A principis del s. XIX, un cop iniciat el desmoronament a tot occident de l’ordre comunitari absolutista després dels embats de la Revolució Francesa (molts d’ells anticipats per la Revolució Americana), tres corrents polítics -els tres, amb algun matís, fonamentats en nous conceptes nats de la pròpia revolució – comencen a disputar-se l’ hegemonia cultural, social i institucional en una lluita que dura fins avui i que és la que ha anat forjant el sistema socio-polític híbrid en el que actualment vivim, amb proporcions canviants en cada moment històric en funció de la correlació de forces . Aquesta lluita té inicialment i majoritària el seu escenari en les puixants ciutats on cada cop hi ha més éssers humans que creen la seva identitat únicament en referència a si mateixos, com explicava a la Tesi 2, i per això són els “ciutadans” o “burgesos” els qui la protagonitzen.
El primer corrent vol construir un nou ordre basat en la suficiència de l’individu emancipat de la comunitat, en la seva capacitat – que s’ha de facilitar i no entorpir- per procurar-se per si mateix el seu benestar i felicitat. Es tracta de protegir l’accés i el manteniment de la propietat i el patrimoni per a tots els individus, permetre al màxim l’autoregulació de la vida social i econòmica i estimular l’intercanvi de les idees, el treball i els productes. És la corrent individualista, promotora del capitalisme però també del liberalisme i lligada al positivisme científic (darwinisme social inclòs).
El segon vol reconstruir la comunitat perduda com a forma de donar sentit a l’existència humana i com a marc per a l’organització de la prosperitat i la solidaritat entre els individus que en són membres. Alguns ho volen fer simplement tornant enrere, restaurant les jerarquies de l’antic règim: són els retro-comunitaristes, monàrquics tradicionalistes, conservadors i corporativistes. Però la majoria, els neo-comunitaristes, ho plantegen a partir de nous conceptes aglutinadors, principalment dos: la nació com a denominació política del poble alliberat del jou feudal i re-unit (Napoleó és el primer nacionalista modern) i la classe social com a subjecte col·lectiu absolutament determinant per a tots i cada un dels individus[1] i per explicar la Història de la humanitat (el comunisme sense classes és la màxima expressió d’una comunitat igualitària). El populisme, que reivindica la preeminència del poble sobre les elits i enfronta “plaça” i “palau” com a base del patriotisme, és l’encreuament d’aquests dos neo-comunitarismes.
Finalment, el tercer corrent, el societarisme aspira a que els individus, en la seva condició de ciutadans, vulguin ser “socis” i formar la “societat” humana.
Avui en el nostre llenguatge, “societat” és un concepte genèric que resulta força imprecís en les seves dues accepcions més habituals, ja sigui designar qualsevol forma humana d’organització politico-econòmica, ja sigui com a contraposició a “Estat” i/o “Mercat”. Però quan va néixer per a la política amb la Il·lustració, molt poc abans per tant de donar sentit al seu derivat “socialisme”, “societat” era un concepte molt més explicatiu i amb uns contorns molt més específics, heretats del seu sentit anterior (que també avui perdura) i amb voluntat de referir una forma concreta i nova d’organització humana. “Societat” (Societas en llatí) pertany a la família lingüística de “socius” que els romans feien servir per anomenar el soci, el company i abans de tot l’aliat. Per això, durant segles, “societat” tenia el sentit d’aliança, d’empresa comercial o companyia i finalment d’associació. Totes tres, encara que amb objectius diferents, són formes de ser socis i tenen en comú tres característiques que les fan equivalents: primer la voluntat i el consentiment en crear la societat, segon el lligam i la relació simètrica que s’estableix entre ells i tercer la claredat de les regles definides en un conveni, un contracte o uns estatuts subjectes al dret.
I és traslladant la “societat” de la relació entre particulars a l’espai institucional com els il·lustrats creen i denominen una nova concepció de l’organització política humana: l’organització post-comunitària que s’allunya de la base ètnica o de la identificació poble-territori per oferir un àmbit d’agregació entre individus que voluntàriament i en peu d’igualtat volen compartir un contracte polític (Rousseau en diria directament contracte social).[2]
El societarisme recull aquest concepte renovat i en fa l’eix del seu impuls modernitzador sota diferents formulacions que inclouen l’anarquisme, el majoritari republicanisme (fins a la segona guerra mundial) i l’inicialment minoritari socialisme. Totes tres formulacions s’estimen més parlar d’”home” que d’”individu” perquè entenen que totes les individualitats tenen la mateixa “humanitat”, i encara que úniques estan conformades per materials compartits , inter-humans. El societarisme instaura també la idea d’allò “públic” com a contrapès d’allò “privat”. Públic és el que la individualitat (diferent, singular, pròpia) vol fer conjuntament amb els altres, sumant mentre que privat és el que es vol mantenir aïllat, separat fins i tot de forma selectiva o exclusiva.
En definitiva, tres corrents polítics construïts en base a tres maneres d’entendre la identitat: els comunitarismes basats en la identitat comunitària, l’individualisme en la identitat individualitzada i el societarisme en la identitat inter-individual o inter-humana.[3]
Socialisme ve de “societat” perquè el nostre és el societarisme més radical, més compromès en fer realitat aquest nou concepte polític en tota la seva extensió. D’una banda, el socialisme no vol deixar fora de la societat ningú: tothom, sigui quina sigui la seva condició, té dret a conformar-la, i aquesta és un premissa universal perquè per als socialistes la pàtria dels humans és la internacional, és a dir el món sencer amb tota la humanitat. D’altra banda, per a nosaltres el nou contracte polític en el que s’ha de fundar la societat ha de garantir els drets de tots els qui la formen de manera formal i material, compartint poder i oportunitats però també treball i riquesa.
Per això, el socialisme es declina alhora amb els verbs associar-se (per participar i per decidir) i socialitzar (per compartir i per repartir) i no renuncia ni a ser un moviment social que aglutina voluntats ni a ser una força de govern que canvia lleis per aconseguir que els nostres països i el món sencer siguin el més semblant a una “societat” d’ésser humans lliures i iguals de dret i de fet.
[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]
[1] “L’ésser determina la consciència” és la formulació marxista del comunitarisme.
[2]L’Encyclopédie parla de “sociéte” (humaine): milieu où les vertus du bien comun, de l’universalité et de l’égalité de nature trouven à s’exercer.
[3]Dit amb altres paraules, l’ individualisme s’expressa amb el jo, el comunitarisme amb el nosaltres i el societarisme amb el tothom.
Socialisme ve de societat 
Bravo, Carles! ojala més gent escrivís. felicitats!
A mi també m’agrada molt aquest blog. Moltes felicitats!