Internacionalisme vol dir cosmopolitisme (Tesi 10)

La idea d’Humanitat, d’un únic gènere humà que conforma un sol món, és una idea antiga formulada pels estoics en termes de polis universal (cosmòpolis),  proclamada pel cristianisme des de Pau de Tars-St. Pau i represa per I.Kant però ni la ciutadania romana ni el jou dels grans imperis ni els vincles religiosos de la cristiandat o l’islam van abraçar mai tota la civilització coneguda. En canvi, l’explosió científicotècnica nascuda al sXIX de la Il·lustració (a l’igual que la Revolució Francesa) sí que ens ha portat primer la mundialització dels mercats via colonialisme com a revers de la industrialització massiva i finalment la globalització complerta a l’era digital. Les característiques d’aquesta globalització real en la que vivim avui són conegudes: interconnexió total en una geografia i natura finites (potser amb l’excepció del fons dels oceans), instantaneïtat mitjançant un món virtual que és ja una extensió del món físic, interdependència econòmica enorme en un context de disfuncionalitat de les estructures polítiques existents i, com a conseqüència conjunta de les tres, consciència plena de les desigualtats socials Nord/Sud i gran tensió entre els processos d’uniformització i de diferenciació cultural.

Els i les socialistes hem considerat sempre que els ésser humans som una sola espècie i vivim tots al mateix món. Per això tenim profundament arrelat el sentiment de fraternitat humana (que ens fa sentir una empatia immediata amb qualsevol persona víctima d’una injustícia) i per això el nostre pensament incorpora l’universalisme entre els seus plantejament centrals (vegeu tesis 3 i 4). De la suma de fraternitat i universalisme en diem internacionalisme. I és des de l’internacionalisme que hem de pensar i afrontar la globalització. No podem deixar que els problemes que comporta i les oportunitats que ofereix es dirimeixin a la manera antiga i salvatge mitjançant guerres. Ni tampoc refugiant-se en l’aïllament o el proteccionisme, per molt que sigui d’avenços econòmics i/o socials, perquè consagren la segregació i l’elitisme i només aplacen els conflictes. I encara menys deixant-ho tot a una suposada autoregulació via geopolítica que no és més que una resignació a què siguin d’altres (mercats, potències, …) els qui marquin la pauta. Es tracta per contra de pensar el discurs i concretar l’acció política que permetin governar la globalització, és a dir ordenar-la i donar-li sentit, perquè les solucions justes i inclusives només arriben de la mà de la governança. Així, la nostra proposta de governança internacionalista de la globalització és el cosmopolitisme, un nou cosmopolitisme que desplegui el doble sentit dels seus termes: el món-ciutat i la ciutat-món.

Construir el món-ciutat, és a dir aconseguir que tots els habitants del planeta sense excepció siguem i ens sentim conciutadans, passa per fer realment universals els Drets Humans. Una garantia que només podrà començar a donar-nos una Constitució Mundial que defineixi procediments i institucions públiques de govern i de justícia (més enllà de l’actual ONU) i estimuli estructures socials (més enllà de les poques ONG globals actuals) supranacionals, contrapesant les empreses que ja són transnacionals, i que abordi els quatre grans reptes d’escala global: sostenibilitat ambiental, organització econòmica, societat de la informació i migracions.

La sostenibilitat ambiental necessita la màxima acceleració del que s’anomena “transició energètica” és a dir que la producció d’electricitat i el consum de combustibles passin de la base actual fòssil (carbó, gas, petroli) o nuclear a una base renovable (sol, aire, aigua, biogàs, hidrogen, geotèrmica, marees) dràsticament menys contaminant en tots els aspectes i potencialment molt més justa perquè permet un accés massiu a l’energia barata a partir de l’autogeneració-autoconsum, la generació col·laborativa i la descentralització a petita escala minimitzant la dependència dels productors d’hidrocarburs i dels grans intermediaris. Alhora, la sostenibilitat ambiental és la condició imprescindible de la biodiversitat i sobretot del dret de tota la humanitat a l’aire net i a l’aigua potable.

L’economia a escala mundial està organitzada de manera clarament insuficient i injusta. Tractats i cimeres intergovernamentals han pogut establir regles comercials, sistemes d’atorgament de crèdits i ajuts humanitaris però no hi ha un sistema econòmic consensuat (no autoimposat de facto) i  pensat realment a escala global i per tant molt més eficient i igualitari. Un sistema que reguli els fluxos de capitals amb normes i taxes i eradiqui els paradisos fiscals, vagi cap a la moneda única, fixi condicions de producció (drets laborals, qualitat mínima) obligatòries i disposi de fons estructurals planetaris per reequilibrar regions senceres en infraestructures i prestacions de l’Estat del Benestar.

La societat de la informació, és a dir la part de l’activitat humana articulada a partir de la codificació, l’emmagatzematge i l’intercanvi de dades, configura tot un nou món desterritorialitzat on també hi estan en joc els drets i els valors: cada cop més, reputació  i identitat, cohesió i igualtat i qualitat democràtica depenen de la Xarxa. Fan falta autoritats globals capaces de garantir també en aquest món llibertat i seguretat i dedicades a regular  drets i obligacions digitals amb la finalitat, entre d’altres, de preservar la privacitat i la protecció de les dades personals, de gestionar memòria digital i dret a l’oblit i de compaginar la transmissió del patrimoni digital o la propietat intel·lectual amb les potencialitats de l’accés indiscriminat a la informació i la creativitat compartida.

Els fluxos migratoris del món-ciutat només es poden pensar amb l’horitzó de la lliure circulació mundial. Una lliure circulació ordenada a partir de l’establiment de ciutadanies regionals com l’europea (12-15 àrees en total) que poguessin cooperar i coordinar-se molt més fàcilment que 200 Estats amb dret a veto fronterer i facilitada pel progressiu reequilibri Nord-Sud i el precedent del creixement exponencial  del turisme.

Però perquè el constitucionalisme global sigui, primer, possible i després serveixi per conjurar tant el xoc de civilitzacions com l’homogeneïtzació cultural,  s’ha de posar en marxa i mantenir sempre present un autèntic diàleg entre cultures. Un diàleg que, partint del reconeixement de la diferència i de la plena consciència del simbolisme únic i específic per interpretar el món que representen cada llengua i cada cultura, tingui la doble voluntat de comprendre i de fer-se comprendre, és a dir de comunicar[1]. Un diàleg per tant que, sense renunciar a la pròpia tradició, ens porti a contrastar i contrapesar, a estar oberts a l’autoreflexió i al qüestionament fruit de l’aprenentatge, els préstecs i les reinterpretacions[2]. Un diàleg entre pobles i entre individus que, recolzant-se en els llenguatges universals[3] i en les continuïtats culturals (sempre es pot trobar algun valor coincident amb les altres cultures que no els tenen entre si) i no culturals (geogràfiques, socioeconòmiques…) i lluny de l’immobilisme del relativisme multiculturalista que considera que les diferències són insalvables perquè no hi ha res significatiu en comú o de l’hegemonisme dels dogmàtics que creuen que hi ha veritats absolutes que s’han d’imposar, permeti evolucionar, acordar i avançar.

A l’altre extrem, hi hauria la ciutat-món. Una ciutat-món, precisament perquè esta plenament interconnectada i és plenament interdependent (de les altres ciutat-món), és un node dels fluxos globals de coneixements, bens i serveis i persones i per tant es l’escenari de la barreja, la contaminació i l’intercanvi que són alhora potencialment creatius i conflictius. Pensar la ciutat-món ens ha de portar doncs més que en cap altre lloc, apart de a assumir que voler desglobalitzar-la no té cap sentit, a evitar-ne la comunitarització, es a dir la fragmentació social, la privatització sectorial o els replegaments identitaris, i en canvi a apostar d’una banda per la protecció de la intimitat i el foment de les oportunitats de singularització i de l’altre per allò públic en totes les seves dimensions (institucionals i associatives, urbanístiques i socioeconòmiques). D’aquesta manera cada ciutat-món pot aspirar a ser un gresol diferent de la diversitat humana, una síntesi pròpia i única de la pluralitat cultural i social en un territori concret, configurant totes elles una xarxa que s’ha d’anar superposant a l’arquitectura política internacional actual basada en una jerarquia d’estats, entesos com a peces pretesament homogènies i últimes del mapa mundi.

Aquest és el cosmopolitisme socialista, el que hauria de ser bandera i objectiu prioritari d’una renovada Internacional Socialista. Un cosmopolitisme que es contraposa a qualsevol tipus d’imperialisme de les nacions o del diner i que necessàriament es construeix d’abaix a dalt a partir del federalisme, la democràcia i la redistribució. Un cosmopolitisme que vol superar les dialèctiques nord/sud i orient/occident per proposar una autèntica “societat” que integri tots els pobles i totes les cultures.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


 

[1] El sinòleg francès F. Jullien sintetitza aquesta possibilitat en l’expressió “l’incommensurable no és incomparable” i recorda encertadament que la intel·ligència és la mateixa per tots els humans, el que fa intel·ligibles totes les cultures passades o presents.

[2] Com dues cares de la mateixa moneda, plurilingüisme i traducció es converteixen en les eines més útils per establir aquest autèntic diàleg perquè sempre forcen a la reelaboració i a la incorporació d’ una mirada externa i diferent sobre tota creació o  pensament.

[3] Música-art, matemàtiques-ciència, jocs.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s