de generar autoestima i simpatia.

En aquest sentit, les polítiques lingüístiques han de tenir present, si no volen ser ineficaces o contraproduents, aquest triple nivell de funcions i requisits de continuïtat en tres àmbits diferents: el de la pròpia llengua/es (estatus, actualització, recursos), el dels parlants (drets lingüístics, oportunitats d’aprenentatge) i el de la societat com a conjunt (convivència/segregació, capital lingüístic). Per fer-ho possible, per a mi, aquestes polítiques han de seguir quatre criteris clau: coneixement (com més llengües i millor es coneguin, millor per a les persones i per al país), reconeixement (institucionalització i acceptació de totes les llengües en tots els àmbits), discriminació positiva (més atenció a les llengües amb més dificultats), flexibilitat (adaptació als contextos concrets).

Que Catalunya sigui un país amb quatre llengües i fonamentalment bilingüe no posa en perill el futur del català (tampoc el del castellà a Catalunya) sinó al contrari. La prova, a part de que el nostre país porta moltíssims anys essent bilingüe i en situacions molt més dures que l’actual sense que el català hagi desaparegut, és que amb dades de l’EULP 2018 el nombre de persones que tenen el català com a llengua habitual (36,1 %), i fins i tot com a llengua d’identificació (36,3%), continua sensiblement per sobre dels que la tenen com a llengua inicial (31,5%). És a dir que avui el català guanya parlants com ha anat passant des de la Transició i precisament ho fa perquè vivim en una societat on tothom parla les dues llengües i no formem dues comunitats lingüístiques separades i estanques, impermeables i amb només creixement vegetatiu de parlants a cada comunitat.

És més, el bilingüisme personal i no comunitari en el que vivim és el que ens permetrà revertir també el decreixement actual de les dades de l’ús habitual del català. M’explico: si la dada d’ús habitual del català ha baixat deu punts des de 2003 (de 46% a 36,1%) és perquè la de la llengua inicial també ha baixat (de 36,2% a 31,5%) i perquè a Catalunya es parlen moltes més llengües que no són ni el català ni el castellà (l’ús habitual d’altres llengües ha crescut el 8,5% mentre el del castellà només ho ha fet un 1,5%). La immigració recent i massiva de principis de segle XXI (al 2003 tot just començava) és doncs el fenomen explicatiu per entendre el descens del català com a llengua habitual aquests últims anys i la incorporació de parts significatives de les seves segones i terceres generacions com a parlants habituals de la llengua catalana difícilment es farà a partir de la confrontació amb el castellà, el control o la imposició d’usos. Més aviat serà possible ensenyant bé a tothom totes dues llengües (per donar seguretat, garantir la qualitat lingüística i oferir oportunitats reals als parlants), acceptant la catalanitat del castellà i també incloent les altres llengües de molts conciutadans (fomentant per exemple el coneixement de les llengües familiars) alhora que es promou activament la presència viva del català a tots els àmbits de la societat on encara té dificultats d’implantació (justícia, relacions econòmiques, món digital etc.).

El futur del català demana sense dubte atenció constant, estima i dedicació però el tractament de les llengües és, abans de res i a tot arreu, un afer complex i delicat. Es pot, i sovint cal, intervenir-hi (com en qualsevol altre dels elements socials, culturals o econòmics que ens configuren com a col·lectivitat) però ha de ser amb especial cura i rigor, és a dir el més lluny possible de simplificacions i imposicions unilaterals. Pactes amb el màxim consens possible i avaluació continuada per anar actualitzant conjuntament els acords és doncs el camí que crec que cal recórrer en aquesta matèria tant a Catalunya, com a Espanya, com a Europa. Si ho fem així, com ho hem fet durant tants anys, el futur del català, la convivència i la integració, i el progrés social seran perfectament compatibles i es reforçaran entre sí.

(1) Sembla que el propi Darwin ja havia utilitzat l’analogia del procés de selecció natural de les espècies per referir-se a l’evolució de les llengües (citat a R. Obiols “El temps esquerp” pàgina 87). Tanmateix segur que d’una forma que difereix de la versió vulgaritzada de la seva teoria que utilitzo, com es fa comunament avui, en aquest escrit.

(2) El propi català s’anomena a sí mateix, en molts contextos i fins a la seva normativització a principis del segle xx, llemosí, provençal o occità. 

El verd esclatant del roure

Diuen les dites, i confirmen les persones que coneixen el bosc, que al roure no l’atrapa mai el fred. A diferència dels fruiters, l’ametller en particular, i dels altres arbres caducifolis, si el roure treu les fulles noves és que el fred ja no tornarà fins la tardor.

Però quan això succeeix, quan per fi les fulles ja seques i marrons de la primavera anterior cauen i, gairebé sense solució de continuïtat, deixen pas a les noves, un esclat de verdor envaeix les bagues dels turons i les muntanyes. El verd de les fulles acabades de néixer dels roures és únic, tendríssim, delicat, lluminós i destaca espectacularment en contrast amb els altres verds i molt especialment amb el verd rovellat dels pins i el verd obscur de les alzines.

És tanmateix un verd efímer que dura només dues o tres setmanes per després enfosquir-se (llavors les alzines, com agafant-los el relleu, comencen al seu torn a mostrar el verd platejat dels brots nous o el verd or de la florida).

Aquest esplèndid moment de frontissa entre el fred i la calor que ens assenyalen els roures, i que ara ja s’acaba com a mínim a les contrades que jo més conec, és doncs únic i fugisser però sobretot és imprevisible, no es pot anticipar quins dies arribarà i això fa que el plaer de descobrir-lo i gaudir-lo sigui més gran, més profund.

La natura ens ofereix molts moments d’aquest tipus: són exemples del que el filòsof alemany Hartmut Rosa anomena l’indisponible, allò que els humans no podem decidir, controlar ni tant sols preveure, allò que ens hauria de fer conscients de les nostres limitacions, allò que hauria d’empènyer-nos a deixar-nos portar, si més no de tant en tant, pels ritmes primaris de la vida.